El cafè, el cacau, les muntanyes i aquestes pomposes “villas” que apareixen en les telenovel·les colombianes són els elements principals que caracteritzen el paisatge cafeteral de Pijao, primer poble slow o poble sense pressa d’Amèrica Llatina, situat a la Serralada Central de Colòmbia. Aquest lloc, declarat per la UNESCO Patrimoni Cultural de la Humanitat el 2011, destaca per la seva arquitectura colonial i la seva gran biodiversitat. Pijao és un poble típic que atreu cada vegada més turisme. Què és un municipi slow o sense pressa?
En les primeres pàgines de l’imprescindible assaig del periodista Carl Honoré, Elogi de la Lentitud (RBA, 2005), l’autor canadenc [que aquest mes entrevista la revista Valors] es pregunta què és el primer que fa un a l’aixecar-se al matí. “Enretirar les cortines? No”, es diu. El primer que fa una persona, fins i tot abans d’aixecar-se del llit, és consultar l’hora. “Tots patim la malaltia del temps”, va dir el metge nord-americà Larry Dossey el 1982.
Segons Honoré, des de fa 150 anys amb la revolució industrial, hem entrat en l’era de la velocitat, en un viure de pressa no com una forma de viure sinó de sobreviure. Per sort la societat s’ha revelat i en molts països s’han instaurat organitzacions i moviments que es concentren en la desacceleració del temps i les relacions assossegades amb certs tints hedonistes.
Lentitud per al “bon viure”
El moviment Cittaslow integra, a dia d’avui, 199 pobles que tenen en comú desmarcar-se del frenetisme quotidià i de l’hiperconsum plantejant un estil de vida sostenible i harmònic amb l’entorn. Nodrint-se del moviment Slow Food (menjar sense pressa), un presagi que va tenir el cuiner italià Carlos Petrini quan va veure que l’emperador del menjar ràpid McDonalds s’instal·lava a Roma.
Cittaslow es va donar a conèixer de la mà de Pablo de Saturn, el llavors alcalde de Greve in Chianti, a la Toscana italiana, com una proposta que partia de la voluntat política per al “bon viure”, una filosofia ja practicada pels pobles originaris d’Amèrica -Sumak Kausay- que avui dia fins i tot es recull com un dret en la Constitució de la República de l’Equador de 2008 i l’Estat Plurinacional de Bolívia de 2009.
La Xarxa de Pobles Sense Pressa és una oportunitat que porta moltes possibilitats per apostar per un pla de govern diferent al model de desenvolupament neoliberal tractant des d’un punt de vista endogen. Monica Flores, impulsora de la Fundació Pijao Cittaslow, afirma que l’important és “l’actitud de vida del ciutadà del comú davant l’aigua, els residus, l’alimentació, la sembra, la recuperació de les llavors natives o la contaminació auditiva”.
Tal com exposa la carta de presentació del moviment es tracta de buscar el millor del coneixement del passat i aprofitar-lo gràcies a les millors possibilitats del present i del futur. Per formar part de la xarxa, els pobles aspirants no poden superar els 50.000 habitants i s’han de comprometre a treballar diferents àrees de les quals és necessari certificar per un comitè coordinador. Segons el manifest del moviment, hi ha 55 promeses que fan referència a temàtiques com medi ambient, sanejament bàsic, gastronomia local, energia renovable, arquitectura tradicional i educació pensada per a cada un dels ciutadans.
Pijao, poble cargol
En els anys 90 aquest poble del Quindío es dedicava exclusivament al monocultiu del cafè tot i la diversitat biològica del territori. Després del gran terratrèmol de l’any 1999 que va assotar la regió, la corrupció es va aprofitar durant dècades dels recursos públics que rebia i que mai es van invertir pel progrés del municipi, deixant la pagesia absolutament arruïnada.
Monica Flores explica que des de la Fundació “ens vam proposar tornar-li a un poble que ningú coneixia una imatge positiva nacional i internacional. Ara apareixem a les principals pàgines d’alguns diaris com The New York Times “.
El 2006 el que havia de ser un projecte de turisme rural va evolucionar al que és avui Pijao, un lloc on es fomenta molt l’intercanvi de productes i serveis entre els seus habitants, una relació que supera l’estrictament econòmic, és a dir, “tot això que s’ha perdut per les societats accelerades, industrialitzades i de consum”. El 2014 Pijao va entrar a formar part de la Xarxa de Pobles Slow com el primer municipi sense pressa d’Amèrica Llatina.
La primera acció que va realitzar la Fundació Pijao Cittaslow va ser un treball d’educació amb la ciutadania sobre el valor del patrimoni arquitectònic, històric, cultural i ambiental, i enfortir alguns grups de la societat civil per impulsar els principis slow al polític.
Actualment la dificultat a la qual s’enfronta el poble és que cada legislatura ha de ratificar el projecte Cittaslow, de manera que és una constant lluita per comprometre els polítics.
No obstant això, un municipi slow s’ha d’enfrontar a les seves fortaleses però també als seus vulnerabilitats per seguir progressant. Pijao està altament amenaçat per la mineria amb 23 títols sobre l’erm del Chili i el 90% del territori està concedit a empreses estrangeres.
La fundadora de Cittaslow Pijao destaca que “el repte ara és tornar a fer un procés de reeducació ciutadana perquè sigui ella qui exigeixi a les autoritats locals la nostra voluntat en seguir sent un poble sense pressa. Aquest és un any polític i hem plantejat realitzar un fòrum amb els candidats on expressin el seu compromís amb Cittaslow “.
La Xarxa de Pobles Pel Bon Viure és present també en un total de 30 països d’Europa, Estats Units, Xina, Austràlia i Sud-àfrica, entre ells l’Estat Espanyol, on els municipis de Begur i Pals (Girona), Mungia i, Lekeitio (Biscaia), Rubielos de Mora (Terol) i Bigastro (Alacant) van aconseguir certificació. El moviment continua creixent lentament i se li augura, sens dubte, un gran avenir, on en molts llocs de tot el món esperen amb paciència ser un poble sense pressa.
Article publicat per Termitas y Elefantes.
