Carl Honoré insisteix que ell mateix és l’exemple de la seva pròpia recepta vital, encara que es passa el dia fent conferències i viatjant de forma constant. Nascut a Escòcia el 1967, és conegut mundialment com el gran creador i divulgador del moviment Slow. Llicenciat a la Universitat d’Edimburg en Història i Italià, va treballar durant un temps al Brasil amb nens del carrer. Això el va portar a endinsar-se al món del periodisme. Des de 1991 ha informat per diversos mitjans des de diversos països d’Europa i Amèrica Llatina. De fet, durant tres anys va viure a Buenos Aires com a corresponsal. Els seus treballs periodístics han estat publicats en mitjans com The Economist, The Observer, American Way, National Post, Globe and Mail, Houston Chronicle i el Miami Herald. Va ser en aquest moment de la seva carrera que va decidir escriure Elogio de la lentitud: Un Movimiento Mundial Desafía el Culto a la Velocidad (2004), convertit avui en un bestseller. Així, doncs, des de fa deu anys, instal·lat a Londres amb la família, viatja arreu del món explicant el que s’ha anomena’t el moviment Slow. També ha publicat Bajo presión. Cómo educar a nuestros hijos en un mundo hiperexigente (2010) i La lentitud como método (2013). Convidat per l’editorial Fragmenta, ha estat uns dies a Barcelona i hem aprofitat per conversar amb ell.
L’acceleració és una de les característiques de la societat actual. Segons vostè, quines serien les causes d’aquest ritme de vida?
Hi ha moltes causes per explicar el ritme hiperaccelerat en què vivim: els canvis que es produeixen al mercat laboral i a les empreses –els caps cada vegada exigeixen als seus treballadors fer més coses i fer-les de forma més ràpida–; la tecnologia també ens ha ofert la possibilitat d’augmentar el nostre ritme i, finalment, no podem oblidar que avui el món s’ha convertit en un gran bufet de productes i experiències i l’home, davant de tanta temptació, ho vol consumir tot. I tot això ha fet que la vida quotidiana s’hagi convertit en una carrera contra rellotge.
Quins elements són avui claus en dictaminar el ritme vital d’una societat?
N’hi ha de dos tipus: externs (institucions, empreses, política…) i interns. Hi ha pressions institucionals que ens empenyen a una acceleració constant de tot. Però també en el nostre interior neix un afany per aconseguir, fer, gaudir i consumir més i més.
Tenint en compte que molts elements són externes, som realment lliures per canviar el nostre ritme de vida?
Sí, i tant. Cal dir que no és fàcil trepitjar el fre en una societat obsessionada per la rapidesa i infectada fins els porus pel virus de la pressa, però és possible. I cada vegada més gent ho està fent. El terratrèmol en què s’ha convertit el moviment Slow està guanyant terreny en diferents àmbits de la vida, des de l’alimentació fins al món dels negocis. Moltes empreses ja se n’adonen que l’hiperacceleració és contraproduent pels treballadors. Per exemple, el treballador accelerat perd capacitat de creació, comet més errors i té problemes d’estrès i de salut.
Ens pot posar algun exemple…
Darrerament la revista The Economist –no una revista de meditació, sinó la Bíblia de l’economia global– ha publicat diversos articles enaltint la bandera de la lentitud. En un d’ells, titulat Elogi de la mandra, apuntava que els sectors amb més èxit de l’economia global estan alentint. També la mateixa revista acaba de publicar un estudi que demostra que l’acceleració no és general al món del treball –això és un mite!–, perquè hi ha elements que alenteixen. La conclusió d’aquest era: “oblida del ritme frenètic i domina el temps del treball, això et permetrà saber quan cal anar ràpid i quan més lent”. I aquest és un resum perfecte de la filosofia Slow.
De vegades, però, el moviment Slow s’ha confós amb una aplicació estricte de la lentitud…
La filosofia Slow no significa fer-ho tot a pas de tortuga. Això seria absurd! Jo no sóc extremista ni fonamentalista de la lentitud. Comprenc que, de vegades, anar més ràpid és millor, però no sempre. Cal trobar el ritme adequat per fer cada cosa i ser hàbil a l’hora de canviar de marxa. No podem oblidar que la paciència és una virtut i que la lentitud no és dolenta.
Creu que encara hi ha reticències a parlar de lentitud?
Sí, hem creat un tabú molt fort contra la lentitud. En un moment donat la paraula lentitud es va convertir en una paraula pejorativa que associem a estupidesa, vell, maldestre… I aquest tabú, per por, culpa i per vergonya, sovint ens impedeix pitjar el fre encara que en tinguem ganes. Un dels objectius del moviment és precisament trencar aquest tabú i que les persones puguin fer les coses a la velocitat adequada.
Per tant, la lentitud no estaria renyida amb paraules com pressió, competició o estímul?
Totes això són coses bones. En el món laboral hi ha moments en què cal anar molt ràpid. I en aquests moments l’estimulació ha de tenir un rol important. Igual que, de tant en tant, la distracció també pot ser útil. Però si el treballador viu en un estat constant d’estimulació, de pressa, d’impaciència, de distracció… acaba prenent mal. Per això, avui els grans bancs de Wall Street o les empreses de Silicon Valley ja recomanen als seus treballadors un temps de meditació, encara que sigui fer una petita passejada pel parc més proper. Els moments lents ens permeten tornar als ràpids amb més claredat mental, més agudesa i creativitat.
Abans deia que el procés d’alentiment “no és fàcil”. Com s’ha d’afrontar?
El procés d’alentiment és lent. Aquesta és una de les ironies de la societat actual: també volem alentir ràpidament. Hi ha persones que per reconnectar amb la seva tortuga interior s’apunten ràpidament a un curs de ioga. Això no té cap sentit! S’ha de fer pas a pas. A les empreses, sobretot, l’aplicació del moviment Slow ha de ser gradual i col·lectiu. A més, és molt important que la direcció l’accepti i l’apliqui de forma exemplar, perquè sinó els treballadors tindran por. Per exemple, poden començar proposar als empleats que cada dia desconnectin el mòbil dues hores i al final de la setmana trobar-se i comentar l’experiència. Es tracta de petits passos. A nivell personal, a casa, també podem adquirir rituals més lents, com per exemple: fer ioga, llegir un conte als fills, cuinar de forma relaxada…
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
