S’ha perdut a Manhattan, ha estat un pària a París i un ‘tovàritx’ a Moscou, ha voltat en Harley per la ruta 66 i el ‘far west’ i en bicicleta pel Sàhara, els Pirineus, els Alps i les Dolomites. I ha escrit quatre llibres de viatges en bici: ‘De Donòstia a Portbou’, ‘De Ginebra a Niça’, ‘Volta a les Dolomites i els Alps italians’, ‘Volta en BTT pal Parc d’Aigüestortes’ i un parell més: ‘Viatge a l’Alentejo’ i ‘Pirineus en venda’. És Rafael Vallbona (Barcelona, 1960), és periodista, escriptor i un apassionat de viatjar, de conèixer. Un autèntic curiós que reclama a la gent que també ho sigui quan viatja. Nascut al barceloní barri de Gràcia però afincat des d’en fa molts a Premià de Dalt, Vallbona va obtenir el 1997 el premi Columna Jove, el de poesia Comas i Maduell el 1998, el premi AmatPiniella de novel·la històrica l’any 2000 i el Premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil el 2001. Col·labora a ‘El Mundo’ i ‘El Punt’, entre altres mitjans, i és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.
En un acte de presentació d’unes guies de viatge on vostè participava va dir que el viatge només ho és si inclou un procés de transformació personal. En aquests moments, degut a l’auge del turisme, a les companyies low cost, als paquets turístics… hi ha tota una corrent de gent que ve a dir que el viatge ha perdut la seva gràcia perquè tots els llocs estan massificats, no hi ha llocs per explorar… i per tant la idea del viatge ha quedat aniquil·lada. Està perdent sentit el viatge, de tant de poder-se fer?
Probablement a primer cop d’ull és així. Però també dic que, de tant poder-se fer, té més sentit que mai, encara que sembli contradictori. El que passa és que cal saber-ne fer la lectura adequada. La idea de què el món s’ha quedat petit pot ser perjudicial perquè pots tenir la sensació que tots els carrers del món són com el Pelai de Barcelona, però també el seu avantatge perquè és més fàcil moure’s i conèixer-se. Per tant, el quid de la qüestió està en la voluntat de conèixer per part d’aquell que viatja. La voluntat de que quan viatgis, ja sigui lluny, a prop, molts dies, pocs, el viatge et transformi. Transformi la teva concepció del món, la teva manera d’entendre les coses, la teva manera de veure aquella cultura o civilització… Si no hi ha aquest element transformador… la veritat, no te’n vagis al Carib, ves-te’n a Lloret que és més a prop i tot queda a casa… Aquí no tindràs problemes d’idioma, ni de passaport ni de coses d’aquestes… Ara, si realment creus que el viatge et transforma, et transformarà igual si vas a La Garrotxa que a Sud-Àfrica.
Això ens porta a pensar per què viatja la gent. En quina mesura és per completar els processos vitals que viu durant el curs o es fa en canvi com a escapatòria de tot el que viu durant el curs, precisament?
La majoria de gent viatja sense tenir-ne les més punyeteres ganes. Tu veus a l’aeroport, en els llocs d’embarcar, unes cares de mala llet… que penses: escolti, oi que vostè estaria més content a casa amb les pantumfles? Doncs què fa aquí! La gent viatja per esnobisme, perquè com deia en Capri s’ha de viatjar i veure món, i quedar-te a casa fa analfabet, quan resulta que al final la majoria de gent, el que veu, podria veure-ho des de casa, per Internet, amb aquestes càmeres mòbils del Google… Si t’ho agafes així el viatge és un complement a la vida quotidiana en l’estrés, els neguits, els diners que et gastes… comences el viatge pensant en quan l’acabaràs, en tornar a casa, posar les rentadores i pensar: «Uf, que bé que estic!».
Per tant, millor no barrejar vacances i viatges?
Sí. Jo no sóc partidari de barrejar vacances amb el concepte viatge, mai de la vida. Per mi fer vacances és estar-me a casa, descansar, llevar-me tard, fer un soparó amb els meus amics, passar-me les tardes llegint en aquest racó… i el viatge suposa un esforç, de coneixement, de descoberta, t’has de llevar d’hora, és molt cansat… i per tant només viatjo a llocs on tinc alguna cosa a fer. No crec que em trobin mai a Tailàndia, perquè simplement… no se m’hi ha perdut res. Per què coi hi he d’anar? Amb cinquanta anys ja he après que el que no ho he fet, probablement ja no ho faré. I no passa res!
Això si: sempre queda millor dic que te’n vas molt lluny, des d’un punt de vista de prestigi social…
Però quan dic què hi he d’anar a fer no vull dir que no hi hagi qüestions etnològiques, culturals interessants… sinó que a mi no em diuen res… a mi anar a Tailàndia no em canviarà en absolut. És més, probablement tornaré emprenyat per tot el merder polític que hi ha… però és que al cap de deu dies me n’hauré oblidat, que hi he estat… per tant no hi vaig i m’estalvio les cues, l’estrés…
Aquesta és una postura, anar a un lloc on et sentis cridat, però n’hi ha d’altres, igual de vàlides…
Sí, sí, però cadascú ha de buscar els seus arguments, no les excuses, per anar de viatge. Viatjar és un relat, un discurs, que forma part d’un fragment de la teva vida i aquest discurs jo considero que ha de tenir, com tots els discursos, la seva argumentació. Jo quan agafo un text, una pel·lícula penso: què em volen explicar? I quan veig què em volen explicar dic: m’interessa o no m’interessa. Però si d’entrada veig que no em volen explicar res, ho deixo estar. Per què perdre el temps? Per tant l’argumentació és fonamental per fer un viatge. És una mica respondre la pregunta: què caram se m’ha perdut en aquest indret? I penses: això, això, això… tens ganes d’anar-hi, d’empeltar-te del que passa allà, de com és, de què viu… Jo me’n recordo que, com tanta gent de la meva generació, els primers viatges que fèiem eren a París. Avui en dia que a París hi vaig cinc o sis vegades l’any, a vegades el mateix dia… París em continua seduïnt. Confesso que a vegades hi vaig només a dinar… a dinar, a passejar, comprar un disc i torno. Doncs les primeres vegades que hi vaig anar volia fer com si fos parisenc: seure en un cafè, comprar el Libération per intentar entendre alguna cosa de la política local, fumar un Gitanes, menjar un pastís… que era el que feia la gent d’allà. Seure a Ledesma Got, i això que en aquella època era molt car per mi… O fer un cafè a Boulevard Saint Michel, a prop de la Sorbona, i veure què passava. Em sembla que és una actitud raonable. Perquè clar, si has d’anar en aquell autobús turístic limitant-se a fer fotos… doncs no cal, perquè a Internet hi ha milions de fotos, moltíssimes, molt millors que les que és capaç de fer qualsevol viatger.
Però no obstant, conscients d’aquesta massificació… anem a tot arreu on va la gent. Per què?
Bé, perquè que les companyies de low cost responen a una intenció política claríssima; són el somni de la comunitat europea. Quan la gent s’exclama perquè volar ara sigui tan barat -«Alguna cosa ens han d’estafar!»-, cal saber que a banda de tenir els mínims costos, aquestes companyies reben subvencions per part estatal, regional… és la manera que els europeus ens poguem conèixer millor a nosaltres. Fa deu anys no podies dir: demà al matí me n’aniré a París. Ara sí. I a Roma, Oporto, Milà, Copenhague… Tot això fa que els europeus sentim el continent… casa nostra. I això farà més difícil que ens tornem a matar com hem fet històricament. És la base sobre la qual se sustenta avui la raó d’una Europa unida, que estem construïnt els ciutadans més que no pas els estats, movent-nos amunt i avall, amb Erasmus, amb excursions dels col·legis… Els meus estudiants se senten profundament europeus sense la necessitat de fer prèdiques d’europeisme. Entenen el què és Europa perquè tenen un amic a Albi, a Charleroi, a Malpenza… i així es va construïnt aquest intent de viure junts un grup de gent que som molt diferents, perquè pensant-ho fredament jo no tinc res a veure amb una belga, ni flamenc ni való. Però hi ha aquesta cosa cultural, de civilització que ens uneix, que es difon pel coneixement mutu. I el coneixement mutu a deu euros el bitllet és la bomba.
Però podem considerar que moure’ns per Europa és viatjar amb majúscules? Abans anar a Montserrat era un viatge, però ara ja no… ens està passant el mateix?
Sí, precisament per això pren un nou valor, amb un discurs molt més fort, la microcirurgia del territori, la radiografia. Un dia em va dir un amic meu «passejar és radiografiar». Ho vaig trobar magnífic! Ens és tan fàcil abastar espais que el petit territori ha perdut valor. No, al contrari té un valor nou! Hi ha més a descobrir. L’altre dia vaig fer una excursió que va consistir en anar de Badalona a Sant Adrià, pujar per la Llera del Besòs i anar fins al final de Montcada, on desemboca el riu Ripoll. Doncs vaig descobrir moltíssimes coses. Si que hi passes, si, per la carretera, amb el tren… però no és el mateix: entén aquest territori. Baixa, mira, pensa, busca, interpreta… ostres, quina transformació…. descobrir com Santa Coloma de Gramenet té un sistema de zones verdes brutal, molt potent, que està donant una nova dimensió a la convivència a la ciutat, un triangle que forma Can Zam, el Molinet i el Parc Fluvial del Besòs… El diumenge al matí està ple de gent. Vaig tenir aquella sensació de què has anat a una part de la metròpoli que abans estava descosida i ara li han donat nova vida, li han fet la costura. Això genera una nova dialèctica de vida metropolitana.
Traslladat al que dèiem d’Europa vol dir que podem redescobrir Europa, a un nivell més profund.
Sí, i conèixer és el fonament bàsic de la llibertat. Perquè al cap i a la fi la llibertat és la capacitat de decidir amb coneixement, sabent què esculls… introduir-hi aquí la idea del viatge com a fonament del coneixement… és important. Per mi ho és. Jo sé moltes més coses i crec que sóc una mica més lliure quan vaig a un lloc i la gent m’expliquen què fan, de què viuen, en què somien o com s’emborratxen… que no pas que m’ho expliqui Españoles en el mundo, que és com un pack compacte de «si no viatja, ja li expliquem nosaltres el món». No, no, a mi no me l’explica ningú, el món; el vull conèixer jo. El viatge, com la vida, és experiència. Especulatiu, carregat de fracassos, de sorpreses…
Això és la part optimista de la qüestió, la capacitat de descobrir mitjançant el viatge. Depèn d’on vagis, però, et pots trobar un d’aquests fracassos. Posem un cas: una ciutat col·lapsada pels turistes, Dubrovnik, a la costa croata. El 1991 hi queien bombes i ara està ple a rebentar de catalans i espanyols.
És la perversió del sistema. En aquest cas el hàndicap és que vas a l’altre punta de món i et trobes tots els que viuen a casa… És un problema, tot i que és menys greu, perquè a mi em fa gràcia, trobar-me els veïns… és més greu l’estat en què estan quedant algunes ciutats per la seva submissió absoluta al turisme. Penso en Praga, que a la que tomba el bon temps està plena d’anglesos emborratxant-se amb l’extraordinària cervesa txeca. Si fa bon temps no agafen ni hotels… estan a l’Stare Mesto, dormint en unes moreres… Aquest és un problema que no sé si té solució però al qual podria aplicars’hi un cert pedaç paliatiu si no tothom no fes vacances en el mateix període. Clar, si tens nens només pots fer vacances durant el període escolar de vances. El sistema econòmic del nostre país li falta flexibilitat… també en això. L’altre extrem són aquestes ciutats que s’han abocat desmesuradament al turisme com també li ha passat a Barcelona. Un dia en Jordi Portabella, quan era regidor de Promoció Econòmica de Barcelona, em va reconèixer que ja sabia que vindria més gent del compte, però és que no pots posar una xifra límit, i també em va dir: «és que sinó… amb què ens guanyem la vida?» Barcelona és una ciutat molt petita. Tenim poc espai per la indústria. La indústria del coneixement i tot això, si, està molt bé. Però és clar, l’hosteleria i el turisme són una manera que té la ciutat de poder viure-hi i guanyar-s’hi la vida.
El deu per cent del PIB de Barcelona es genera a partir del turisme, sí…
Això és complicat en tots els casos. Vaig fer un llibre que es deia Pirineus en venda en el qual vaig travessar la serralada preguntant a la gent del territori quin futur li trobaven allà on vivien, que volia dir parlar del seu futur. Les respostes eren molt diferents si preguntaves a la Vall d’Aran o al Somontano.Tu anaves a qualsevol poblet del Somonatano, i et deien: «clar, si poguéssim fer uns quants xalets, com a la Cerdanya…d’una altra manera ens n’aniria». Sempre et diuen: «ei, però nosaltres no faríem com a la Cerdanya, eh?». Però és clar, després d’uns quants dirien: «va, perquè no en fem una mica més…» i ja hi seríem… També passa que la gent arriba un moment que es cansa d’un lloc…. llavors és el moment d’anar-hi. Pot ser que passi a Barcelona… Dificilment li passarà a París, perquè van afegint elements per generar més atracció. Cada ics temps diuen: «Ui, hem perdut un tres per cent de visitants! Doncs fem un nou esquer». En el seu moment va ser el Quai d’Orsay, ara refant el Jeu de Pomme, van fer la Biblioteca de França…
L’única manera de solucionar el problema que plantejava abans en el cas de Dubrovnik segurament és fer l’esforç de perdre’s, de no anar on va tota la gent…
Aquest esforç l’has de fer sempre! Clar, si tu vas a Pisa i només et quedes al Campo di Miraculi, allà on hi ha la torre amb la gent fent la lamentable foto aguantant-la… no acabes coneixent Pisa. El millor de Pisa és quan surts d’aquí: descobreixes uns carrers que recorden terriblement Ciutadella de Menorca; carrers estrets, porxats, amb finestrons de fusta verds… I llavors penses: altres ciutats on he vist això i et surt L’Alguer. I després et ve al cap Lisboa. I primer t’ho sembla. Fins i tot hi ha un carrer que es diu A rua das Janelas Verdas, (el carrer de les finestres verdes). I és clar, llavors penses que malgrat l’atlantisme declarat dels lisboetes i dels portuguesos… potser no ho són tant; que són més mediterranis. Pam.
Però tornant al que dèiem: si veus que l’èxit de la temporada és Dubrovnik… no hi vagis ara. I tampoc és veritat que tot estigui descobert. Jo per exemple vaig descobrir fa uns anys un lloc meravellós, mitològic, amb una gent d’una gran hospitalitat, sense cap mena de turisme. És l’Alentejo portuguès. La gent va a l’Algarve, a les platges que són com la Costa Brava. A mi l’Algarve no m’interessa, però l’Alentejo sí.
És clar, però resulta que no només Dubrovnik està massificat. Fins i tot els paraïsos perduts com la Patagònia ara són un parc temàtic…
Però és clar, és que si vas a Rio Negro no hi ha ningú i està tot just a sobre de la Patagònia…
Vaja, que els turistes hem de treballar-nos-ho una mica més, buscar els llocs…
A més avui ho tenim molt fàcil! Les fonts documentals són molt amples… Abans compraves una guia i era… a veure què trobem! Avui en dia en què ja no funciona ni aquella petita dictadura de les agències de viatge perquè t’ho fas tot tu per Internet tot això s’ha acabat, però és clar, hi ha d’haver un treball de camp, previ. A vegades la meva dona m’ho diu: «Que ja hi has estat aquí?». Perquè li dic: «Ara hem de tombar a la segona cantonada a la dreta, després arribarem a una placeta que té una olivera i és un lloc on hi van fer unes manifestacions…». A mi m’agrada anar als llocs documen-tantme tot el que he pogut, que no vol dir que vagi a pinyó fix. Al contrari: vol dir que em perdo amb més plaer. És clar, sinó arribes i dius: «Vinga, Campo di Miracoli. Visto». I ja està. Està ple de guiris i total a internet ho pots veure tot! Jo me’n vaig pels carrerons aquells, em perdo, i descobreixes un cafetet en una cantonadeta, i estàs allà fent un ristretto, i apareix un tiu que canta i el que canta ressona pels carrerons del barri… de vegades d’un viatge tens aquell moment, que és únic, impagable, però que l’has de trobar, eh? No plouen les coses, has de buscar-les… Has de ser curiós, una cosa que pot semblar molt tòpica però que és una de les que més ha perdut la civilització occidental. Tafaners. Tastaolletes.
Hi ha d’haver un treball previ, durant i també en acabar? Com es digerim el vaitge?
Sí, però el treball posterior no cal forçar-lo, ve sol, com una glopada. A vegades passen coses molt bèsties. La primera vegada que vaig anar al desert, em va colpir de tal manera que a l’avió de tornada a Marràqueix vaig començar a escriure una novel·la en una llibreteta. I en arribar vaig deixar la maleta a casa i vaig seguir escrivint. I amb deu dies vaig tenir el primer manuscrit fet. Una novel·la per joves que es continua reeditant que es diu El noi de la vall del Dra, que va ser producte d’aquest oasi, la vall del Dra, que està a 250 quilòmetres a la vall d’Ouarzazate. Anava conduïnt un 4L pel desert i em vaig trobar un tio fent autostop. Em va convidar a sopar a casa seva, vam estar parlant, vaig conèixer la seva família… Vull dir que no cal pensar: «Ara m’examinaré de viatge». No, ve sol. I tampoc cal que tothom tingui ànima escriptora. És simplement adonar-te de com els petits prejudicis que podies tenir d’una societat te n’adones que eren prejudicis estúpids de nens de casa bona. I que el món s’ha de veure des d’allà on tens els peus. No des de casa teva. Si mires el desert des de la plaça Catalunya el trobes brut i ple de sorra. Però el desert ja ha d’estar, de ple de sorra, per anar bé…
Per tant, millorarem com a societat viatjant més?
Un dels elements que fa que la societat d’aquest país funcioni una mica millor és des que hem obert finestres i portes i hem sortit al món. Un dels factors més important socialment parlant de la fi de la dictadura va ser la llibertat de moure’s amunt i avall. I a partir d’aquí hem començat a veure que hi ha moltes coses que no ens explicaven.
Acabem i no t’he fet la mítica pregunta sobre les diferències entre turistes i viatgers?
La diferència entre un turista i un viatger és el fet que el viatge et transformi o et passi per davant com qui mira una projecció de diapositives. El turista és el que dóna la volta al món un any i torna igual que se n’ha anat, perquè no s’ha mogut mentalment del menjador de casa seva; el viatger vagi lluny o vagi aprop és el que s’empelta del que coneix i alguna cosa en ell canvia. I canviar vol dir conèixer, i conèixer ser lliure, i progressar, anar endavant…
Demà cap a Berlín, ens deies, abans de començar.
Voltar. M’agrada molt visitar ciutats. No vaig a gaires museus, primer perquè molts es poden veure tranquil·lament des de casa per Internet. I segon perquè els grans museus de la ciutat són els carrers. Els carrers expliquen els neguits, la història… Per això sovint m’emporto la bicicleta. Em permet acostar-me a indrets on segur que no aniria, com la zona dels canals o de Charlottenburg. O anar fins a Spandau, on hi va haver la presó dels Judicis de Nurenberg.
