Bé, potser que fem un pensament, oi?” (curiosa, aquesta manera que tenim de relacionar l’acció de pensar amb la d’anarse’n…). Farts com mai, i això que dèiem que avui no ens passaríem -com sempre, vaja-, candidats a ser detinguts en qualsevol control d’alcoholèmia i amb una morrinya considerable, finalment, aixequem el cul de la cadira. Ens ho hem passat bé, francament.
De cop, pensem que ho hauríem de fer més sovint, això de retrobar-nos amb la família. I de cop també donem gràcies a la tradició catalana de Sant Esteve que, entre d’altres coses, permet de reconciliar banda i banda de família i contribuir als equilibris necessaris per no ofendre cap sogra. Més encara en un moment com aquest, que sovintegen famílies amb fills d’altri i altres combinacions molt suggerents, però que són un maldecap a l’hora de planificar els àpats nadalencs, no n’hi ha cap dubte.
Ens hem passat en tot, en el menjar, en els acudits, en el to de veu, en beure, en fumar, i també en les propines pel vers de Nadal -això en aquest cas si que deu estar bé, no?-. Però demà hi tornarem. I l’any que ve. I sempre. L’etern retorn del ritual i de l’excés i de la donació sense el qual no seríem civilitzats.
