L’activitat turística, almenys com la coneixem avui en dia, és una conseqüència directa de la Revolució Industrial que va néixer a la Gran Bretanya, i que perdurà uns cent anys (17501850). Aquesta revolució social i econòmica va suposar el naixement d’una classe social nova, el proletariat, també però, va suposar l’ascens social d’aquells mercaders que varen treure profit del comerç i que es constituïren en la nova burgesia industrial. Aquests últims van conquerir el poder econòmic però estaven mancats de cultura, almenys al nivell dels seus gran competidors que eren els aristòcrates, per això van insistir en què els seus fills anessin a la universitat, i acabada aquesta els empenyien a fer el Gran Tour cultural per Europa; d’aquí ve la paraula turista. Aquest circuit tenia com a parades imprescindibles París, que aleshores era la capital cultural d’Europa, i que continuava després per Itàlia (Venècia, Florència i Roma sobretot), Grècia amb Atenes com a centre de peregrinació, i moltes vegades s’allargava a Egipte. Es tractava, doncs, de fer un periple per aquells territoris on va començar i on es va desenvolupar la cultura europea. Molts d’aquells viatgers de famílies benestants van ser després els grans polítics i diplomàtics de la Gran Bretanya.
A finals del segle XIX, però sobretot a principis del segle XX, la nostra pròpia burgesia encetà un altre tipus de turisme, l’anomenat estiueig, que durava més o menys tres mesos. Per Sant Joan les famílies adinerades catalanes es trobaven al lloc on anaven a passar l’estiu i per La Mercè ja eren de tornada a casa. Els llocs escollits eren sempre pobles de la costa catalana, sobretot del Maresme i el Garraf, per la seva proximitat a la capital catalana, on residia aquesta burgesia industrial, però també pobles de l’interior que estiguessin ben connectats també amb Barcelona. El Maresme fou una de les destinacions preferides tota vegada que l’existència del ferrocarril simplificava molt el viatge. Els que escollien destinacions de costa ho feien sobretot per la creença que els banys de mar i la pràctica d’esports milloraven la salut.
Les conquestes socials d’aquell proletariat nascut durant la Revolució Industrial aporten beneficis com la reducció de la jornada laboral, però sobretot el dret a tenir dies festius retribuïts. Això els portà a imitar la tan odiada, però tanmateixenvejada burgesia; i aprofitant aquell mateix tren aviat començaren a envair les platges de la nostra costa. Llavors, però, els descans dominical es veia com un premi, com una manera de reposar forces de cara a la tornada a la feina.
Aquesta classe obrera sofrirà un canvi substancial després de la Segona Guerra Mundial, i en bona part gràcies al Pla Marshall, del que l’Estat Espanyol quedà fora degut a la dictadura del general Franco. Però per als europeus significà entrar en una nova etapa. Aquesta classe treballadora es transforma en l’actual classe mitjana. Un dels objectius del Pla Marshall va ser frenar l’avenç del comunisme que es produïa a l’est d’Europa. Pels Estats Units el vell continent era el seu mercat tradicional i no podia, per tant, admetre de cap manera que caigués sota el règim comunista, sistema totalment oposat al que liderava la potència americana. Per tant es tractava que la classe treballadora pogués tenir accés a tot allò que augmentés la seva qualitat de vida, sobre tot béns, pensant que d’aquesta manera no es deixarien conquerir per les idees comunistes.
Un cop la nova classe mitjana va tenir garantides les seves necessitats primàries, l’accés a bens que augmentaven substancialment les seves comoditats, i pogueren estalviar, aquests diners es van dedicar massivament al lleure, i sobre tot a viatjar, sent des de llavors el turisme una de les manifestacions més clares del temps dedicat a l’oci. Això va passar, sobre tot, a partir dels anys seixanta. A poc a poc ens varem anar transformant en una societat hedonista, on la recerca del plaer, de fer allò que ens vingui de gust, és l’objectiu prioritari. Per tant la feina ja no és allò sobre el que es fonamenta la nostra existència, sinó el lleure, i el treball és el mitja per poder gaudir d’aquest.
Els primers turistes europeus que viatjaven fora del seus país van començar a envair les platges de la Mediterrània cercant sol per posar-se bru, sinònim també de salut i bellesa. És l’inici del turisme massificat, entenent per aquest mot no com moltes vegades és vol fer veure, d’un turisme de baixa qualitat, sinó pel que significa, que és la concentració de moltes persones en un mateix espai i durant el mateix període de temps. Naturalment que els preus no es podien mantenir perquè sinó no es podia satisfer aquesta demanda massiva d’oci, per poder donar-ne satisfacció els preus s’havien de baixar als nivells corresponents amb la capacitat i voluntat de despesa de la nova classe mitjana, això provocà, naturalment, que s’haguessin d’optimitzar més els recursos i per tant construir apartaments més que cases, més intensiu (més alçades), que extensiu. De tota manera aquest temps de lleure encara era vist com un temps per recuperar-se del treball, d’aquí la inactivitat marcada d’aquests viatgers dels anys seixanta.
Però la societat evoluciona, i a poc a poc van voler descobrir altres cultures, altres països, aquest canvi no era aliè a l’augment cultural produït com a conseqüència de una major escolarització d’aquesta classe social. I en la mesura que es detecten noves demandes, l’oferta s’adequa per donar satisfacció a les noves necessitats. I és així com naixen noves formes de turisme, des del turisme rural dels anys noranta, al turisme d’aventura, per citar nomes dos exemples. Fins arribar a l’actualitat on l’activitat turística és vista pel ciutadà de classe mitjana com una necessitat més, i que forma part de la Societat del Benestar, i a la qual per tant no vol renunciar. I ara que estem patint una crisi econòmica, la més important des de la crisi del petroli de 1973, a molts els costa renunciar-hi més que mai, perquè el viatge turístic forma part de la nostra existència, i per poc que puguin les famílies continuaran viatjant. Potser ho faran menys dies, potser més a prop, o fins i tot dins del seu propi país, però la gent viatjarà en la mesura del possible. I així ens ho demostren les estadístiques que publica l’Organització Mundial del Turisme, i encara que aquestes a vegades ens mostren retrocessos en temps de crisis econòmiques o polítiques (molt pocs però), és cert que als anys següents els increments són superiors a la mitjana, com si aquells que no van poder sortir de viatge, els anys següents facin els viatge que pertoca més aquell que no varen poder fer. Sense oblidar que aquestes estadístiques només fan referència als viatges internacionals, no mostrant dades del turisme que es fa dins del propi país. Fins a tal punt és vist com una necessitat, que un dels factors que es tenen en compte per determinar si una crisi s’ha acabat o se n’està sortint, és l’augment dels turistes.
El turista actual és fill de la Societat del Benestar, i per tant és hedonista; això el porta a cercar experiències. Aquesta és la clau. Sol i platja continua sent el tipus de turisme més demandat, però ja no per quedar-se tot el dia a la sorra, sinó per afegir experiències a la seva vida, sense oblidar, naturalment, el naixement i desenvolupament d’altres formes. Però els turistes, de forma majoritària, busquen experiències. Les destinacions i equipaments s’han d’adequar a la nova demanda com ja es va fer als anys seixanta. L’èxit d’una destinació o d’uns equipaments depenen de si saben reconvertir-se per poder donar satisfacció a aquestes exigències.
