John Paul Lederach és especialista en mediació i ha participat en processos de pau en països com Colòmbia, Somàlia, el Nepal o Irlanda del Nord. L’any 1994 va fundar el Centre per la Justícia i la Construcció de la Pau de l’Eastern Mennonite University de Virginia (Estats Units) i és professor de la Universitat de Notre Dame d’Indiana.
La Declaració Universal dels Drets Humans fa setanta-cinc anys. Fent una mirada retrospectiva, creu que ha estat un èxit o un fracàs?
No crec que sigui una qüestió binària, sinó un camí que ens ha de servir per aprendre i anar avançant. Un camí de responsabilitats i de consciència. Al meu entendre, l’èxit més gran és que la gent cada vegada és més conscient de què significa respectar la dignitat humana de cada persona d’aquest món. La dignitat humana és el fonament més profund del que representen els drets. Però de la consciència a l’acció hi ha un bon tros. Els drets humans no sempre s’apliquen de forma perfecta i a vegades fins i tot sembla que hi hagi un retrocés.
Posi’n alguns exemples.
Malgrat els molts avenços que hi ha hagut, fa temps que veiem el ressorgiment de la figura de l’autoritarisme, formes molt violentes de respondre a la conflictivitat humana o la dificultat per afrontar l’exclusió i la pobresa. Tota una sèrie de qüestions que aquests últims vint anys han provocat reptes importants a escala global que potser no esperàvem. Sense anar més lluny, ho veiem en països com Espanya i els Estats Units: el model autoritari ha guanyat terreny i això, sovint, va de bracet de la minimització dels drets.
És una valoració agredolça.
Sí. No crec que la Declaració Universal dels Drets Humans hagi estat un èxit o un fracàs, sinó que hem d’entendre que es tracta d’un camí llarg que comença amb la consciència i passa per la política —que és on es concreten les lleis que protegeixen—; però l’aplicació i la responsabilitat és una cosa que hem de cuidar sempre. Que hi hagi una llei no garanteix que es vagi en la bona direcció. Cal que totes les generacions renovem la nostra responsabilitat.
“Hi ha països membres de l’ONU que no comparteixen la mateixa visió sobre els drets humans o l’apliquen de forma diversa”
La presència de l’autoritarisme en diversos països pot posar en risc alguns drets?
I, tant. Tot i que la intensitat pot variar en funció del context, l’autoritarisme té un efecte directe en drets com el de la llibertat d’expressió. És un repte per a la llibertat de premsa o la defensa de l’opinió, sobretot quan es desafia la figura o el grup que ocupa el poder. També pot afectar drets que, segons el context, es poden identificar com a formes de discriminació i exclusió per raça, llengua, ètnia, expressions de sexualitat o els drets de les dones. Insisteixo, en un panorama com aquest, la intensitat varia segons el context, però hi ha un eix que es repeteix: excloure i minimitzar la participació política, social i cultural. En gran part és perquè el model autoritari busca el control i això significa reduir l’espai de diversitat i, sovint, excloure o eliminar l’oposició. Pot adoptar moltes formes, però aquesta reducció afecta directament drets fonamentals com el de participació.
Vostè ha viatjat per tot el món, ha treballat en països molt diferents entre si. Ha detectat que els drets humans són diferents en funció del lloc on vivim?
Al llarg de la meva experiència he vist que la concepció original dels drets humans és molt individualista i està bastant marcada per una perspectiva occidental i, en molts sentits, eurocèntrica. Això no vol dir que no es valori la dignitat d’altres indrets; però precisament en llocs on hi ha un fort sentiment col·lectiu el significat d’aquests drets és diferent. Així que sí, hi ha diferències importants i en gran part són culturals, pel que he pogut veure. Tant des d’un punt de vista més individualista –normalment occidental– fins a una perspectiva més col·lectiva. Ha estat un camí de creixement, sobretot pel que fa a aquesta idea que pot haver-hi drets col·lectius per a certs grups.
També hi entra en joc la perspectiva religiosa, que pot variar bastant la interpretació dels drets, per exemple en relació a la llibertat d’infants, dones o persones grans. Hi ha moltes maneres d’entendre les coses des de la religió i també cal tenir en compte que la interpretació dels drets està molt arrelada al lloc on vivim. Per això hi ha tantes diferències. Ara bé, penso que cada vegada hi ha una major obertura cap al respecte de la dignitat humana i, alhora, cap a la diversitat de responsabilitat segons el context i la cultura. Però està clar que les diferències no desapareixeran d’un dia per l’altre; es requereix temps. Per a mi, l’avenç més interessant ha estat la idea dels drets col·lectius. Especialment a l’Amèrica Llatina.
Algun cas recent?
Doncs citaria el que ha passat els darrers anys a Colòmbia, amb l’Acord de Pau que conté capítols sobre etnicitat, perspectiva de gènere o drets col·lectius dels indígenes. És una manera d’ampliar la comprensió perquè això ens protegeixi no només individualment, sinó a grups perjudicats històricament per l’exclusió als llocs on han viscut. La clau és ampliar segons les necessitats que afecten una qüestió tan fonamental com és la dignitat humana i col·lectiva.
Quins mecanismes fan falta per garantir els drets humans i qui hi ha d’haver al darrere?
Pel que he pogut veure, tenir un mecanisme formal no significa que es respectin els drets humans. Així que m’aproparé a aquesta qüestió a través del que he pogut copsar treballant en la transformació de conflictes, una àrea on he identificat quatre tipus de canvis. Canvi en el sentit de transformació. El primer és en l’àmbit personal, individual. La presa de consciència i detectar les nostres responsabilitats i la manera d’entendre els altres.
El segon?
És la transformació relacional, amb els altres i entre grups. Fer sostenibles els drets humans té molt a veure amb millorar les relacions entre grups que històricament han tingut conflictivitat.
El tercer?
És en l’aspecte formal o legal dels drets humans. És a dir, estructural i institucional. Lleis concretes que protegeixin i institucions que les apliquin. És un aspecte molt important, però no la recepta definitiva, perquè les institucions poden tenir lleis que no necessàriament ajudin a millorar la qualitat de les relacions a través del respecte i la responsabilitat. La responsabilitat de protegir els drets no pot ser exclusiva d’una institució; ha de ser un compromís dels individus i la societat que es reflecteixi en les institucions. A més, exigir un canvi no garanteix que aquest es digui a terme. El que sí que ho assegura és un canvi de consciència i la responsabilitat col·lectiva.
I, finalment, quin ha de ser el quart canvi necessari per garantir els drets humans?
L’última transformació que he detectat és la cultural. Podem agafar com a exemple els canvis que hi ha hagut aquest últim segle en la participació de les dones en la societat, en la família o en la política. A vegades aquest canvi, el cultural, és el més complicat. En general és un procés complex i no es pot fer de la nit al dia. S’ha d’anar renovant en cada generació.
Tenim mostres relativament recents d’aquests tipus de canvis ben a prop.
Podem tornar a fixar-nos en els nostres dos països, no cal que anem més lluny. En l’últim segle hi ha hagut grans canvis en la participació de les dones a la societat, la família i la política. Si ens ho mirem des de la distància, podem creure fermament que aquests tipus de canvi són un camí que s’ha d’assegurar des de les institucions. Però en el fons sabem que una transformació com aquesta requereix alguna cosa que va més enllà de la llei escrita. Implica un canvi de consciència, un canvi de relació i un canvi cultural profund. Aquest últim és, sovint, el més complicat. La llei existeix, però la cultura no canvia tan fàcilment. I normalment és la cultura la que guanya.
“També s’hauria de parlar i investigar molt sobre els drets de la terra que tots compartim i que tant ens afecten”
Aleshores, com podem construir un camí que combini les quatre transformacions que exposava?
La gent ha d’entendre que tot allò que és personal, relacional, estructural i cultural està relacionat amb el benestar i la dignitat de tota la societat. I aquí rau la complexitat de tot plegat. No es pot canviar de la nit al dia, sinó que s’ha d’anar renovant generacionalment.
Quin paper hauria de tenir l’ONU a l’hora de garantir els drets humans?
Un paper molt important, perquè és un dels pocs espais on conflueixen representants de contextos molt diferents. El gran repte de l’ONU és que funciona a escala d’estats-nacions. La premissa principal és, en principi, que ningú s’interposa en els assumptes interns dels altres, però hi ha fortes tensions i diferències internes. Hi ha països membres que no necessàriament comparteixen la mateixa visió sobre els drets humans o bé l’apliquen de maneres molt diverses i sense voler que ningú es posi en la manera que tenen de fer-ho. L’ONU és un gran recurs d’intercanvi i d’avenç, però té reptes importants. Dubto molt que l’aplicació i la realització dels drets humans s’hagi de fer exclusivament a escala d’estats-nacions. Ha de sorgir d’altres nivells més profunds. Com deia abans, és tot un camí per recórrer.
Parlant de camins, quin és el que ens ha de portar cap a la pau?
La pau no és un estat final; és dinàmica, diària, té estructura, té propòsit, però sempre s’ha d’adaptar a les realitats concretes del moment i el context social. En la construcció de la pau hi ha un fenomen que alguns científics anomenen processos-estructures. Miri, ara mateix soc a Colorado, al costat del Blue River, que baixa d’una muntanya molt alta. El riu és un exemple de fenomen procés-estructura. Procés perquè va molt de pressa i cada moment és dinàmic i canviant. Però alhora, si puges a aquesta muntanya i mires per on passa el riu, veus la forma que fa i com es dirigeix a poc a poc cap al mar. Això és l’estructura. El riu no sempre respecta les ribes, però va passant per una llera fins a arribar a la meta. De lluny no en veiem el dinamisme. Combinar aquestes dues idees vol dir que hi ha fenòmens socials que tenen certes estructures i que es dirigeixen cap a un propòsit compartit; però la seva dinàmica varia diàriament en funció del moment i del context. Cal ser molt adaptatiu i tenir l’objectiu ben clar. La pau no és un estat final. És dinàmica, diària, té estructura i propòsit. Però sempre s’ha d’adaptar a les realitats concretes, tant del moment com del context social.
Sense pau són possibles els drets humans?
Si la pau es concep com la tranquil·litat passiva, té poc a veure amb el desenvolupament dels drets humans. En canvi, si la pau s’entén com un dinamisme interactiu, com la pràctica permanent i perpètua d’augmentar la qualitat de la justícia i a la vegada reduir la nostra dependència respecte totes les formes de la violència en les relacions humanes, aleshores veiem com la pau és la terra en la qual germinen i es cultiven els drets humans que, a canvi, nodreixen aquest mateix sòl. Això segon, però, requereix una imaginació moral en la pràctica diària de la dignitat, des d’allò interpersonal fins a allò polític.
Què és la pau per vostè? Com la definiria?
Fa dècades que l’estudio i encara no he trobat una definició definitiva de la pau. Entenc la pau com la qualitat de les relacions. I això no es defineix a partir de la permanència o com un fenomen estàtic, sinó que és una cosa molt dinàmica. Ho sabem per les relacions de família i parella. La qualitat d’una relació és la combinació de baixa violència i alta justícia. La justícia conté facetes de participació i inclusió, de benestar humà i d’expressar la conflictivitat amb la mínima violència possible. Evidentment, no és fàcil trobar l’equilibri entre aquests dos conceptes. Per això penso que, com a éssers humans, vivim en la recerca permanent de com arribar-hi. Per a mi, això és la pau. La pau es defineix principalment per aquesta dinàmica emergent, relacional, que busca l’alta justícia amb baixa violència.
Fa gairebé cinc dècades que treballo en indrets on hi ha molta conflictivitat interna. M’he adonat que el que fem gairebé sempre és mirar com pujar una mica més la justícia, definida per la participació, el respecte i l’accés, i com rebaixar el nivell de violència. És el gran repte que tenim.
“Fins ara no hem estat capaços de trobar una perspectiva compartida del que suposen els drets èticament”
Un equilibri difícil de trobar. Una feina que es fa sobretot en el terreny de la mediació, la seva especialitat. A vegades es troba amb drets que entren en conflicte?
I tant, en molts sentits i això provoca fortes tensions. La conflictivitat sempre requereix canvis concrets en una relació. Però els que en poden sortir beneficiats no sempre volen canviar. Els que pateixen una situació busquen la manera de canviar el que, des del seu punt de vista, és l’arrel del seu patiment. I en aquest context, sovint la tensió entra en joc a l’hora de rebaixar la violència. I això implica establir converses amb el sector que produeix la violència. En aquesta situació, el més habitual és distingir entre el camp de treball de la resolució de conflictes i el camp dels drets humans que es posen en tensió. Resoldre un conflicte a vegades significa que un ha d’estar en relació amb gent que provoca problemes i no respecta alguns drets. Hi ha gent que no vol aturar la violència. I això no és gens fàcil, perquè a vegades ens trobem enmig d’una negociació on hi ha un ofensor que ha passat per alt els drets humans.
Em fa pensar en la relació entre Ucraïna i Rússia de l’últim any i mig.
És un bon exemple. Negociar o no negociar? L’objectiu seria aturar la violència, però com es negocia amb gent que no canviarà la seva manera de ser? Quan un conflicte dura molt de temps i crea molt de patiment, la justícia i la pau estan en tensió. També la misericòrdia i el perdó. No podem actuar com si tot això no existís. És millor reconèixer que aquestes tensions són profundes, que continuaran coexistint, i buscar la manera d’allargar la mà i la capacitat d’imaginar formes noves per redefinir les relacions perquè les tensions no desapareixen. Minimitzar la veritat no significa que desaparegui el que ha passat i el que la gent ha viscut. Sovint, quan parlem de buscar la veritat ens referim a trobar una forma de reconeixement del que ha passat. La justícia en la seva forma punitiva extremista no ha de ser mai la recepta per renovar un contracte social. Seria caure a la trampa que qui guanya té el dret de la justícia i qui perd no. I com podem combinar veritat i justícia? No és fàcil. Hi ha energies socials que no desapareixen i que han de trobar la manera de conviure sense perdre de vista que el camí i el propòsit passen, de vegades, per restaurar el que ha estat danyat. Guarir en l’àmbit personal i social.
Ja que parlem de reptes, creu que s’haurien d’afegir més drets humans?
Sí, però és un procés obert. Tal com he dit, per a mi el més interessant és l’avenç en els drets col·lectius. També s’hauria de parlar i investigar molt sobre els drets de la terra que tots compartim i que, com a humans, ens afecten tant. Em refereixo als drets dels boscos, del mar. Amb l’objectiu de protegir-los. Sense això no tindrem la capacitat de sobreviure. Per últim, la tecnologia i el món digital també s’han d’incloure. En concret la intel·ligència artificial, que és un camí cada vegada més ràpid i amb una forta capacitat de creixement, més del que som capaços d’entendre. En canvi, fins ara no hem estat capaços de trobar una perspectiva compartida del que suposen els drets èticament. En aquest punt hi ha d’haver un fort debat sobre drets de llibertat d’expressió i de responsabilitat social i col·lectiva. És un camí que l’any 1948 no es podia preveure. Per tant, crec que almenys s’haurien d’incloure aquells drets vinculats a la naturalesa, potenciar els drets col·lectius i apostar per drets que comencin a visualitzar què pot suposar en aquest món la intel·ligència artificial.