Els ‘tempos’ de la pau

Al mes de desembre de l’any 2021 es commemoren 25 anys de la signatura de l’acord de pau de Guatemala. La Unidad Revolucionaria Nacional de Guatemala i el govern posaven fi, així, a 36 anys de guerra civil que havia causat uns dos-cents mil  morts, 45.000 persones desplaçades, i cent mil persones desaparegudes, en un país de poc més de cinc milions d’habitants. Avui no hi ha guerra a Guatemala. Però les arrels que van donar lloc a la confrontació armada segueixen intactes: marginació de la majoria indígena, corrupció i pobresa.

I s’hi ha afegit una nova dimensió de violència: la que practica el crim organitzat, cada cop més imbricat en les institucions del país. El cas de Guatemala, igual que altres acords de pau emblemàtics signats fa anys arreu del món, ens porten a reflexionar sobre què entenem per pau, com es construeix la pau i, sobretot, quant de temps triga la pau a arribar.

Què és la pau? 

En la fase post bèl·lica (o de transició de la dictadura a la democràcia) molts països queden atrapats en situacions que no són de guerra però tampoc no són de pau. Perquè les elits s’aferren al poder i impedeixen les transformacions d’arrel (és el cas de Bòsnia i, en circumstàncies molt diferents, també de Nicaragua, de Filipines, Sudan, Etiòpia o de Colòmbia). O perquè la ferida de la confrontació històrica no està guarida i perviu la desconfiança entre comunitats històricament dividides (Irlanda del Nord). O per una perversa relació entre fragilitat institucional, corrupció i poder del crim organitzat, que copta els espais de poder institucional (Mèxic, El Salvador, Sud-àfrica o Líbia). 


En el llenguatge tècnic distingim entre la pau negativa i la pau positiva. La fi de la confrontació armada i el desarmament dels combatents és el primer pas per construir la pau. Però la pau no és només el silenci de les armes sinó les transformacions polítiques, econòmiques i culturals per acabar amb les arrels de la violència. La pau positiva triga molt més a arribar… si és que mai arriba.


Efectivament, adreçar les arrels dels conflictes implica reconèixer i transformar dues altres dimensions de la violència, més subtils però no necessàriament menys dramàtiques: per una banda, la violència estructural, l’arquitectura social i institucional que exclou i margina sectors importants de la població, com la pobresa, la fam i, en general, la manca de justícia social.


I, en segon lloc, la violència cultural, que aporta els arguments que justifiquen les violències directa i estructural, com ara el racisme, el masclisme i altres formes de supremacia que estableixen jerarquies entre els éssers humans. 


Com es fa la pau? 

L’escenari descrit suggereix que els processos de pau són molt més complexos del que hem sabut reconèixer fins ara. Al llibre La paz diferida, recentment publicat per l’Institut Català Internacional per la Pau, l’investigador del CIDOB Pol Bargués fa una crítica a les premisses de la “pau liberal”, el paradigma que ha marcat la pauta de les intervencions internacionals de construcció de pau des de la fi de la guerra freda. La pau liberal associa la construcció de pau a la consolidació de la democràcia a través d’eleccions i d’una economia de lliure mercat. I considera que les transformacions dels països afectats per la guerra poden ser liderades per organismes internacionals com les Nacions Unides.


A la pràctica les missions internacionals de consolidació de la pau s’han hagut d’anar adaptant a la tossuda realitat que la pau no es pot imposar per decret ni per la signatura d’un acord, sinó que necessita un procés d’apropiació col·lectiva de la societat. En altres paraules, que la construcció de pau requereix la participació d’un nombre molt més ample de persones que no sols els actors armats, i d’un compromís solidari i col·lectiu per transformar les relacions de poder existents. Un compromís que certament pot ser impulsat o recolzat per la comunitat internacional, però que no es pot imposar. Aquests processos són lents, molt lents.

Així, doncs, quan arriba la pau? 

La guerra s’acaba, bàsicament, de dues maneres: amb la victòria d’una part sobre l’altra o amb la signatura d’un acord de pau. Qualsevol dels dos escenaris canvia radicalment la situació, però no necessàriament ens permet afirmar que vivim en pau.

La Guerra Civil espanyola va acabar amb la derrota de la República. El resultat van ser quatre dècades de pau dels vencedors, una de les dictadures més violentes del món. Altres països, en canvi, han acabat la guerra signant la pau. D’això ara en fa cinc anys a Colòmbia, quinze al Nepal, i trenta a Sud-àfrica. Però es fa difícil mesurar l’èxit d’aquests acords. La corrupció i la criminalitat fan de Sud-àfrica, per exemple, un dels països més desiguals i violents del món.  


La violència i la guerra són construccions culturals que es poden aprendre i glorificar o també es poden evitar o prevenir. Els països escandinaus, avui considerats dels més democràtics i pacífics del món, són hereus de la cultura dels vikings, coneguda per les seves gestes violentes. Aquesta transformació va trigar segles.


L’any 1795, el filòsof alemany Immanuel Kant descrivia la pau perpètua com un anhel legítim i necessari. Van haver de passar 150 anys més de guerres fins que es formés la Unió Europea, una institució guardonada amb el premi Nobel de la Pau per haver promogut amb èxit la cooperació entre els Estats membres com a eina per a prevenir la confrontació. I quan començàvem a pensar que potser sí que havia arribat la pau perpètua a aquest racó del món, veiem com l’extrema dreta avança amb una força que fa quatre dies no s’hagués imaginat ningú.


Sovint s’associa la construcció de pau al mite de Sísif, de la mitologia grega. Castigat pels déus, va ser condemnat a empènyer perpètuament una roca gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d’on l’havia recollir i empènyer novament fins al cim i així indefinidament.

Kristian Herbolzheimer és director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.