A Demoracy. A Very Short Introduction (2002), Bernard Crick caracteritza així la democràcia moderna: “tothom pot participar [en política] si vol (i tothom hauria de voler), i alhora tothom ha de respectar els drets dels seus conciutadans en el marc d’un ordenament jurídic que defineixi, protegeixi i limiti aquests drets” (p. 13). Aquesta noció de democràcia, Crick l’atribueix a John Stuart Mill i a Alexis de Tocqueville, i diu que és la pròpia de les constitucions dels Estats Units d’Amèrica i de molts països europeus. Centrem-nos ara en la primera idea de la citació: en una democràcia moderna, quines formes de participació política tenim els ciutadans?
A “La trinitat democràtica” (2015), Fernando Pindado explica que la participació democràtica té tres dimensions complementàries, totes elles necessàries.
Per una banda, la democràcia representativa: els ciutadans escullen lliurement els seus representants polítics. Per exemple, en unes eleccions al Parlament.
Per altra banda, la democràcia directa: els ciutadans prenen decisions polítiques sense intermediaris. Per exemple, en un referèndum.
En tercer lloc, la democràcia dialògica: els ciutadans i els seus representants intercanvien raons i motius respecte algun tema, sense haver d’arribar a cap conclusió conjunta, amb la voluntat que això ajudi a prendre millors decisions. Per exemple, en un procés participatiu o en una manifestació, els ciutadans (sovint organitzats en associacions o entitats de la societat civil) fan arribar el seu parer als seus representants.
Quina forma de participació democràtica és la idònia en cada ocasió? Enfront del clam “que no ens representen”, com es pot millorar la democràcia representativa? Com podem distingir la democràcia directa i la dialògica en els casos en què s’arriben a confondre? Les distincions conceptuals ens poden ajudar a analitzar la realitat, però la realitat també ens indica noves qüestions per continuar pensant.
