Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“Rosseau i Hobbes guanyen els Goya”, per Ramon Bassas


He vist les dues pel·lícules que van triomfar als últims premis Goya, que no s’assemblen gens. Parlo de Campeones, de Javier Fresser, i d’El Reino, de Rodrigo Sorogoyen. Dic que no s’assemblen gens ni pel gènere, ni per les intencions, ni de res. Només coincideixen que són del mateix any i, potser, que pretenen una mirada sobre la realitat espanyola actual. El film de l’equip de bàsquet de discapacitats desplega tots els arguments possibles d’una tendència (en principi molt positiva) en reivindicar el rol normalitzador de col·lectius que aixequen el dit per dir “sóc aquí”. La cinta sobre la corrupció política, elaborada amb un guió compilat de situacions ben reals i conegudes, recull la tendència de la indignació i de la “causa general” contra els estaments de poder. Aquestes són dues tendències importants a l’opinió pública espanyola i el principal mèrit dels dos títols que comentem consisteix en donar-los forma, relat.

Convé fixar-s’hi una mica, em temo, si volem treure l’entrellat tant dels motius com, sobretot, dels riscos d’aquestes dues tendències. A parer meu, sí que coincideixen, per exemple, en una cosa: en la desconfiança radical amb l’ambigüitat moral, que per mi és intrínseca als éssers humans, i en el reclam de més “autenticitat”. Campeones té un discurs optimista, com Jean Jacques Rosseau, creu que els homes som bons per naturalesa, i que és la societat i els seus peatges el que ens fa malbé. La mirada innocent (anava a dir “infantil”) d’un grup de discapacitats intel·lectuals i la voluntariosa del seu responsable són el reclam de la vida inicial, encara immaculada, que malda per triomfar. D’aquest triomf són campions.

En canvi, El Reino és tot el contrari. La conclusió del film és que “no hi ha res a fer”. L’home és dolent per naturalesa i no hi ha un pam de net. Aquí s’imposa el discurs pessimista de Thomas Hobbes. Els amors, cínics i professionals. Les lleialtats, mentida. Fins i tot les figures adolescents semblen ja preses de la fatalitat (acceptant acríticament el rol corrupte del pare, o immersos en festes nihilistes).

El problema és que, com hauríem d’haver comprovat després de dos segles d’Il·lustració, les dues premisses són mentida. De fet, Blaise Pascal ja havia advertit que “l’home no és ni àngel ni bèstia, i qui fa d’àngel fa de bèstia”. El que trobo a faltar en aquests dos relats i, per tant, en les dues tendències de les quals parlava, és aquesta mirada pascaliana, menys contundent, més matisada i més ambígua sobre les persones i les societats que hem anat construint. Menys definitiva, vaja.

Perquè la mirada rosseuniana i la hobbesiana tenen riscos enormes. De desprotecció davant els mals del món, l’una, com l’enyor de solucions autoritàries, l’altra. A més, sovint són intercanviables: en estar tan segurs del que és “bo”, tendim a imposar-ho sense miraments a tot el que ho qüestioni. Ara mirin la societat espanyola (aquí hi incloc la catalana, esclar) i diguin-me si no és normal que l’Acadèmia del Cine s’hagi vist atreta per aquestes dues històries. A mi em sembla que la descriu perfectament. La qual cosa és una bona notícia. Només quan ens mirem al mirall ens veiem les tares.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *