“Les classes socials ja no es vinculen al procés productiu”

Joan Coscubiela, advocat laboralista i sindicalista, va ser secretari general de Comissions Obreres de Catalunya entre 1995 i 2008 i diputat al Congrés per Iniciativa per Catalunya Verds entre 2011 i 2015. També ha estat diputat del Parlament de Catalunya i portaveu de Catalunya Sí que es Pot a l’hemicicle català fins al 2017. En l’àmbit assagístic, l’any 2018 va publicar Empantanados (Península), un repàs polític als anys del Procés i les possibles opcions per sortir de la cruïlla. Recentment, i arran de la pandèmia del coronavirus, ha reflexionat sobre les macances del sistema econòmic a La pandemia del capitalismo (Península). Conversem sobre les classes socials i el procés d’industrialització que les van crear. Encara segueix vigent?

Podem dir que avui dia existeixen les classes socials? 

Si per classe social s’entén el procés que va iniciar-se durant la Revolució Industrial i el procés d’industrialització de la societat, està clar que aquest concepte que correspon a un moment concret no existeix com a tal. Fins i tot m’atreveixo a dir que la manera d’interpretar el concepte que va tenir Max Weber també ha evolucionat. Ara, si per contra s’entén classe social com a diferències que existeixen en una societat, vinculades a diversos factors –la posició dins dels procés productiu, els ingressos, el bagatge cultural, l’entorn familiar– està clar que les classes existeixen.

Aquestes diferències sembla que s’estan accentuant en els últims anys. 

Sí. En aquest moment, i des de fa un temps, s’està vivint un procés d’augment significatiu de les desigualtats socials, de les velles i tradicionals –renta i riquesa– però també de l’aparició de noves bretxes. 

Si, segons vostè, continuen existint les classes socials, considera que hi ha una pèrdua d’identitat de pertinença a una classe social entre la població, actualment? Sigui cap a dalt o cap a baix.

Sí. El que passa és que el concepte ‘classe obrera’, encunyat durant la industrialització amb molta força, estava vinculat a un procés productiu que concentrava els treballadors en entorns laborals i condicions de treball homogenis, per exemple, d’horaris i, fins i tot, de vida. En alguns casos, aquests entorns laborals anaven acompanyats d’entorns de vida també molt homogenis, encara que només fossin les colònies de tèxtil, o el simple fet que els treballadors ho feien al mateix poble o ciutat on residien, cosa que ara no passa.

Aquest vell concepte de ‘classe obrera’ s’ha arribat a glorificar en excés?

Sí, s’ha mitificat molt i, a més a més, obviava altres aspectes com la qüestió del gènere. Les dones sempre han treballat i des d’aquest punt de vista sempre han estat marginades i discriminades. El que passa és que durant molt de temps no han tingut subjectivitat política. Si per classes socials s’entén un concepte homogeni vinculat a un procés productiu, això ja no és així. S’ha transformat i cal intentar entendre el perquè. 

La tecnologia segurament hi ha jugat un paper important. 

Al meu entendre, juga un paper fonamental tot el que s’ha anomenat digitalització, el conjunt d’innovacions tecnològiques que permeten a les empreses controlar el procés productiu sense executar-lo directament, trossejant-lo, però sense perdre el control d’aquest procés productiu i sense perdre el control d’un aspecte bàsic: la capacitat de controlar les plusvàlues del procés productiu. Però la digitalització no només trosseja al treball, sinó que també trosseja persones i les seves experiències vitals. Això produeix una dificultat d’agregar interessos i també identitats.

Identitats que sembla que han passat per davant de la identitat de classe?

Hi ha un nivell de causes que fan mobilitzar a un gruix de gent molt important, però són causes que tendeixen a segregar-se i a platejar-se separades, aïllades o, fins i tot en alguns casos, confrontades. I, sense cap mena de dubte, això també incideix en el sentiment de pertinença a una determinada classe social.

Algunes persones consideren que aquesta pèrdua d’identitat de classe seria causada per l’auge de moviments socials com el feminisme, l’antiracisme o la lluita LGTBIQ+.

No crec que es pugui plantejar en aquests termes. La pèrdua de centralitat política del treball, que en definitiva és també l’origen d’una debilitat estructural de la lluita obrera en termes polítics, té a veure amb una cosa que ha passat al llarg de la humanitat: els canvis tecnològics produeixen impactes molt importants en les estructures econòmiques i socials i provoquen una dislocació, un desajust. Totes les institucions creades durant la industrialització, que responien a un espai territorial –Estat-nació–, un espai temporal –temps analògics– i a una lògica, han saltat pels aires i aquesta és la causa profunda. Sempre, sempre, sempre darrere d’aquests canvis hi ha aquest itinerari: canvis tecnològics, mutacions econòmiques, dislocacions socials. És l’itinerari que veiem des de l’etapa del capitalisme mercantil i industrial fins al capitalisme digital.

Per tant, considera que no podem confrontar la lluita de classe amb altres lluites identitàries? 

La mitificació del concepte classe obrera ignorava les dones, ja que es va produir en un moment en què les dones no tenien dret a vot. Fins fa poc, també en alguns països el vot estava restringit a les persones de color. Totes aquestes realitats de desigualtat existien, però no havien adquirit una substantivitat política. No crec que es pugui confrontar, de cap de les maneres, la lluita obrera amb la lluita per la igualtat racial o contra la discriminació de gènere. El que hem de fer, i aquest és el repte del segle XXI, és ser capaços de construir espais que agreguin aquestes lluites, que no es plantegin com incompatibles. 

Com podem posar a la pràctica aquesta interseccionalitat? 

Sempre poso un exemple. És molt freqüent, quan parlem de la bretxa salarial que pateixen les dones, s’utilitzi el concepte ‘sostre de vidre’. Un sostre, invisible, que existeix i impedeix que les dones progressin i accedeixin a llocs de responsabilitat dins l’empresa. Això existeix, i és un cas de discriminació. Però als mitjans de comunicació, es parla molt poc d’un altre fenomen extensament generalitzat: el ‘terra enganxifós’, que atrapa les dones amb salaris més baixos i en condicions de treball més dures. Per exemple, totes les pujades del salari mínim interprofessional dels últims anys a qui més han beneficiat han estat a les dones, ja que tenien els salaris més baixos. No és el mateix centrar l’atenció de les bretxes salarials en el ‘sostre de vidre’ que en el ‘terra enganxifós’. S’han de plantejar les dues, però depèn de la situació la visió de gènere s’imposa a la classe i al mateix temps depèn de com facis l’anàlisi de classe pots arribar a ignorar el component de gènere.

Considera que el nou paradigma tecnològic promou l’homogeneïtzació social o, tot el contrari, la segregació per classes?

Al llarg de la història es posa de manifest que l’impacte que té la tecnologia a les nostres societats no és determinista. No hi ha un futur predeterminat, dependrà claríssimament de l’acció política i social de les societats. En aquest cas, que es tracta de tecnologies que són globals, depèn també de la societat global. Un exemple: en aquests moments, ja està més que demostrat que els algoritmes, tal com estan dissenyats, no només mantenen sinó que multipliquen els riscos de discriminació, sigui de gènere o raça. El que discrimina és l’algoritme o el que ha dissenyat l’algoritme? Posar-se a treballar pel control social de l’algoritme pot ajudar a determinar si el seu ús es fa en benefici de la societat o incrementa els seus efectes perversos.

Les dades són un dels altres fronts de control social que planteja el futur? 

Cinc empreses dels Estats Units i tres de xineses tenen pràcticament el control de totes les dades del món. Això només es pot abordar des de la societat i la política. El resultat d’aquesta batalla serà determinant. El futur no està escrit, mai és determinista, depèn de la capacitat que tingui la societat de governar –en benefici del conjunt de la societat– aquestes innovacions tecnològiques. Hi ha una frase de l’historiador Josep Fontana que diu: “Els homes fem la història”. El que passa és que mentre l’estem fent no som conscients de la història que estem construint. Dependrà, en aquest cas, de la societat global. I això li dona avantatges als poders econòmics i desavantatges a la política en el sentit ampli.

Tornem a la pèrdua de pertinença de classe. No sé si és una pèrdua d’identitat volguda o involuntària. 

Els processos socials d’aquesta naturalesa mai tenen una única explicació, i són fruit de la confluència de diverses coses. Insisteixo molt, molt, molt en defugir les explicacions judeocristianes: “Els treballadors ara ja no tenen consciència de classe”. Doncs intento trobar explicacions de matriu més marxista. Han canviat les condicions materials, de producció, de relacions socials. I, evidentment, si canvien, és normal que canviïn les relacions socials. Això ha anat acompanyat d’un factor determinant: tots els models econòmics i socials imperants adquireixen també hegemonia ideològica. Des de finals dels setanta del segle passat, amb la reacció de Thatcher i Reagan, han instaurat una ideologia molt forta. 

Com per exemple?

Han teoritzat que les classes socials no existien, han utilitzat perversament el concepte de la meritocràcia, culpant a l’individu de la seva falta de progrés, i han assegurat que la democràcia i el mercat estan indissolublement units i això no és pas així. S’ha generat un fort sentiment individualista, s’ha encunyat un concepte de llibertat al marge de la comunitat i una mercantilització de les relacions socials, on el mercat no només s’encarrega de fer la funció d’intercanviar béns i serveis sinó que també és el gran regulador social. Està claríssim que tots aquests factors han incidit en la pèrdua de pertinença de classe.

Hauríem de resignificar o problematitzar el concepte de classe mitjana? 

El més divertit del concepte és que ningú l’ha acabat de definir. És un concepte amb un fort component ideològic, com tots, i amb un fort interès: generar la percepció entre molta part de la ciutadania que, tot i tenir condicions laborals i de vida dures, estaven en un estatus social alt. Precisament, aquesta mena d’emmirallament s’ha trencat fa poc amb la gran recessió i les posteriors crisis. A vegades, però, no només per una pèrdua d’estatus social, sinó per una percepció de pèrdua relativa. I aquí entra el factor generacional. Un exemple personal. No sé si ho he tingut millor en determinats moments per escalar socialment. Vinc d’un barri de classe obrera com la Barceloneta; he pogut estudiar, anar a la universitat. Si deixem aquesta generació excepcional –coincidint amb l’inici de la Transició– i comparem a mig termini la generació dels meus fills amb la dels meus pares és molt difícil dir que els joves estiguin pitjor que les generacions anteriors. S’ha pensat durant molt de temps que la història és ascendent, però mai ha estat així. Té cicles llargs i cicles curts.

Però si la població no s’identifica amb una classe social com podem treballar per erradicar les desigualtats?

La construcció de qualsevol projecte social i polític que hagi de fer front a aquests canvis que s’han produït no pot ser retro utòpica, és absurd. Construir un projecte social i polític que sigui capaç d’encarar tot el tema de les grans desigualtats requereix clarament defugir de qualsevol sentiment nostàlgic. No serveix perquè la societat sobre la qual s’ha de construir és diferent. Seria fer-se trampes al solitari.

Ara les campanyes electorals dels partits polítics ja no van adreçades a una classe social determinada, sinó que busquen el públic més ampli possible. Per què passa això?

A diferència dels partits polítics de la societat industrial del segle XX, articulats en funció de l’eix conflicte capital-treball que eren partits polítics de classe, ara tots els partits són interclassista, fins i tot els que no ho saben. Des d’aquesta perspectiva té certa lògica. Hi ha un fenomen més interessant: què passa amb aquest col·lectiu de gent que no participa en la vida política electoral i són els sectors que més necessiten la política? Durant molt de temps, la política s’ha configurat al voltant d’un cert pacte entre les classes mitjanes i les elits, excloent a una part de la societat que era qui més necessitava les polítiques públiques de distribució i justícia social. Per això els partits polítics tenen tendència a anar cap al centre. I els partits polítics que construeixen projectes útils per la gent que ho necessita es troben amb la contradicció que aquesta gent, en general, té una profunda desconfiança de la política, moltes vegades incentivades perquè els interessa que la gent no participi.  

En aquest context de pèrdua de pertinença de classe, quin paper hi pot jugar l’extrema dreta al nostre país?

De la mateixa manera que a França el pes de l’extrema dreta en l’àmbit obrer és important, a Espanya les dades no avalen que aquest sigui el factor que aglutini votants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.