El llarg camí cap a la maduresa

Els humans som els habitants més avançats d’aquest planeta i això a vegades ens fa pensar que ens regeixen normes diferents de les de la resta dels organismes. Però no és cert. Malgrat la complexitat del nostre cervell, som animals amb una sèrie de característiques biològiques que en tenen poc, d’úniques. Això sí: tot i partir d’aquest punt d’inici relativament simple, hem assolit cims impensables. Sobretot hem aconseguit entendre què som, on som i com funciona tot el que ens envolta o, si més no, una bona part de tot això que els altres animals ignoren. I, en aquest procés, hem construït estructures socials cada cop més complicades i especials que ens han permès aprofitar i a la vegada donar suport al coneixement que hem anat creant. Però hem arribat ja al punt de màxima evolució de la nostra societat o encara ens falta un bon tros per completar el procés de maduració que ens permet dir que hem assolit l’objectiu final?

Per entendre on ens trobem, primer hem de conèixer d’on venim. La història de la nostra espècie és la de la lluita per sortir del nínxol que la natura ens havia assignat. Fa temps que hem deixat de ser normals, des del punt de vista del nostre encaix en l’ecosistema, i escrivim les nostres pròpies lleis per no haver de seguir el dictat de la biologia. De fet, pensant-ho bé, no hi ha res més antinatural que l’ésser humà modern. Si hi ha res que vagi en contra de l’ordre biològic establert és el nostre esforç constant per viure més i en més bones condicions, i de dominar tot allò que tenim a l’abast. L’evolució, per exemple, no havia previst que la majoria dels nostres fills viurien més enllà dels primers cinc anys, ni tampoc que seria molt freqüent que arribéssim a edats avançades. La prova són una sèrie de malalties, cada cop més freqüents, per a les quals la selecció natural no ens ha proporcionat defenses efectives més enllà de les primeres tres o quatre dècades de vida. Això ha influït de manera determinant en les estructures socials, cada cop més escorades cap a franges d’edat que no es veuen habitualment en la natura i, per tant, amb reptes i problemes únics de la nostra espècie.

Així doncs, podem dir que el camí cap al què entenem com una societat moderna és, en essència, contrari al que la biologia ens havia marcat de sortida i, per tant, està plegat d’obstacles. Els humans, com els altres primats, estem preparats per a estructures socials relativament petites i mòbils. Però des del Neolític hem anat a contracorrent, primer abandonant progressivament el model de supervivència bàsic dels caçadors-recol·lectors nòmades en favor de l’estabilitat que ens proporcionaven l’agricultura i la ramaderia i, a partir d’aquí, generant grups cada cop més grans i estratificats, que estan culminant ara amb aquesta gran megasocietat amb mil caps que ens ha portat la globalització. 

A partir d’aquesta rebel·lió inicial en contra de les lleis de la natura, que hem anat ampliant progressivament amb l’ajuda de la ciència, la història de la humanitat ha sigut una lluita per aconseguir deixar enrere les limitacions que ens venien imposades. I és per això que aquest viatge de mil·lennis ha requerit una sèrie d’adaptacions que ens permetessin superar alguns dels instints bàsics que remaven en contra del progrés. El principal obstacle era que, quan un col·lectiu supera una certa mida, resulta essencial crear mecanismes per assegurar que tothom seguirà unes normes que permetran la convivència. El primer pas cap a una societat plenament madura, doncs, ha sigut definir un concepte de justícia.

Som els humans capaços de construir societats justes?

L’altruisme entre els membres de comunitats properes, per exemple les famílies, en el sentit més ampli de la paraula, ha estat sempre present, sense necessitat de buscar elements externs que l’imposin o el reforcin. Vol dir això que els humans som justos per naturalesa o bé hem hagut d’aprendre a reprimir l’egoisme instintiu per millorar les possibilitats de supervivència? Naixem amb aquest sentit de justícia o l’adquirim gràcies a la socialització? 

El principal objectiu biològic de qualsevol organisme, el nostre també, és sobreviure i reproduir-se. Tindria lògica pensar, doncs, que l’egoisme és l’estratègia que millor garantirà aquest èxit i, per tant, hauria de ser instintivament prevalent. Però, a la pràctica, no funciona així, encara que sembli contraintuïtiu. Una pista ens la poden donar altres animals que també tenen un concepte de justícia primari. Els ximpanzés, per exemple, es refien dels seus amics, més que no dels desconeguts, cosa que demostra que la confiança amb individus propers, que és la base de la cooperativitat, no és exclusiva dels humans. A més, s’ha demostrat que tenen un sentit de la justícia similar, en alguns aspectes, al nostre. Baixant una mica el llindar, també s’han vist en ratolins comportaments propis de l’empatia entre individus, una de les bases de la cooperació social. Això ens faria assumir que alguna mena de concepte bàsic de justícia és comú a animals fins i tot evolutivament molt separats.

És possible, doncs, que la capacitat d’empatia i de formular judicis morals, que seria la base d’una societat justa, tingui un origen biològic arcaic, si més no en un format primitiu, i les arrels siguin compartides en alguns animals del mateix arbre genealògic. Si aquesta característica ha estat mantinguda per la selecció natural, és poc probable que sigui un accident: segurament vol dir que confereix un avantatge evolutiu, que resulta beneficiós per l’espècie que l’exhibeix. Sens dubte, el sentit de justícia hauria estat modelat al llarg de mil·lennis pel procés de socialització, per això en humans és tan refinat, però no seria una construcció exclusivament cultural, sinó que tindria arrels biològiques.

Malgrat que aquest sentit de justícia ens apareix espontàniament a partir de certa edat, segons han proposat diversos estudis, les diferències culturals que porta incorporades també són importants. Queixar-se per rebre un tracte injust és una reacció universal que es desenvolupa ben aviat, però, en canvi, l’impuls de defensa del proïsme tarda a emergir, segurament perquè depèn de factors inherents a cada societat, i no s’aplica de la mateixa manera a tot arreu. Per això és complicat definir normes ètiques que es puguin aplicar de manera universal, ja que les diferències culturals (i potser genètiques) fan que no existeixi un sol codi moral amb el qual tots ens puguem sentir còmodes. Ens costa molt estar d’acord a l’hora de definir i defensar coses com els drets humans bàsics: cada cultura té les seves línies vermelles pel que fa a la igualtat, la llibertat de pensament i d’expressió i l’abast de la fraternitat que estan disposades a exercir. Hem d’acceptar que la varietat que ens fa tan interessants és també un obstacle a l’hora de triar una estratègia que ens permeti avançar plegats cap a una socie-
tat universalment madura, dins aquest món que dèiem globalitzat, malgrat que algunes de les bases morals siguin compartides.

Tot això ens portaria a concloure que el sentit del què és just varia segons les societats i té un component cultural molt important, malgrat que l’arrel segueix sent comuna. Però seria important diferenciar entre l’aplicació de la justícia i l’altruisme dins del grup proper i la cooperació amb estranys, que no semblaria sorgir d’una manera tan instintiva, sinó que requeriria una normativa social més forta per incentivar-la. Potser som justos per naturalesa, però l’entorn condiciona molt la qualitat i la forma d’aquesta justícia, i això fa que la forma de madurar de les societats sigui heterogènia i a diferents velocitats.

Justícia i igualitarisme

Una tendència de les societats modernes ha sigut ser cada cop més igualitàries, fins al punt que generalment considerem que una de les característiques bàsiques d’una societat madura hauria de ser la desaparició de les desigualtats, si més no les més evidents. Però no s’ha de confondre la capacitat que tenim els humans de ser justos que dèiem abans amb una tendència natural a l’igualitarisme. Com tantes espècies, la nostra tendeix cap a l’altra banda, cap a l’estructura de castes, la qual cosa vol dir que el nostre sentit de justícia, sigui innat o cultural, no ens impedeix acceptar que les societats s’estratifiquin de manera espontània d’acord amb diversos factors. No és una qüestió només d’herència familiar de l’estrat social, sinó que també té una base biològica: els humans, com la resta d’animals, no naixem iguals, tant pel que fa a les capacitats físiques com a les intel·lectuals. Aquestes diferències eren les que, tradicionalment, definien el nostre lloc en les societats primitives –com passa amb els altres primats– abans que intervingués el concepte de la propietat privada i les possessions. Diferències que, a mesura que la societat madura, deixen de ser tan determinants.

No hi ha res més antinatural que l’ésser humà modern. Si hi ha alguna cosa que vagi en contra de l’ordre biològic establert és el nostre esforç constant per viure més i per dominar tot el que tenim a l’abast.

Malgrat que a vegades ens ho sembli, les desigualtats socials no són patrimoni dels temps moderns, com ens demostra una repassada a la història. Es creu que aquesta separació entre classes socials hauria començat amb la ramaderia i l’agricultura, fa uns deu mil anys, quan l’acumulació de béns materials era més fàcil que en les èpoques dels caçadors-recol·lectors, unes societats que, en principi, eren per necessitat més igualitàries. La situació d’abundància introduïda per l’agricultura i la conseqüent aparició dels excedents –poc habituals entre els nòmades–, que, a més, es podien transferir als descendents, perpetuant així l’estatus social, va canviar les normes del joc.

Semblaria, doncs, que a mesura que les societats es tornen més grans és inevitable tendir cap a un model de desigualtats més sever, que d’alguna manera podria afavorir més el progrés en condicions de bonança que no pas els models més eminentment igualitaris de les comunitats senzilles. Podria ser, doncs, que l’igualitarisme d’una societat madura ideal fos un somni impossible i que l’oligarquia i el totalitarisme (més o menys encoberts) siguin posicions cap a les quals els humans acabem gravitant irremissiblement un cop les societats han superat cert llindar de complexitat. Cal tenir present, a més, que el fet que les castes que tenen accés al poder l’usin per perpetuar l’statu quo fa que sigui cada cop més difícil trencar aquest cercle viciós. De totes maneres, hi ha molts matisos a tenir en compte dins de les possibles estructures de castes, que van de les desigualtats extremes d’algunes dictadures o països amb fortes arrels tribals a les diferències més maquillades de les democràcies occidentals, que segueixen sent estratificades, però amb diferències menys extremes en el gruix de la societat. Un senyal de maduresa seria que aquest segon model s’acabés imposant a tot el món, però això ara mateix sona una mica utòpic.

La ciència com a eina per assolir la maduresa social

Un repàs a la història ens indica que, almenys fins a principis del segle XXI, cada cop hem sabut més coses, hem viscut millor i hem sigut més equitatius. Una de les eines principals d’aquest viatge cap a la maduresa social han sigut els avenços que ens ha proporcionat la ciència. La ciència ens ha permès guanyar la batalla a la ignorància i poder deixar de confiar en la màgia per guiar les passes de les societats. De la mà d’aquest progrés han vingut les millores socials que han anat reduint les diferències que dèiem. 

Però ens hem de plantejar si aquest procés té un límit i si, realment, és l’única opció lògicament possible per aconseguir la maduresa teòrica d’una societat. Perquè pensàvem que, als països més desenvolupats, havíem deixat enrere el populisme i el feixisme, i que el totalitarisme i el masclisme eren mals que només passaven a cultures que encara no havien fet l’última revolució intel·lectual. Però només cal fer una ullada als diaris per veure que no és així. La realitat ens demostra que el progrés cap a una societat més justa no es pot donar per fet, sinó que és un dret no garantit que s’ha de guanyar dia a dia.

Per poder continuar aquest viatge, doncs, ens cal donar suport i guiar aquesta ciència que ens permet mirar endavant amb eines que provinguin de l’humanisme, com la mateixa filosofia. Deia Bertrand Russell que la ciència és el que sabem, i la filosofia el que no. Si acceptéssim aquesta definició, hauríem d’admetre que l’espai de la filosofia està condemnat a anar-se reduint progressivament, fins que només quedi lloc per a les preguntes per les quals no podrem mai obtenir una resposta i les que no podem ni tan sols formular perquè queden fora dels límits del nostre llenguatge. Però això seria atorgar a la filosofia el mateix nivell que la mística o les religions, que existeixen per inventar respostes al que no es pot conèixer. Seria més just considerar que la filosofia estudia el que encara no sabem però és cognoscible. Així doncs, la filosofia buscaria eixamplar els límits del saber plantejant reptes nous, però estaria obligada a utilitzar la ciència com a eina per resoldre’ls. Vist d’aquesta manera, filosofia i ciència ni són enemigues ni excloents, sinó dues fases del mateix procés per aconseguir una societat més madura.

El test d’estrès que hem viscut aquests darrers dos anys durant la pandèmia de la covid-19, i que encara pot durar un parell més, ha subratllat les nostres fortaleses i mancances. Per un costat, hem demostrat que la ciència és capaç de coordinar esforços per trobar una solució amb rapidesa a un problema de salut. Hem invertit una quantitat ingent de capital econòmic i humà per dissenyar en un temps rècord una vacuna que aturés la progressió del virus responsable de la pandèmia. La col·laboració, i també la competició, han esperonat aquest avenç. Però, per altra banda, hem demostrat una gran manca de maduresa no sabent respondre d’una forma coordinada a la crisi (una crisi que, recordem-ho, té caràcter global). Això ha posat en evidència les desigualtats que hi ha encara entre les diverses cultures i l’egoisme imperant a nivell de països. Ens cal encara una revolució per fer aquest pas i potser la pandèmia podria funcionar com a catalitzadora dels canvis conjunts que ens calen.

Som a la postadolescència

Potser la biologia ens diu que l’estat basal dels humans seria més proper a la xenofòbia, el masclisme, el totalitarisme i el sistema de castes que a l’igualitarisme i la democràcia. Que tendim als primers per defecte és conseqüència de l’avantatge evolutiu que segurament ens conferien en altres temps, però no vol dir què hàgim de conformar-nos-hi ara. El progrés iniciat amb la Il·lus-
tració i magnificat amb les revolucions socials del segle XX ens ha permès començar a sortir d’aquesta presó biològica, però encara ens queda feina per fer per arribar a la maduresa social definitiva.

Aquest objectiu sembla que encara sigui lluny, especialment si el considerem d’una manera planetària. Més aviat sembla que socialment ens trobem en una fase semblant a la postadolescència, allunyant-nos amb determinació del control patern contra el qual ens hem rebel·lat fa relativament poc, però sense saber encara del tot com assolir els objectius vitals que ens hem traçat. Sens dubte, hem progressat molt des que els primers homínids van sortir de les coves, però l’equilibri que hem assolit és terriblement fràgil, com ha demostrat la pandèmia.

Ens queda feina per fer, però n’hem fet molta més, i això ens ha d’animar a seguir treballant. Continuarem madurant, n’estic segur, i és difícil predir quin serà el límit. Malgrat els entrebancs que puguem trobar, el nostre destí és arribar molt més enllà en aquesta cursa per assolir la maduresa, no en tingueu cap dubte.

Salvador Macip és llicenciat en Medicina i Cirurgia i doctor en Genètica Molecular i Fisiologia Humana per la Universitat de Barcelona. Actualment investiga el càncer i l’envelliment des del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular de la Universitat de Leicester (Regne Unit). Acaba de publicar Lliçons d’una pandemia (Anagrama, 2021).


Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.