Per poder expressar la idea d’aquesta reflexió, començaré per una metàfora senzilla, clara i sobre tot, que la persona lectora la pot elaborar molt bé pel seu propi compte.
La metàfora és la següent: Imaginem-nos un bosc. Cada crepuscle obre o tanca el dia. La normalitat, l’ajut a les necessitats, la feina…tot es fa sense cridar l’atenció. Es viu i no s’observa. I també hi ha una escola. La bellesa de l’Univers, el bosc, la forma de vestir, viure i un llarg etc. Així i tot, si cau un arbre o una persona queda ferida o hi ha una mort, davant d’una situació imprevista, àdhuc fatal, hi ha tota una reacció humanitària: La gent s’hi aboca. La Dana, Ademuz, perquè ho hem tingut a prop. Hi concorren ambulància, bombers, policies, periodistes: NOTÍCIA DEL DIA. La premsa se’n fa ple ressò. Però passat l’esdeveniment: silenci periodístic. I oblit? No als llocs o persones afectades; aquí són ben presents, actius i lluitadors, però la premsa “silenci”. Aquí rau la importància de ser conscient que moltes persones es mouen, ajuden, corroboren, comparteixen, cooperen: és la solidaritat humana. I la premsa no dona cap informació; no és notícia. Silenci de la premsa.
I aquí vull recordar la frase del filòsof, castellà, Ortega y Gasset: Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella, no me salvo yo. Quantes circumstàncies se’ns escapen, s’escapoleixen. Cal estar atents al nostre entorn, sinó ens quedem únicament amb la frase negativa de Hobbes: Homo homini lupus (L’home és un llop per a l’home). I ho apliquem d’arrel, com a punt de partida. Oblidant que hi ha la contraria, com Homo hominis sacra res. (L’ home és una realitat sagrada per a l’home). En podia presentar moltes més.
La tendència a la solidaritat, a la coperació, és un element de l’ ADN. I l’experiència ens ho mostra. Cal llegir el llibre de Piot Kropotkin: L’ajut mutu (2016): La cooperació i la solidaritat també són forces evolutives. I també una sana lectura de Darwin: No el més fort sinó qui s’hi adapta millor.
Al meu entendre convé sempre fonamentar els raonaments i més en qüestions discutides com si no fossin d’un ésser humà que és bàsicament un animal amb la singularitat de la parla y el raonament. Per tant, la cooperació, no la competència, afavoreix la supervivència. La solidaritat és una força evolutiva.
I ara podríem posar exemples a dojo, fets viscuts amb silenci, amb lliurament, amb amor, amb respecte. Només en poso un, i tret del chaGPT:
El conegut com el “tren d’Adamuz” fa referència a un succés ocorregut al municipi d’Adamuz, a la província de Còrdova, on un jove es va convertir en exemple de solidaritat.
Durant un trajecte en tren, es va produir una situació d’emergència que va afectar alguns passatgers. Enmig del desconcert general, un noi del poble va actuar amb rapidesa i generositat, ajudant les persones afectades i oferint suport sense pensar en ell mateix. El seu gest va ser reconegut pels veïns i es va convertir en una història que es recorda com a mostra de valentia i compromís amb els altres. Aquest episodi s’explica sovint com un exemple de com, fins i tot en moments difícils, la solidaritat i l’altruisme poden marcar la diferència.
I podríem posar molts i molts exemples reals, de solidaritat, d’altruisme, de lliurament, de generositat amb un llarg etc.; tota una realitat, no notícia prèmsica, però si totalment humanista. Tot això és constatable i és un fet. No imaginacions. Ho dic, perquè només tenim llums curts de posició per mirar al nostre entorn i oblidant altres llocs. La vida diària, a vegades massa monòtona o rutinària, no se sent com la vida. Hem de posar de tant en tant llums llargs. Han de passar coses per sentir-nos vius, però, quines “coses”? Aquí ja hi entra el procés maduratiu integral, aspecte gens propiciat tant pel capitalisme salvatge com pel món cientificotècnic, que no presenta valors sinó un consumisme brutal. Cal prendre consciència de totes les potencialitats que té l’ésser humà, aquest animal vivent amb la singularitat de la parla i del raonament. És el que hi ha ara per ara.
El gran quòdlibet: Per què hi ha tanta dificultat a reconèixer tot allò de positiu que té la Humanitat? I la persona lectora és Humanitat amb un gran potencial. Com ho gestionem?
Homo homini auxilium, o “L’home és ajuda per a l’home”.
Homo homini inimicus, o “L’home és enemic de l’home”. Quin camí intentem viure?
