Darío Méndez va ser un dels molts voluntaris que es van desplaçar a l’Horta Sud després del pas de la DANA. El seu tracte amb els infants el van convertir en una persona molt estimada pels veïns.
Per què va decidir anar-se’n a València després del desastre?
Tenia vint-i-tres anys i era a Hoyo de Manzanares (Madrid) passant-m’ho bé com qualsevol cap de setmana. Aquells dies coincidien amb Halloween i se’m feia estrany publicar històries a les xarxes sobre com m’ho estava passant de bé, mentre en publicava d’altres sobre l’estat en què havia quedat València després de la riuada. Llavors una amiga em va dir que hi aniria per donar un cop de mà i la vaig acompanyar perquè no volia que hi anés sola i perquè creia que era el que havia de fer.
Accedir aquells dies a la zona zero no era fàcil…
No. Vam haver de sortir de Madrid de matinada. Per sort, la meva amiga va aconseguir contactar amb un noi que ens va fer passar entre uns cons que hi havia a l’autopista. Vam haver de quedar amb ell a les cinc del matí.
Un cop allà, què van fer?
Vam arribar el 5 d’octubre i vam estar dormint en un poliesportiu a Catarroja que vam haver de deixar al cap d’una setmana perquè el necessitaven els militars. Els primers dies vaig ajudar com bonament podia. Portava subministraments a persones amb mobilitat reduïda i gent gran, ja que encara hi havia veïns que no podien sortir de casa. També anava a les cases i ajudava a treure fang d’on fos. Al cap de cinc dies, vaig haver de parar per esgotament i aleshores em vaig adonar que havia de ser molt complicat viure aquella tragèdia sent pare: havien d’estar pendents tota l’estona dels nens perquè no prenguessin mal, amb l’afegitó del trauma de viure una tragèdia com aquella.
I en aquell moment va ser quan va enfocar els esforços a fer feliços els nens, oi?
Calia fer alguna cosa perquè els nens es poguessin entretenir i els pares poguessin estar més tranquils. Vaig començar a portar joguines que trobava als punts de distribució per repartir-les i després vaig pensar d’aprofitar el fet que estàvem en un pavelló —en aquell moment a Sedaví— per organitzar activitats. Vaig fer un grup de WhatsApp amb els pares i vam organitzar activitats d’art, de dansa, de dibuix, de jocs, de tota mena. Fins i tot vaig posar una taula als adults amb beguda i música perquè es poguessin relaxar.
La idea era passar-hi cinc dies. Quant de temps hi va ser, al final?
Hi vaig estar dos mesos. Vaig conèixer una noia de l’Albal que em va deixar quedar a casa seva. Gràcies a ella vaig poder fer tot el que volia. De fet, a Hoyo de Manzanares, el meu poble, sempre fem una carrossa per Reis i, quan s’acostava Nadal, vaig decidir fer-ne una a València. Al cap i a la fi, el que volia era fomentar l’alegria en un moment tan complicat com aquell. Moltes vegades pensava que els portava aliments o materials, però allò que necessitaven era somriure. Em semblava molt important el bucle en què entràvem quan donava una joguina a un nen: ell reia, el seu pare o el seu avi reien, i a mi també em sortia un somriure.
D’aquella experiència, què n’ha pres?
Vaig pensar en moltes coses. Sobretot en com funciona la societat i de com estem. Van ser dies d’analitzar-ho tot. També vaig descobrir que tenia molta traça per a l’animació i fomentar que la gent s’ho passi bé.
