Amb l’edat perdem reflexos i capacitat d’atenció, però, per altra banda, conduir també permet a molta gent gran mantenir l’autonomia i evitar processos d’aïllament.
La mobilitat constitueix un element central en l’organització de la vida social contemporània. La possibilitat de desplaçar-se de manera autònoma condiciona l’accés als serveis, la continuïtat de les relacions personals i la participació activa en l’espai públic. En societats fortament configurades al voltant del vehicle privat, la conducció s’ha integrat com una pràctica quotidiana gairebé invisible, assumida com a part natural de l’edat adulta.
El cotxe no només permet resoldre desplaçaments, sinó que estructura horaris, determina oportunitats i facilita la persistència de rutines que donen sentit al dia a dia. Aquesta dependència funcional fa que la mobilitat esdevingui un factor clau en la forma com les persones es relacionen, es mantenen actives i conserven un cert marge de decisió sobre la pròpia quotidianitat.
Aquesta centralitat de la mobilitat podria semblar vinculada sobretot a etapes de la vida associades a la plenitud física i a l’activitat laboral. Tanmateix, en els darrers anys aquesta idea s’ha anat desplaçant a mesura que un nombre creixent de persones d’edat avançada manté una vida quotidiana activa i continua utilitzant el vehicle privat com a principal mitjà de desplaçament. L’envelliment progressiu de la població, l’allargament de l’esperança de vida i la voluntat de conservar rutines pròpies han situat la conducció en edats molt avançades al centre del debat públic.
Aquest fenomen ha anat acompanyat d’una mirada ambivalent: d’una banda, s’han intensificat els avisos sobre possibles riscos derivats del deteriorament físic o cognitiu; de l’altra, s’ha estès la percepció que aquestes limitacions es projecten de manera generalitzada, sovint sense distingir trajectòries ni capacitats individuals. Tot plegat apunta a l’emergència d’una tensió creixent entre preservar l’autonomia personal i les exigències de seguretat en un espai compartit.
Un cas real
Aquest debat s’ha fet visible a través del cas de l’Àngela Corominas, una dona de noranta-tres anys que continua conduint de manera habitual per mantenir les seves activitats quotidianes. El seu cas ha contribuït a traslladar a l’esfera pública una qüestió que sovint es resol de manera silenciosa en l’àmbit familiar. Es va treure el carnet de conduir amb cinquanta anys i el renova periòdicament, i adapta els trajectes al que considera segur: evita vies ràpides, limita els desplaçaments i afirma que deixarà el cotxe quan senti que ja no ho fa adequadament. La seva presència a les xarxes socials ha estat interpretada per a molts com una expressió de vitalitat i autonomia en edats avançades, però també ha suscitat interrogants sobre el missatge que es transmet quan aquesta autonomia es fa visible en un àmbit que implica riscos compartits.
Alhora, aquesta lectura conviu amb altres relats que posen l’accent en la vulnerabilitat associada a la conducció en edats molt avançades. El cas de la Trini Cebrián, una dona valenciana que es va treure el carnet de conduir amb vuitanta-quatre anys i que després va patir un accident, s’ha incorporat sovint al debat com a exemple dels riscos potencials que comporta. Aquesta mena de casos acostumen a ser utilitzats per reforçar una mirada preventiva, centrada en la necessitat d’anticipar possibles pèrdues de capacitat i d’establir criteris més estrictes de control. La conducció es presenta, així, com una activitat especialment sensible al pas del temps, en què qualsevol error pot tenir conseqüències greus no només per a qui condueix, sinó també per a terceres persones.
Autonomia o seguretat?
Però, com s’ha de ponderar l’autonomia personal quan aquesta autonomia es desplega en un espai compartit i potencialment perillós? Qui hauria de definir els criteris que determinen si una persona pot continuar conduint: l’administració, els professionals sanitaris, l’entorn familiar o la mateixa persona que condueix? Fins a quin punt és legítim aplicar restriccions generals sense caure en simplificacions que equiparin edat amb incapacitat? I com es pot evitar que la prevenció derivi en una desconfiança sistemàtica cap a la vellesa?
Una possible aproximació implica entendre la conducció com una capacitat que no desapareix de manera automàtica amb l’edat, sinó que es transforma de manera desigual segons cada trajectòria vital. Des d’aquesta mirada, mantenir el dret a conduir es podria considerar legítim sempre que es fonamenti en una avaluació real de les capacitats i no en criteris cronològics rígids. La continuïtat al volant permet preservar l’autonomia, sostenir rutines quotidianes i evitar processos d’aïllament que sovint s’acceleren quan la mobilitat es veu restringida. En aquest marc, la responsabilitat no recauria exclusivament en la persona que condueix, sinó també en un sistema capaç d’oferir seguiments ajustats, revisions periòdiques significatives i espais d’acompanyament que facilitin la presa de decisions progressives. Aquesta opció, però, no està exempta d’exigències. Requereix mecanismes d’avaluació més fins, que vagin més enllà de proves genèriques i incorporin criteris funcionals, contextos de conducció reals i capacitat d’autoregulació.
Una altra via seria prioritzar la seguretat col·lectiva davant d’una activitat que implica riscos elevats i conseqüències potencialment greus. El pas del temps pot comportar canvis graduals en la visió, els reflexos o la capacitat d’atenció que no sempre són fàcilment percebuts per la persona i que poden comprometre la seguretat pròpia i la de tercers. En aquest sentit, limitar o condicionar la continuïtat al volant es presenta com una forma de responsabilitat compartida en l’ús de l’espai públic.
Des d’aquesta perspectiva, la conducció en edats molt avançades s’hauria de limitar per precaució. Ara bé, aquesta opció també té costos evidents. Quan la retirada del carnet no va acompanyada d’alternatives reals de mobilitat, el resultat pot ser una pèrdua abrupta d’autonomia, un augment de la dependència i una reducció de la participació social. Sense mesures d’acompanyament, sense transport accessible i sense espais de decisió progressiva, la precaució es pot acabar traduint en exclusió.
