Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“I el besnét-del-germà-del-meu-besavi-que-va-anar-a-Cuba… va tornar a casa!”, per Joan Salicrú


Sí, el meu avi no va anar a Cuba, a diferència del que assegura la mítica havanera. Ni tampoc el meu besavi. Però el seu germà, sí. Es deia Pere Freixas, havia nascut el 1876 a Mont-roig del Camp, prop de Reus, i va viure en una altra població de la zona, Botarell, fins que a principis del segle XX -no queda clar si el 1903 o el 1904- va marxar “a fer les Amèriques”, per les dificultats que tenia intentar obrir-se camí a casa nostra en aquell moment.

Va instal·lar-se a Bayamo, a l’est del país, on va obrir una botiga de vins i queviures que portava per nom ‘La Equidad’, i allà es va casar amb Manuela Duque de Estrada, amb qui va tenir set fills. Així, avui hi ha a la illa desenes de persones amb el cognom Freixas; molts a Bayamo, uns quants a L’Havana. El record de Pere Freixas, pel que hem pogut comprovar en diverses ocasions, segueix ben viu.

Han passat 115 -o 116- anys des que el primer Freixas se’n va anar a Cuba i ara, més d’un segle més tard, acaba de passar quelcom extraordinari: un besnét seu, en Yasef, fill d’en Carlos Freixas, acaba de venir a viure a casa nostra, a Barcelona, ciutat que estava a mig camí del lloc de naixement de Pere Freixas i Mataró, la ciutat on van anar a viure els seus altres tres germans i on han arrelat tots els seus descendents.

En Yasef, un nom típic dels anys 80 i 90 a Cuba, quan el país va viure “el periodo especial” arran de l’ensulsiada del “camp socialista”, acaba doncs de desfer el camí endegat fa més de cent anys per en Pere Freixas. I si aquest va marxar de Catalunya a la recerca d’una vida millor, ara en Yasef ha fet exactament el mateix… però en sentit contrari: del nou Món, de les Amèriques, a la Vella Europa, que ara s’ha convertit en un lloc molt més confortable per a ells.

En Yasef, junt amb la seva dona, va marxar de Cuba –hauria de dir “van aconseguir marxar de Cuba”, perquè això no és gens fàcil- a través de l’Equador, on havien aconseguit desplaçar-se legalment després de no poques dificultats. Però per dificultats, les que passaven a Cuba, en el seu dia a dia. Diu que ja no podia més, literalment. Les privacions, les dificultats per obrir-se camí, el tancament… diuen que són tan fort que va prevaldre el desig de marxar d’aquelles terres… encara que fos al preu de “marxar d’allà on sents que ets a casa teva”.

Ens hem vist a Mataró, on ja he dit que resideix gran part de la família Freixas i els seus descendents. Al restaurant on dinem, es mira el seu plat de pasta amb fruïció i ens fa adonar que tenir un bon requisit a taula, quelcom que nosaltres donem per descomptat, és una cosa realment extraordinària a Cuba. Com menjar carn, per exemple. Com poder-se connectar a Internet. Com poder parlar amb naturalitat de qualsevol cosa: quan es refereix al gran dels germans Castro, el líder de la Revolució, en comptes de referir-s’hi com “en Fidel”, simplement fa com si s’amanyagués una barba densa –no en porta-, com la que lluïa ell. Li fa por dir el nom. Així de bèstia. A Cuba ningú pronuncia el nom de “El Comandante”, per por de ser assenyalat per part d’algun efectiu del Comitè de Defensa de la Revolución, els CDR originaris. Fins aquí arriba la insensatesa.

“Sóc el primer cubà de cognom Freixas que visita Mataró en època moderna”, comenta de forma divertida. Benvingut a casa, Yasef!

Joan Salicrú és periodista i codirector de Valors // @joansalicru

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *