El passadís estret de la llibertat

Quan la revista Valors em va convidar a escriure un article responent a la pregunta “Som una societat madura?”, vaig pensar en rebutjar la invitació perquè em va semblar que aplicar el concepte ‘maduresa’ a una nació no és rigorós. Té una aplicació immediata al terreny biològic, i una més vaga al terreny psicològic, que fa confusa la seva posterior aplicació jurídica. Per posar un exemple, el cànon 1095 del Codi de dret canònic considera la immaduresa com un impediment per al matrimoni, però la imprecisió del concepte va propiciar tal quantitat de nul·litats que Benet XVI va haver de denunciar-ho en el seu Discurs al Tribunal de la Rota Romana, el 29 gener del 2009. Tot i això, vaig decidir acceptar la invitació perquè trasplantar una idea d’un camp d’estudi a un altre pot afavorir l’aparició de noves perspectives. Quin resultat podem obtenir de l’intent d’aplicar a la sociologia o a la política el concepte de maduresa pres de la psicologia del desenvolupament?

Precisant els termes

Es considera ‘maduresa psicològica’ la capacitat de prendre decisions de forma responsable i de mantenir una estabilitat emocional que faci possible una estabilitat del comportament. La responsabilitat implica actuar voluntàriament, amb el coneixement suficient, i tenint en compte les conseqüències. Devem a Jean Piaget una completa teoria del desenvolupament cognitiu, que va ser després perllongada per Lawrence Kohlberg aplicant-la al desenvolupament moral.

En el primer cas, la maduració s’explica mitjançant un procés de desequilibris cognitius i reequilibris a nivell superior, que acaba a l’estadi de les operacions formals i del pensament abstracte. Aquesta seria la maduresa cognitiva. El desenvolupament moral, segons Kohlberg, també passa per diverses etapes: preconvencional, guiada per l’obediència i la por al càstig; convencional, d’adaptació a les normes socials, i postconvencional, que culmina amb l’acceptació de principis universals. Les dues teories obliden un desenvolupament més profund de la intel·ligència humana. Té a veure amb la maduració de les funcions executives de la intel·ligència que s’encarreguen de controlar els impulsos, elaborar projectes i dirigir la conducta. És la teoria que va exposar Vygotsky i que Norbert Elias va aplicar a l’evolució històrica en la seva obra El proceso de civilización.

Es poden aplicar aquests conceptes de maduresa a una nació? Kant ho va fer, quan va definir la Il·lustració com la majoria d’edat de la societat, el moment en què s’allibera de la tutela i pren decisions per ella mateixa. Veia la història com l’evolució cap a una societat civil amb lleis justes on es puguin desenvolupar les capacitats pròpiament humanes. Hi hauria, doncs, societats infantils, adolescents i madures, és a dir, il·lustrades. En aquest moment, però, el projecte il·lustrat basat en la raó, la universalitat de les veritats i els valors, i en la idea de progrés està en crisi, i tot intent d’assenyalar que unes cultures són més avançades que unes altres es considera una manifestació imperialista. Si totes són equivalents, no hi ha possibilitat de considerar que unes són més madures que les altres. Qui té raó, Kant o la filosofia postmoderna?

Resposta de la Ciència de l’evolució de les cultures

La resposta la pot donar la Ciència de l’evolució de les cultures, en què treballo des de fa anys i que crec que hauria de ser assignatura fonamental al llarg de tot el procés educatiu (Biografía de la humanidad (Ariel), Biografía de la inhumanidad (Ariel), i la web elpanoptico.es). Totes les societats s’han enfrontat als mateixos problemes, però els han resolt de manera diferent. Anomenem cultura al repertori d’aquestes solucions, transmeses per l’educació. Afecten molts aspectes de la vida –la supervivència, el coneixement, la tècnica, la recerca de sentit, l’art, etc.–, però els problemes més profunds estan relacionats amb la manera d’organitzar la convivència, la política, allò que els il·lustrats van anomenar la felicitat pública. En contemplar la història de la humanitat assistim a un procés d’organització de les societats, on es van fent més complexes des que fa deu mil anys la majoria van abandonar la vida nòmada, de caçadors recol·lectors, es van fer sedentàries, es van dedicar a l’agricultura i van construir ciutats. Tot i que alguns investigadors consideren que això va suposar una reculada en el seu nivell de vida, la veritat és que el moviment cap a comunitats cada vegada més grans ha estat imparable. I amb aquest procés hi ha hagut també una acceleració de la creativitat i dels problemes.

L’auge de les fake news i de les teories de la conspiració són manifestacions de la mandra del pensament crític. La democràcia s’està fent crèdula.

Podem considerar que la forma d’organització més perfecta fins ara és l’Estat de Dret, cosa que Daron Acemoglu i James A. Robinson anomenen el “Leviatan encadenat”, és a dir, un estat poderós controlat per una societat civil, també poderosa (El pasillo estrecho, Deusto, 2019). És la que resol millor els problemes i ajuda els individus a cercar la seva felicitat privada. Aquest “passadís estret” de la llibertat, fora de perill per una part de l’anarquia i per una altra de la tirania, és el que apareix com la maduresa de l’ordre social.

Francis Fukuyama, en la seva història del desenvolupament polític des de la prehistòria fins als nostres dies, arriba a conclusions semblants (Los orígenes del orden político, Deusto, 2016). Les societats humanes han hagut de fomentar els dispositius psicològics, morals i polítics per poder cooperar en grups cada cop més amplis, i això ha conduït a l’aparició de tres grans institucions: l’Estat, el principi de legalitat i el govern responsable. Per “principi de legalitat” s’entén el fet que el mateix governant està sotmès a la llei i per “responsabilitat política” la idea que el governant ha de respondre davant de la gent a qui governa.

Les tres teories del desenvolupament que abans he esmentat –la cognitiva, la moral i la dels sistemes d’autocontrol– s’uneixen en aquesta teoria del desenvolupament polític que, com ja va veure Aristòtil, és en realitat un desenvolupament ètic. La professora María de la Vàlgoma i jo hem sostingut que està regit per una Llei del progrés ètic de la humanitat que diu: totes les societats, quan s’alliberen de cinc obstacles –la pobresa extrema, la ignorància, el fanatisme, la por al poder i l’odi al veí–, evolucionen de forma convergent cap a un model ètic els elements del qual són el reconeixement de drets individuals, el rebuig de desigualtats no justificades, la participació en el poder polític, la raó com a mitjà de resoldre problemes, les seguretats jurídiques i les polítiques de solidaritat (La lucha por la dignidad, Anagrama).

Podem considerar que aquest model descriu la maduresa d’una societat, una de les conseqüències de la qual és que es basa en la maduresa del ciutadà; és a dir, en la seva capacitat de comprendre, raonar, prendre decisions responsables i resoldre intel·ligentment els problemes de convivència. La relació entre el ciutadà i la societat forma allò que he anomenat un bucle prodigiós. L’acció de les intel·ligències individuals crea una cultura que alhora reverteix sobre les intel·ligències individuals i les canvia. El mateix passa en política: una democràcia es fonamenta en la virtut dels ciutadans, però la tasca de la política és formar bons ciutadans.

Del que hem dit podem inferir que podem considerar “societats immadures” les que no s’han desenvolupat bé, aquelles en què els cinc obstacles assenyalats abans han interromput la seva evolució i els han privat de la capacitat d’escollir. Poden considerar-se tals les societats en un estat extrem de pobresa, les sotmeses a servitud mental o física, els estats fallits, i aquelles comunitats que no tenen sistemes legals ben establerts o que viuen en una situació de violència i anarquia.

Una epidèmia “d’immaduresa”

La societat espanyola té un sistema democràtic prou estable per considerar que ha assolit la maduresa. Els catastrofismes, per tant, estan fora de lloc. Tot i això, aquesta és una avaluació massa superficial, perquè la democràcia pot ser de millor o pitjor qualitat i en aquest moment la democràcia a tot el món passa per hores baixes, l’espanyola també. Per això, podem parlar d’una epidèmia d’immaduresa, algun dels símptomes de la qual són:

Infantilització del discurs polític. Kayla N. Jordan analitzant més de 33.000 textos de tots els presidents d’EUA, cinc mil novel·les i més de dos milions d’articles del The New York Times i arriba a la conclusió que els missatges polítics s’han infantilitzat progressivament. A Espanya, Antonio Rivera arriba a la mateixa conclusió a Antología del discurso político: “La sociedad de masas y sus instrumentos de comunicación, lejos de complejizar los procedimientos, nos ha llevado a la simplificación de los discursos”. El 2015, el Boston Globe va analitzar els discursos dels candidats a la presidència utilitzant l’algorisme Flesch-Kincaid readability test. Tenien un nivell de comprensió per a nens d’11-12 anys, fins i tot els més sofisticats –els de Hillary Clinton– eren per a nens de 14-15 anys. Resultats semblants va trobar el grup d’estudi recolzat per la Universitat de Minnesota Smart Politics i Elvin Lim, a The Anti-Intellectual Presidency: The Decline of Presidential Rhetoric from George Washington to George W. Bush. La conclusió més pessimista d’aquesta situació la treu Dan Kahan de la Universitat de Yale, amb la teoria del raonament políticament motivat, que sosté que en els debats polítics el participant no vol raonar, sinó guanyar. Situació que ha resumit Ezra Klein en un conegut article titulat How Politics Make Us Stupid.

Una generació consentida. Jonathan Haidt i Greeg Lukianoff han qualificat la universitat americana com a superprotectora dels seus alumnes, als quals no vol sotmetre a debats intranquil·litzadors perquè, en darrer terme, són els seus clients i la satisfacció del client és el centre del negoci (La transformación de la mente moderna, Deusto, 2019). D’aquesta manera de fer, les universitats europees se n’estan encomanant.

Les xarxes i la comunicació sincopada. El format de les xarxes socials, especialment de Twitter, afavoreix els missatges breus i emocionals. Els arguments en queden exclosos perquè són massa llargs. Aquesta situació em recorda un vell acudit en què es veu un jutge al seu tribunal dient: per alleugerir els tràmits prescindirem de les proves i passarem directament a la sentència. Una cosa semblant està succeint: per alleugerir el discurs, prescindirem dels arguments i passarem directament a les conclusions.

Les tècniques de persuasió. La formació de l’opinió pública s’ha convertit en una gran font de negoci per a les grans companyies que maneguen informació. B.J. Fogg, fundador del Persuasive Tech Lab de la Universitat de Stanford, no amaga la seva finalitat en el títol de la seva obra més coneguda: Tecnologías persuasivas: usar ordenadores para cambiar lo que pensamos y hacemos. Un altre expert, Nir Eyal, titula la seva obra Enganchados: cómo diseñar productos para que creen hábitos. La proliferació de fake news i les deep fake news n’és un símptoma més.

El descrèdit de la raó i l’ocàs de la veritat. Tot això està afavorint l’abandó del pensament crític. Steven Pinker considera tan greu el descrèdit de la raó que ha escrit dos llibres gruixuts per contrarestar aquest moviment: En defensa de la Ilustración i Racionalidad. L’auge de les fake news, dels fets alternatius, de les teories de la conspiració o del pensament woke a les universitats nord-americanes o franceses són manifestacions d’aquesta mandra del pensament crític. La democràcia s’està fent crèdula.

La glorificació de l’emocionalitat. Al llibre ja esmentat, Haidt i Lukianoff critiquen l’estesa idea que les emocions són una font privilegiada de coneixement. Dins del pensament woke s’ha imposat el concepte de “microagressions”, que considera que és el sentiment d’una persona –no la intenció ni el contingut objectiu– el que fa que algú consideri que un altre individu és un agressor (elpanoptico.es Diccionario woke). Al seu interessant i documentat llibre La democracia sentimental. Política y emociones en el siglo XXI, (Pàgina Indòmita, 2016), Manuel Arias Maldonado afirma que “el mundo político empieza a ser un amalgama de pasiones e hipérboles que se parece
bien poco a la esfera pública sosegada que soñaron los ilustrados como fundamento para nuestras democracias representativas
”. 

Assistim a una sentimentalització de la conversa pública i a una força creixent dels afectes en la mobilització social. L’apogeu de les polítiques identitàries, dels nacionalismes i els populismes té un poderós component emocional. L’estil populista, assenyala Arias, s’ha estès a tota la política, com ho mostra “la creciente importancia del liderazgo en los partidos, el uso de un discurso hiperbólico, la apelación cuasi plebiscitaria a la multitud por encima del ciudadano, el recurso a técnicas emocionales de persuasión”.

El cansament de la llibertat. Potser és el símptoma més preocupant. Per raons complexes que he estudiat en un altre lloc, hi ha un cert desengany de la llibertat, a les nacions desenvolupades, a la qual no es dubta a canviar per la comoditat. L’aparició de les democràcies no liberals, i la nul·la resistència al que Shoshana Zuboff ha anomenat “capitalisme de la vigilància” ho demostren. Com ha posat en relleu Mozorov, la idea que tot es pot arreglar si es té l’aplicació adequada, produeix una còmoda dependència. He parlat del triomf de Skinner per referir-me a una “democràcia fàcil”, pendent de recompenses immediates. Per exemple, ningú no té inconvenient a cedir les seves dades a les grans companyies digitals si a canvi els proporcionen algunes aplicacions gratis (elpanoptico.es El triunfo de Skinner). El títol del llibre de Jean Paul Kaufman, C’est fatigant, la liberté, resumeix molt bé la situació.

El diagnòstic de la democràcia

Aquests fenòmens socials estan fragilitzant les democràcies. David A. Runciman a How Democracy Ends, comparteix la idea comuna que la democràcia representativa no ho està fent bé i que el perill més gran és pensar que la democràcia està garantida. Els cops d’Estat, indica, ja no es donen a la vella usança, amb un cop militar. És més versemblant que passin minant invisiblement les democràcies des de dins. “Cada vez es más difícil decidir lo que es un golpe de Estado y lo que es la política normal.” El debat a Espanya sobre si el procés català va conduir a un cop d’Estat confirma aquest fet. A Cómo mueren las democracias, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, coincideixen a assenyalar que les democràcies poden acabar a mans de líders electes que subverteixen el procés mateix que els va conduir al poder, sovint “erosionando las democracias, en pasos apenas apreciables”. 

Els experts en dret constitucional Aziz Huq i Tom Ginsburg anomenen aquesta forma de fallida democràtica regressió constitucional (“How to Lose a Constitutional Democracy”, UCLA Law Review 65, 2018). Des de finals de la guerra freda, la majoria de les fallides democràtiques no les han provocat militars, sinó els mateixos governs electes. “La ciudadanía suele tardar en darse cuenta de quela democracia está siendo desmantelada, aunque ello suceda a ojos vistos.” “Los populistas tienden a negar la legitimidad de los partidos establecidos, a quienes atacan tildándolos de antidemocráticos o incluso de antipatrióticos. Les dicen a los votantes que el sistema existente en realidad no es una democracia, sino que está siendo secuestrada o manipulada por la élite. Y les prometen enterrar esa élite y reintegrar el poder al pueblo. Este discurso debe tomarse en serio. Cuando líderes populistas ganan las elecciones, suelen asaltar las instituciones democráticas.

En definir l’Estat democràtic de dret com a maduresa política de les nacions, cal concloure que la immaduresa política posa en risc aquest sistema.

José Antonio Marina és filòsof, assagista i pedagog. Ha guanyat nombrosos premis, entre ells el Premi Nacional d’Assaig, i ha escrit desenes de llibres, el darrer Biografía de la Inhumanidad (Ariel, 2021).


Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.