En el primer semestre de 2015, més de 50.000 internautes van seguir amb emoció el relat a Twitter d’Antonio Hernández Marín, @ deportado4443, un presoner espanyol que tuitejava minut a minut com era la vida i la mort en un camp de concentració nazi.
Darrera d’aquest compte, però, hi havia el periodista Carlos Hernández de Miquel, nebot d’Antonio Hernández: “De petit, la figura del tiet de França que venia a passar uns dies a casa sempre em va marcar molt profundament; ell representava uns valors que aleshores no es respiraven a Espanya”.
Mogut per aquesta admiració, el 2013, Hernández va començar a treballar en la recuperació de la vida d’aquest familiar i la memòria dels deportats als camps nazis – uns 9.300 espanyols, dels quals 2.000 catalans-; però després de la publicació d’algun llibre va pensar en les xarxes socials com a via per arribar al gran públic.
I un dels seguidors d’aquest compte va ser el dibuixant Ioannes Ensis (Juan Espadas): “Vaig tenir sentiments molt profunds, com un rumor que sorgeix dels budells i del cor i es converteix en un bram”, recorda. “La majoria dels còmics neixen del cervell, d’una idea que potser hem estat perseguint durant anys. Aquest còmic, però, va nèixer de l’estòmac. Volia, o millor dit, havia d’il·lustrar tots i cada un d’aquests tuits”.
I així, després de diversos mesos de feina psicològicament durs, acaba de d’aparèixer a les llibreries Deportado 4443. Sus tuits ilustrados (Editorial B), un còmic d’imatges impactant que retrata una història que s’ha volgut oblidar.
“Els supervivents no volen homenatges ni reconeixements, sinó que s’expliqui la veritat i perquè 5.000 espanyols van morir en camps de concentració nazis”, recorda Hernández. I assegura: “Catalunya en aquest tema va una passa endavant, però a molts llocs d’Espanya parlar dels deportats encara fa por. Es tracta de víctimes del franquisme, perquè ell va pactar amb Hitler el seu extermini, i per això no s’ha volgut estudiar la seva història”. – M. COLL.
