Gràcies a la feina d’aquest periodista, els darrers anys hem pogut seguir els principals esdeveniments de molts països de l’Àfrica, entre ells el fenomen de la immigració, i conèixer amb una mica més de profunditat la vida i la cultura d’un continent massa oblidat encara.
Quan pràcticament ja té les maletes fetes per agafar un avió que el portarà al Congo –si és que alguna vegada les arriba a desfer del tot–, ens trobem amb Xavier Aldekoa, corresponsal de ‘La Vanguardia’ a l’Àfrica, per parlar del concepte actual de fronteres i les conseqüències que aquestes avui provoquen.
Moltes de les fronteres d’Àfrica es van fer amb tiralínies en l’època de la descolonització. Avui encara té conseqüències, aquest fet?
No es pot entendre l’Àfrica sense tenir en compte la seva història. Concretament la història d’explotació marca molts països africans. A la Conferència de Berlín, el 1885, quan s’ajunten les potències europees per distribuir-se el continent, no és tan important el mite de com van traçar amb un regle les fronteres sinó el fet que decideixen qui explota què i com ho faran.
Quin és el canvi?
A Berlín decideixen que ja no val arribar a un lloc, dir que és teu i no preocupar-se’n més. A partir d’aleshores si una potència reclama un territori com a propi, hi ha d’establir unes bases. Per tant, es decideix que per aprofitar-se del continent s’ha de civilitzar. I, a més, es comença a parlar del lliure mercat. Per exemple, encara que Bèlgica o Portugal puguin dominar la zona del Congo, els altres també podran comerciar-hi. Dit d’una altra manera, a la Conferència de Berlín no hi ha un repartiment amistós d’un territori, sinó l’acord de les bases d’explotació d’aquest.
Quines són avui les fronteres reals d’Àfrica?
N’hi ha algunes de naturals que encara són claus, per exemple, el desert del Sàhara o la selva del Congo, completament impenetrable. Però també hi ha fronteres polítiques com a qualsevol altre lloc del món. Si observem les xifres, amb quinze milions, Àfrica té la quantitat més gran de refugiats i desplaçats.
Les fronteres interiors africanes serien més polítiques que culturals?
Depèn de la zona. A l’Àfrica de l’oest
–Sierra Leona, Libèria, Guinea– com vam veure durant l’època de l’ebola, les fronteres són inexistents. Un dels motius de l’expansió d’aquesta malaltia, a més de la pobresa, la manca d’una xarxa sanitària i certes tradicions, va ser el fet que tothom té familiars a banda i banda del riu. La frontera entre Somàlia i Kènia també és totalment inexistent. Al mig d’una extensa sabana seca hi ha un noi en una caseta que et marca el passaport, però res més. A la majoria de llocs de l’Àfrica, les línies dels mapes no tenen gaire importància. Però no sempre és així; en alguns punts les fronteres sí són clares. És el cas, per exemple, de Sud-àfrica.
La història de Sud-àfrica potser també seria una excepció….
Sí, va ser una colònia britànica i en aquest cas cal tenir en compte un component de riquesa. Sud-àfrica s’ha tancat per intentar conservar els seus privilegis respecte Zimbabwe, que el 2008 va patir una crisi econòmica molt gran i des d’aleshores un gran flux migratori de persones molt ben formades han intentat creuar la frontera. I, per això, avui a Sud-àfrica pots trobar jardiners o cambrers amb estudis universitaris.
L’emigració entre Àfrica i Europa no és un fenomen nou. Els primers africans a Catalunya van arribar durant els anys vuitanta. Quina diferència hi ha entre les persones que creuaven la frontera fa trenta anys i les d’avui?
Ara estem davant d’una nova realitat. Ja no marxa la gent amb estudis; la immigració és avui un fenomen transversal. La globalització no és que una televisió vagi a l’anomenat Tercer Món i faci popular una cançó japonesa; la globalització és l’obertura d’una finestra al món. Gràcies a la globalització podem saber com es viu en altres llocs. I aquest fet desperta consciències.
En quin sentit?
Quan un sap que en un altre lloc hi ha llibertat, és més conscient de la seva pròpia manca de llibertat. I això ha suposat un clic en molts africans. L’avi que vivia en una zona rural i que no havia pensat mai en Europa ha evolucionat vers un nét que viu en una ciutat, que consulta el facebook, veu la televisió i que ara sap que en altres llocs hi ha oportunitats. I aquest canvi ja no té marxa enrere. Un noi del Senegal, que havia arribat amb pastera i havia estat retornat al seu país, intentava explicar a altres nois com estava realment la situació a Europa. La resposta d’aquests era clara: “No cal que ens ho expliquis, ja ho sabem a través de facebook”. A internet, a diferència dels mapes, no hi ha fronteres.
Si ara tenen aquesta informació, molta gent es pot preguntar: per què insisteixen en intentar arribar a Europa?
Cal tenir en compte dues qüestions. En primer lloc, hi ha pobles africans en què la migració és un estat natural. Els somalis, per exemple, porten el nomadisme a la sang. En aquestes cultures, l’emigració es considera més una formula de progrés que una fugida. I, en segon lloc, la majoria de gent que fuig ho fa a causa d’una amenaça: a la seva vida, al seu futur o a la seva esperança. I, la majoria de vegades, aquesta amenaça és més forta que el risc que corren fugint.
Un risc mortal.
Es poden morir en el lloc o durant el camí i, morir per morir, ho proven. És veritat que hi ha molta gent que no aconsegueix arribar a Europa, però també n’hi ha molta que sí. Tampoc podem veure la situació de forma desenfocada. L’any passat van arribar a Europa 150.000 subsaharians –el nombre de morts és indeterminat–, un número molt petit respecte el quinze milions de refugiats o desplaçats que es produeixen dins de la pròpia Àfrica i respecte una població de 1.300 milions d’africans. Hi ha molta gent que fuig, però també hi ha molta gent que decideix quedar-se i buscar altres alternatives. La realitat és molt complexa.
Fa uns anys el principal focus d’atenció eren les pasteres a l’estret. Després van ser els assalts a les tanques de Ceuta i Melilla. Actualment quina és la principal ruta fronterera dels subsaharians per arribar Europa?
Fins ara hi ha havia tres rutes. Una a l’oest: Senegal, Mauritània i Marroc –aquesta està pràcticament tancada–. Una central, que comença a Agadez, una ciutat de Níger que actua de porta del desert. I una a l’est, que puja per Sudan i Egipte. Però, en aquest moment, Líbia s’ha convertit en el país clau respecte la migració a l’Àfrica. Molts experts ja afirmen que Líbia serà la nova Síria. En aquest moment no solament és un viver de jihadistes, sinó també de màfies que controlen la migració.
Realment les fronteres s’han convertit en un gran negoci…
Sí. Hi ha gent que hi està fent molts diners, amb tot això. Un traficant de persones, l’altra dia assegurava en una entrevista, que en vuit anys ha guanyat vint milions d’euros. Les fronteres tancades estan convertint en milionaris a gent que no és bona, perquè el tractament que reben els immigrants a Líbia és brutal: els roben, els segresten, els maten, els extorsionen, els enganyen, els maltracten… Estem generant una xarxa de nous milionaris a costa de la misèria de la gent i nosaltres mirem a una altra banda.
Europa hauria d’assumir alguna responsabilitat en allò que passa als immigrants que viatgen cap a Europa ja en els països fronterers o en el seu camí cap a la frontera?
La migració és un problema complex i calen respostes a curt i a llarg termini. Ara bé, moltes vegades mirem la foto de l’immigrant que creua la frontera i com a molt ens preguntem perquè volen venir. Causes que són importants, però crec que hem de respondre una tercera pregunta: quina responsabilitat tenim nosaltres en la situació actual de cada país?
Hem de mirar el passat…
Sí. Per exemple, la responsabilitat d’Europa en la caiguda de Gadafi a Líbia és inqüestionable, però s’executa sense una alternativa. La República Centreafricana avui és un caos i està liderada per corruptes, però si mirem enrere ens adonarem que França va decidir privatitzar-la i cedir-la a quatre empreses que van explotar-la de forma inhumana en adonar-se que estava lluny del mar i era cara. L’actual realitat de Somàlia, el país que aporta més refugiats, tampoc s’entén sense tenir en compte el xoc d’interessos entre Estats Units i la URSS en aquesta zona durant la Guerra Freda. Els exemples són infinits. Els problemes són globals i necessiten solucions globals. Però nosaltres no només hem de resoldre els problemes d’Àfrica perquè els africans no vinguin a Europa, sinó perquè allà també hi tenim una responsabilitat històrica.
Hi ha defensors de l’obertura de fronteres. Altres persones aposten per invertir més en els països d’origen. Creu en alguna d’aquestes solucions?
L’any passat ja eren més els diners que enviaven els africans residents a Europa cap a l’Àfrica que l’ajuda humanitària. De vegades rebre gent també pot ser una part de la solució, perquè els africans venen a treballar i a través del sou ajuden els seus. No tinc una solució màgica, però crec que l’obertura de fronteres convida al caos. Un refugiat es gasta deu mil euros de mitjana per arribar a Europa; no hi ha cap bitllet d’avió de primera classe que costi això. Per tant, si a Europa la immigració estigués organitzada i hi haguessin unes xarxes de control, els refugiats podrien venir en avió i de forma ordenada. I, d’aquesta manera, evitaríem moltes mort al mig del mar i del desert. No hi ha una solució real i plena, però sí una situació més justa.
Per això seria necessari un gran acord.
Tot el sistema creat per explotar Àfrica era molt complicat i van arribar a un acord. Per explotar aconseguim grans pactes, però per trobar solucions humanes ens sembla impossible? No. Això sí, cal voluntat i valor.
Avui la globalització és comercial, econòmica, tecnològica, cultural… Què protegeixen realment les fronteres?
A l’inici, les fronteres de la Unió Europea conservaven els valors occidentals. En canvi ara, com que hi ha por, protegeixen certs interessos i la nostra realitat. I això és molt perillós, perquè la base d’Europa han de ser els seus valors. Una Unió Europea amb valors significa un món millor. Hem de defensar la Unió Europea perquè aquí s’hi viu molt bé i tan de bo en altres llocs del món hi haguessin les llibertats que tenim aquí. No ens podem desencantar ni deixar que els interessos guanyin als valors.
Xina és un nou actor a l’Àfrica.
Sí. Hi ha països que estan gestionant bé l’entrada de Xina. Estats com Ghana o Gàmbia fins i tot han fet lleis per contrarestar la manca de drets humans que és marca de la casa a les empreses xineses així com els efectes contaminants. Fins i tot han expulsat algunes empreses xineses, per passar-se de la ratlla. En canvi, a altres països menys preparats, com a Sudan del Sud o a Angola, hi ha una elit que s’està fent rica gràcies a les empreses xineses, que no tenen cap mirament en si els seus negocis repercuteixen a la població. Però quina superioritat moral poden tenir Europa i els Estats Units sobre Xina quan tenen Exxon i Shell fent el que volen al delta del Níger? El problema no és la nacionalitat, sinó l’explotador.
Quin pronòstic fa de cara els propers anys?
És molt difícil. Anem vers una conservació dels privilegis i els interessos del primer món i això serà la debilitació d’Europa. El món ha canviat i també hem de fer un canvi de mentalitat. Sembla que ens decantem cap a la dreta, augmenta la por i la por generalment defensa els interessos i és contrària als valors. Quan les personen tenen por actuen per supervivència i aleshores queden en un segon pla valors com la solidaritat o la generositat.
I, respecte Àfrica?
Àfrica és una bomba demogràfica. Els calcula que el 2050 hi haurà més de 2.000 milions d’africans i que a finals de segle seran 3.000 milions. Níger i Holanda avui tenen més o menys la mateixa població, però d’aquí trenta anys, el país africà haurà triplicat la seva població, mentre que l’europeu només l’haurà augmentat en un milió. Però també hi ha altres canvis a tenir en compte. Per exemple, hi ha immigrants que tornen. Les corredores de l’est de Kenia, que són campiones del món, han canviat la mentalitat de la seva zona rural, on el paper de la dona és bàsicament cuidar els nens i treballar a casa. Elles han començat a guanyar diners, a viatjar – han trencat fronteres- i a conversar amb altres corredores. Degut a això, Iten avui es el poble més obert de Kènia. S’hi poden veure noies corrent i amb pantalons, una cosa impensable fa uns anys! La pitjor pobresa és no ser conscient dels drets que es tenen i per això és clau trencar fronteres.
