El conflicte entre Israel i Palestina ha passat a un segon terme, però continua actiu. S’acaben de celebrar 50 anys de la Guerra dels Sis Dies i els discursos no han canviat. Parlem d’aquest conflicte amb el fundador del Comitè contra la Demolició de Cases Palestines.
Malgrat les lleis internacionals, Israel segueix ocupant territoris palestins mentre les negociacions de pau es troben aturades des de 2014. Ens apropem a aquest històric conflicte amb l’ajuda de l’historiador israelià i activista pels Drets Humans, Meir Margalit. És cofundador i coordinador del Comitè Israelià contra les Demolicions de Cases Palestines, del Centre d’Iniciatives per la Pau i director acadèmic de l’Institut Universitari Oro. Margalit ha estat a Catalunya com a convidat estrella de la vintena Nit de la Solidaritat de Mataró, que organitza el Consell de Cooperació de la capital del Maresme.
Vostè, l’any 1973, va lluitar a l’exèrcit israelià a la guerra del Yom Kippur, durant la qual va resultar ferit. Com va canviar la seva visió del conflicte aquest fet?
Va accelerar certs canvis de la meva vida, però estic convençut que igualment haurien arribat, perquè des de ben petit vaig mamar els conceptes de justícia i de pau de la meva mare i del meu pare. El 73, a l’hospital, em vaig trobar cara a cara amb l’altra realitat d’Israel: morts, ferits, mares que havien perdut els fills i que ploraven la pèrdua dels seus pares. Aleshores, em vaig preguntar si valia la pena seguir lluitant pels territoris ocupats. I vaig passar de la dreta sionista a l’esquerra sionista i, posteriorment, a l’esquerra no sionista, en la qual participo activament els darrers anys.
Vostè, aclarim-ho, és un jueu que defensa el poble palestí. És una excepció?
Efectivament, jo sóc un jueu que lluita per acabar amb l’ocupació i que defensa el poble palestí, però també defenso el poble hebreu. Estic convençut que si l’ocupació de Palestina continua, el poble hebreu col·lapsarà. Estem en una pendent que acabarà en un precipici. La meva voluntat i la dels meus companys és acabar amb el mecanisme d’autodestrucció d’Israel. L’ocupació és dramàtica pels palestins, però també pels israelians, perquè està deformant la nostra identitat nacional i està fent degenerar Israel. Dit d’una altra manera, volem salvar l’Estat d’Israel de si mateix. Volem deixar als nostres nets un estat en el qual es pugui viure en pau i tranquil·litat; sinó no val la pena que Israel continuï existint.
La solució del conflicte passa per la devolució dels territoris?
El conflicte entre Israel i Palestina és molt més complex, però la devolució dels territoris ocupats és el primer pas per assolir la pau. Retornar-los la terra és retornar-los la dignitat i l’honor perdut. Només després de la descolonització podrem parlar de pau i de reconstrucció de les relacions entre els dos pobles.
De fet, ara passa tot al contrari. Malgrat anar contra les lleis internacionals, les ocupacions continuen…
El món hauria de donar un cop a la taula i dir: “prou!”. Respecte aquest tema Europa pateix un gran complex d’inferioritat i té greus remordiments de consciència. A més, Israel també sap cínicament manipular molt bé aquests sentiments. Acusa d’antisemita qualsevol que critica les seves actuacions i així atura qualsevol tipus de discussió. Si Europa volgués fer un favor als israelians hauria de començar a pressionar, igual que en els anys 80 va fer a Sud-àfrica amb l’objectiu d’acabar amb l’Apartheid.
Alguns autors parlen de l’existència d’un “escut moral” entorn d’Israel.
A Espanya, per exemple, des de l’època de la Inquisició que es va obrir aquest deute històric i encara no s’ha resolt. A més, [el primer ministre] Netanyahu és un artista en l’art de la manipulació. Per això molta gent prefereix no criticar per no ser acusada d’antisemita. Avui és molt difícil diferenciar la crítica vers el govern israelià o la crítica vers l’estat i la comunitat hebrea.
Les converses de pau estan aturades des del 2014. La manca d’un lideratge fort a Palestina és un obstacle important?
És cert que les divergències entre Fatah i Hamàs [els dos bàndols palestins] no ajuden, però per part d’Israel tampoc hi ha voluntat d’entesa ni acord amb [el president] Mahmud Abbas, que representa bon part del poble palestí. Hamàs és el gran pretext d’Israel per dir “no hi ha amb qui parlar”. Igual que la dreta israeliana ha arribat al poder gràcies al terrorisme islàmic extremista, Hamàs també té poder gràcies a la dreta israeliana. Es retroalimenten.
Per acabar-ho d’adobat, sembla que Trump es proposa com a mediador. Què en pensa, del paper que pugui fer?
Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Fins fa poc coneixíem bé les tres arestes del triangle del Pròxim Orient –palestins, israelians i nordamericans–, però ara una no està gens clara. Personalment no confio en Trump, però tenint en compte que vol mostrar-se més fort que Obama, no descarto alguna maniobra a la zona. De fet, durant la visita oficial que va fer a Israel no es va mostrar a favor dels territoris ocupats i al Mur de les Lamentacions –en zona ocupada– hi va anar a nivell personal. I ara per ara, tampoc ha traspassat l’ambaixada dels Estats Units de Tel Aviv a Jerusalem tal com havia promès durant la campanya electoral. No descarto res.
La presència d’Estat Islàmic a la zona tampoc ajuda.
Israel utilitza Estat islàmic per generar por respecte la possibilitat d’un futur estat palestí i això allunya la possibilitat de la pau. La societat israeliana té molta por que Estat Islàmic entri a Palestina. El pitjor que li podia haver passat a Palestina és l’aparició de l’islamisme radical. Hi ha molts israelians que volen la pau, però no en volen pagar el preu. La gent té por. Veu que les mesquites cada cop estan més plenes i això tampoc és una casualitat. Un poble com el palestí que ha perdut la dignitat, busca el seu honor personal i nacional a les mesquites. És per aquest motiu que després del retorn dels territoris encara ens quedarà molta feina per fer en el camp de l’educació, les relacions humanes… Si el conflicte fos més secular, realment, seria més fàcil.
L’objectiu és acabar amb els ressentiment.
Sí, estem parlant de generacions de ressentiments. Però estic convençut que l’objectiu de tots, israelians i palestins, és que els nostres fills tornin sans a casa.
Hi ha contacte diari entre entitats de les dues bandes de la frontera?
Sí, però no és fàcil, perquè jo personalment tinc prohibit anar a territoris palestins i ells tenen prohibit entrar a Israel; però transgredint la llei pràcticament cada setmana ens trobem a Ramal·lah o a qualsevol altre ciutat. Els dissidents pacifistes israelians som un maldecap pel nostre govern perquè cada setmana demostrem que al costat palestí sí que hi ha amb qui parlar de pau.
