El professor de Sociologia de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB ens adverteix dels perills de criticar la correcció política.
Qui decideix què és i què no és políticament correcte?
La correcció política és el resultat d’un procés en què intervenen molts actors i, per tant, no hi ha una voluntat personal o institucional que decideixi. No hi ha conspiració, per dir-ho així. A més, els límits de la correcció política són canviants. Per entendre’n el funcionament podríem recórrer a les teories sobre com es construeix l’“opinió pública” i com s’imposa, i en particular les d’Elisabeth Noelle-Newmann sobre l’espiral del silenci i la por a l’aïllament. La correcció política és una forma de censura del pensament que impedeix expressar en llibertat allò que no hi encaixa. I els seus perfils, els seus límits, depenen de les hegemonies ideològiques de cada moment, dels qui actuen com a censors en contra dels qui s’aparten d’aquestes hegemonies. Finalment, cal tenir en compte que la coacció de la correcció política no arriba a tothom de la mateixa manera: no és el mateix una taverna de barri perifèric que una aula universitària.
En el seu origen el políticament correcte pretenia acabar amb els prejudicis i la discriminació de les minories. Avui encara té aquesta funció?
L’infern està empedrat de bones intencions! De fet, la correcció política no és estrictament cap novetat. Què era si no allò de la cortesia, o certs preceptes d’urbanitat, en un context conservador? Tota hegemonia ideològica estableix què es pot pensar, dir i fer, i què no. I el seu èxit no depèn de la seva capacitat de castigar, sinó d’aconseguir que s’interioritzi la prohibició i que s’assumeixi com a correcte, com a “natural”. És allò que coneixem com a violència simbòlica i que implica interioritzar la norma externa com a cosa pròpia. Ara bé, amb el nom de “correcció política”, efectivament, coneixem el resultat d’una hegemonia ideològica progressista, amb voluntat de combatre la discriminació i a favor de la igualtat de determinades minories. I, sobre el paper, aquesta és encara la seva funció. Una altra cosa són les conseqüències no volgudes, o no esperades, de la correcció política.
Actualment, el políticament correcte afavoreix la convivència o limita la llibertat de pensament i d’expressió?
Les dues coses alhora. Al capdavall, la convivència exigeix certes cauteles a l’hora d’expressar opinions i fins i tot actituds, gestos. Erving Goffman, per exemple, parlava de la “desatenció cortès”, és a dir, el fer veure que no veiem determinades diferències que poden ser incòmodes evidenciar-les. Fa pocs hi havia un anunci a la premsa sobre com relacionar-se amb un tartamut: era tota una guia de “desatenció cortès”. Però pot acabar produint l’efecte contrari: si determinades idees i malestars no es poden expressar, poden acabar afavorint moviments i partits que es presentaran com a representants d’allò que està prohibit. Els èxits de Donald Trump als EUA o de Vox a Espanya, tenen molt d’això.
El periodista anglès, Anthony Browne, en el ‘Ridículament correcte’ (La Campana Editorial), del qual vostè en va fer el pròleg, parlava “del perill totalitari de la correcció política”. Comparteix aquesta advertència?
Browne, com vaig explicar al pròleg, va escriure un “pamflet” en el sentit anglosaxó de la paraula. És a dir, un llibre amb voluntat de polemitzar per denunciar els abusos de la correcció política. I també cal entendre la seva denúncia en el context anglosaxó, en què la correcció política s’imposa de manera més estricta. Quan vaig anar a fer de professor a la Universitat de Stanford, el primer que vaig haver de fer és superar un curs en línia sobre com actuar per evitar l’assetjament sexual, que era tot un manual de la correcció política que s’aplica en aquella universitat. Però sí, comparteixo aquesta advertència. I he de confessar que jo mateix no em sento lliure d’expressar tot el que penso en determinats àmbits de l’anàlisi social a causa del risc de quedar fora de la correcció política acadèmica i veure afectada la meva reputació.
En el pròleg vostè avisava també que amb el políticament correcte “no jutgem arguments sinó argumentadors”. Així, doncs, el debat queda anul·lat?
Efectivament. La correcció política, amb la seva voluntat de protegir determinats col·lectius, se situa en un pla moral que s’imposa als fets i els arguments. Hi ha idees que són bones per qui les sosté o dolentes per si assenyalen determinats col·lectius, no per la consistència dels seus arguments. I si els fets desmenteixen determinats supòsits de la correcció política, doncs se sospita dels fets! En realitat, es comprova una vegada més la força del prejudici, encara que aquest sigui un prejudici políticament correcte.
Segons un estudi publicat al ‘Journal of Personality and Social Psychology’ les coses no políticament correctes ens atrauen perquè ens semblen més autentiques, però, en canvi, tendim a la correcció política. Té una explicació aquest comportament?
La incorrecció política, quan és reconeguda com a tal, té l’atractiu de qualsevol forma de transgressió. Com quan s’explica un acudit masclista o racista en un àmbit reduït i discret, amb la complicitat de saber que allò que es diu és impresentable. Un altre exemple: per què sembla més “autèntic” qui parla barroerament i amb renecs que qui procura emprar un “bon parlar” formalment contingut? La transgressió sempre sembla més autèntica! En altres entorns socials, la incorrecció política pot ser vista com a una forma d’autenticitat en el sentit que, si no ha estat interioritzada, és sentida com a una imposició arbitrària. Posem un exemple: si comparteixes la ideologia animalista és impossible que defensis l’afició als toros, però si no la comparteixes i t’imposen la prohibició, qui defensi l’afició pot ser vist com un “valent” que “s’atreveix a dir el que pensa”.
Podem fer alguna cosa per no ser esclaus del políticament correcte, per no caure fins i tot en l’autocensura?
El límit sempre són les actituds intransigents. A mi no em sembla malament que ens movem dins d’un determinats límits de la correcció política per evitar el llenguatge ofensiu i discriminador. Com no em sembla malament que s’evitin els renecs i trobo bé que siguem cortesos. I si d’això se’n vol dir autocensura, què hi farem: és un preu a pagar per a una bona convivència. Però si aquesta correcció política impedeix un pensament crític, si ens allunya dels fets, si s’imposa autoritàriament, llavors tenim un problema. Mantenir una actitud crítica, particularment envers les pròpies conviccions, és sempre un exercici complicat. En qualsevol cas, sempre cal combatre el pensament simple que defuig la complexitat de tota realitat social.
Abans ja ho apuntava. Alguns líders populistes, com el president dels Estats Units, Donald Trump, avui afirmen abanderar els missatges no políticament correctes. Aquest és un altre perill?
Un dels atractius de Trump és que el seu pensament groller el fa veure, en alguns entorns, com a autèntic i proper. En canvi —i jo era als Estats Units durant les eleccions del 2016— la Hillary Clinton semblava falsa a causa de la seva correcció formal. És també el cas de l’Abascal de Vox, probablement tan conservador com el Casado del PP, però més “autèntic”. Atenció, però, també podem dir que hi ha un discurs d’esquerres populista, demagògic, que es presenta com a transgressor de la correcció política conservadora i, en determinats entorns, funciona també amb el valor de l’autenticitat.
En el tema del políticament correcte quin paper juguen avui les xarxes socials?
Les xarxes socials s’estan carregant tots els codis formals que coneixíem fins ara, emparades en l’anonimat i la rapidesa. Només excepcionalment permeten converses enraonades. Hi predomina l’insult, l’exabrupte, l’ofensa. Per tant, no és un espai de correcció política ordenat sinó un espai d’informalitat que només pot ser analitzat a partir de l’anàlisi de dades massives. No conec, encara, cap estudi sobre com funcionen les censures i les autocensures a Twitter, Facebook o a Instagram, i potser caldria fer-lo. El que sabem és que en contra d’una imatge d’obertura i llibertat, a la xarxa ens comportem de manera molt endogàmica i gregària.
Quan va sortir el llibre de Browne, Vicenç Villatoro va confessar que també li hauria volgut agradat escriure sobre el tema però no tenia ganes que l’apedreguessin. Denunciar el políticament correcte demana un toc de valentia?
I tant! És que discutir els principis de la correcció política et posa, com qui diu, “fora de la llei”. Jo he viscut episodis d’atacs greus a la xarxa, i fins i tot a la premsa, per haver transgredit alguns d’aquests principis. I com que els atacs no són a les idees sinó a la persona, és a dir, no et pots defensar amb arguments sinó que per justificar-te t’obligarien a parlar de tu mateix, prefereixes evitar aquesta mena de confrontació. És una batalla perduda abans de començar. D’aquí aquesta idea de “perill totalitari” com ho qualificava Anthony Browne en el seu llibre.
Hi ha temes que avui haurien d’estar sobre la taula del debat polític però respecte els quals el políticament correcte imperdeix parlar-ne obertament?
Sí, sobretot per poder encarar millor molts dels objectius propis la mateixa correcció política. De la mateixa manera que un espia no pot fer bé la seva feina si en lloc de dir la veritat del que sap es dedica a acontentar qui el paga, hi ha objectius a favor de la igualtat i la no discriminació que no poden ser encarats amb discursos benpensants, moralistes o condescendents. Per posar un exemple amb poc risc per part meva: cal combatre el populisme políticament correcte que pressuposa que tots els de “sota” són bona gent honesta i virtuosa, sempre maltractats pels qui són “dalt”, polítics o empresaris, que es dona per descomptat que són tots una colla de corruptes i pocavergonyes. Però això et fa impopular. No diré pas quins són els principals tòpics de la correcció política actual, però són fàcils de desemmascarar: són aquells als quals es recorre per explicar-ho tot, incloses les causes d’una pandèmia!
