Que no som omniscients ho hem sabut sempre. El Gènesi ja explica que Adam i Eva van ser expulsats del Paradís perquè volien “ser com déus” i adquirir “la ciència del bé i el mal”. El càstig diví va ser dràstic: l’ésser humà va ser condemnat a la contingència i la finitud en tots els sentits, també del coneixement.
La crisi del coronavirus ens ha vingut a recordar un cop més quina és la nostra realitat. Estem molt lluny de l’homo deus que alguns transhumanistes albiren com una probabilitat no descartable. Davant d’una crisi de dimensions inabastables com la que estem vivint ens preguntem: com és possible no haver-ho previst? Com gestionem ara el que ens ha vingut a sobre? Els científics no tenen una resposta unànime a cap de les dues preguntes. Amb les mateixes dades que disposen, compartint els mateixos models, arriben a conclusions diferents. “En temps de contagi –escriu el matemàtic i escriptor Paolo Giordano– la ciència ens ha defraudat: buscàvem certeses i només hem trobat opinions”. Tot i que, afegeix, sempre ha estat així i no pot ser d’una altra manera: “Per la ciència el dubte és fins i tot més sagrat que la veritat”.
La incertesa va acompanyada d’inseguretat i de desconfiança. Viure sense punts de suport és intolerable. Ja ho va dir Wittgenstein en el llibre Sobre la certesa. Necessitem algunes certeses indubtables. Les tenim, però són quatre evidències empíriques banals. El que té una mica de complexitat inclou zones d’incertesa. En la crisi de la covid-19, l’aportació científica és impagable però insuficient, perquè està plena de dubtes. És per això que el mirall en el qual ens estem reflectint cada dia és el de la fragilitat i vulnerabilitat humanes. La tirania de la contingència.
Acceptar les mancances del coneixement no vol dir que l’anhel de saber i de conèixer les causes de les coses no sigui intrínsec a l’ésser humà. La curiositat explica l’origen de la filosofia: descobrir els principis de les coses. Des d’aquesta perspectiva que conjuga una actitud humil amb una ambició sense fre, la gestió de la incertesa haurà de consistir en trobar un equilibri estable. Un equilibri entre el realisme consistent en reconèixer les nostres limitacions, i el desig de no aturar-se i anar sempre més enllà en la cerca d’uns ideals que, perquè són ideals, mai no es faran realitat.
El gran problema que es fa palès en les crisis humanes és que, al mig de les incerteses i malgrat els dubtes, cal prendre decisions. Decisions discutibles perquè parteixen d’hipòtesis no contrastades. Mai sabem del cert quines seran les conseqüències de les decisions que prenem. Si són decisions que només ens afecten personalment, el problema es menys greu. Les decisions realment difícils són les que afecten a més d’una persona, a un col·lectiu, a tot un país o, com està passant amb el coronavirus, a tot el món.
Per la seva naturalesa, aquestes decisions més greus són peremptòries, no admeten dilacions, perquè la crisi ja està entre nosaltres. La imatge que ho explica és la del filòsof Otto Neurath que deia que quan una nau té una avaria en alta mar no és possible abandonar-la per reparar-la. Cal reparar l’avaria des de dintre de la nau. Les decisions han de ser ràpides i algú se n’ha de fer càrrec en nom de la col·lectivitat. Ens trobem envoltats d’una boira espessa de la qual no en sabrem sortir si ningú no ens orienta. Qui? Els nostres governants. Els que van ser escollits per fer-se càrrec de nosaltres i fer front als reptes que ens afecten a tothom.
L’invent de la democràcia es justifica precisament per les limitacions del coneixement humà. Ignorem moltes coses, i les que sabem no estan exemptes d’incerteses. Per això, el govern “dels molts” està més justificat que qualsevol altre perquè propicia la discussió i la deliberació. Ja que ningú té el saber absolut, ja que no existeix el savi platònic que podria governar amb coneixement de causa, confiem en el demos, el poble o els representants electes.
El cas és que quan les crisis es fan més virulentes, no hi ha massa temps per deliberacions democràtiques. S’imposen, com hem vist, propostes autoritàries de confinament forçós. És el que els experts diuen que cal fer amb les dades que tenen, que mai no són suficients, però que són millor que res. El poble obeeix perquè, estranyament, fa de la necessitat virtut: confia en les decisions dels governants.
Confiança i treball en equip
Quan la gestió de la incertesa arriba a situacions límit, que posen en qüestió valors fonamentals, l’exigència d’una bona gestió no es pot limitar a discutir i posar en qüestió les mesures proposades, sinó en exigir que el procediment per donar-les a conèixer i dur-les a terme sigui el més correcte possible. L’important és preservar la confiança i treballar conjuntament. Hi ha d’haver coordinació ja que la crisi no té fronteres i cal cooperació per acatar realment les obligacions que se’ns imposen.
Podem dir que la gestió democràtica sempre és una manera de gestionar incerteses, de prendre decisions més o menys consensuades i dubtoses pel que fa als resultats. Precisament perquè la incertesa és el terreny natural de la democràcia, la correcció de la gestió està rau en el fet que el procediment emprat per prendre les decisions i aplicar-les sigui impecable.
Des del meu punt de vista, un procediment impecable és el que sap mantenir la confiança i la unió de tots els que es veuen afectats per la crisi provocada per les incerteses. Com mantenir la confiança? Extremant el rigor en dos aspectes: la transparència i la comunicació.
Va ser Kant qui va deixar establert que la publicitat era la prova que havia de satisfer una decisió política per ser considerada correcta. Allò que no pot ser explicat públicament, el que és opac, no és creïble. Quan les decisions no es poden fonamentar en certeses, cal dir-ho clarament i no amagar els dubtes. Al contrari, els dubtes i els riscos s’han de fer públics. Actuar d’aquesta manera no significa fer palesa la ignorància o la incompetència de qui pren decisions, sinó fer veure la complexitat del problema i les raons que duen a prendre les mesures que es consideren més pertinents. És per això que l’assessorament per part dels experts és un element imprescindible per preservar la confiança de qui espera ajuda per sortir de la boira.
D’altra banda, si gestionar correctament les incerteses implica no amagar els dubtes, la manera de comunicar té una importància fonamental. Les crisis ho són perquè la resolució no és fàcil i perquè afecten a molta gent. Gent que pateix les conseqüències de la crisi: malalts, aturats, indigents; tots víctimes de la desigualtat i de l’injust repartiment de la riquesa. La comunicació sobre la gestió d’una crisi ha de saber empatitzar especialment amb els que pateixen i patiran més els efectes de la crisi. No queda menystinguda l’autoritat del líder si aquest es manifesta compassiu, en el sentit literal del mot: sap fer veure que pren part en el patiment d’altri. Una desgràcia col·lectiva ha de ser compartida, sobre tot quan no hi ha seguretat sobre quina serà la millor manera de sortir-se’n.
Victòria Camps és membre del Consell d’Estat i catedràtica emèrita de Filosofia moral i política de la UB
