Begoña Gómez Urzaiz: “És perillós utilitzar la nostàlgia com a eina política”

Begoña Gómez Urzaiz és periodista freelance i viu a Barcelona. Escriu una columna d’opinió a La Vanguardia i col·labora habitualment amb El País o Radio Primavera Sound. Enfront de l’auge del discurs nostàlgic, va animar  l’editorial Península a articular una resposta. Finalment, li van encomanar la feina de coordinació a ella i va reunir a veus com Eudald Espluga, Noelia Ramírez, Pau Luque o Desirée Belaa, entre d’altres, en el llibre Neorrancios. També imparteix classes en el màster de Periodisme Literari de la UAB i aquest mes de maig publica el seu primer llibre, Las abandonadoras (Destino).

L’assaig Neorrancios neix com a resposta a l’auge d’un discurs que ha capitanejat la periodista i escriptora Ana Iris Simón amb Feria (Círculo de Tiza); llibre que comença dient “em fa enveja la vida que tenien els meus pares a la meva edat”. Què amaga aquesta frase?

Amaga una voluntat de replegament cap a valors del passat i una necessitat d’escapar-se de debats del present que són necessaris. “Em fa enveja la vida que tenien els meus pares a la meva edat” és una frase tramposa: sota l’aparença d’una afirmació que gairebé tothom podria acceptar o formular, amaga una intenció més perversa.

Per què vau tenir la necessitat de contrarestar aquest discurs amb un altre llibre,  Neorrancios?

Em va semblar necessari en un moment en què aquest discurs aquí a Espanya s’estava fent molt fort i aconseguia trobar uns altaveus molt potents des dels mitjans convencionals per expressar-se.

Advertiu sobre els perills de la nostàlgia, però qui són els ‘neorrancis’?

Són els nostàlgics del passat, amb una intencionalitat perversa. Volen restituir unes idees i valors del passat en un moment en què ja no tenen cap sentit. I amb una certa lògica perversa.

Quins trets caracteritzen el seu discurs?

Els ‘neorrancis’ estan molt ben situats en el discurs mainstream perquè fan servir la imposició de la sensatesa, el fals seny. Ells fan veure que el seu discurs és l’assenyat, lògic i majoritari. Pensen que el llenguatge de gènere és una bajanada i una pèrdua de temps que no importa a ningú. Reclamen tornar a l’essència, a allò fonamental. I això és una manera de segrestar el discurs. El filòsof Pau Luque, en el seu text al llibre, diu que la sentimentalitat és també una altra manera de segrestar el discurs. Perquè si tu baixes al nivell de les emocions i els sentiments, ja no pots rebatre d’una manera intel·lectual.

És a dir, a través d’una expressió sentida i bella ens envien un discurs ranci?  

Sí. Dit d’una altra manera, qui vol estar en contra de l’avi d’una persona? L’Ana Iris Simón i altres pensadors ‘neorrancis’ són molt hàbils i ho han fet molt bé quan toquen el nervi de les persones. El que no em sembla legítim és afirmar que Feria, el llibre d’Iris Simón, només és una novel·la quan ella clarament fa una proposta política. El llibre, més enllà de les columnes d’opinió i del que publica a Twitter, és un artefacte polític.

Vostè assenyala el privilegi d’aquells que poden reivindicar els temps passats com a millors.

La pregunta ha de ser: qui es pot permetre la nostàlgia? La primera frase del capítol d’en Rubén Serrano és molt il·lustrativa, en aquest sentit: “La nostàlgia queer no existe”. Moltes persones que surten de la norma sexual o de gènere no es poden permetre la nostàlgia. Neorrancios no és un llibre contra la nostàlgia. Estar en contra de la nostàlgia és com estar en contra dels diumenges a la tarda. No té sentit. La nostàlgia és una emoció humana i la sentim tots. Nosaltres, els autors que participem en aquest llibre, només critiquem l’ús pervers de la nostàlgia com a eina política.

Qui se sent còmode amb el discurs que vostès qualifiquen de ‘neorranci’?

Tot i que s’han produït certes fallides entre l’aliança d’extrem centristes i  els rojipardos, s’hi senten còmodes les persones que enyoren les coses com eren abans. Sota un discurs aparentment d’esquerres, però d’una esquerra caduca que ja no serveix de res i que desconfia del discurs identitari.

Tots hem caigut en la nostàlgia. Per què és perillós aquest sentiment?

És perillós utilitzar la nostàlgia com a eina política per imposar marcs mentals que ja no serveixen. Els ‘neorrancis’ treuen importància a l’emergència climàtica o, per exemple, defensen l’ús dels cotxes i el subsidi del petroli perquè és l’obrer qui necessita el seu camió. Però, en canvi, no advoquen per reduir l’ús del cotxe. Si la teva resposta a aquesta situació és pensar que la bicicleta és cosa de quatre hippies urbanites és que no estàs entenent res del que està passant. I, a més, ets un trampós. 

També pot ser trampós romantitzar la infantesa o l’adolescència? 

No té perquè. Si tu has tingut una infantesa feliç, pots romantitzar situacions passades. Tens un record de la infantesa unívoc i personal, que triga uns anys a agafar context. Al cap del temps, entens els teus pares com a subjectes polítics i vas comprenent quants diners tenien, com podien plantejar-se la teva criança. Quan ets petit no et planteges tot això i quan tens un record d’infantesa no l’has problematitzat perquè eres un nen i no t’adonaves de res.

Els nostàlgics són tant de dretes com d’esquerres?

L’esquerra és altament nostàlgica. I hi ha molta gent interessada a cosir l’esquerra a través de valors del passat, en comptes del present i del futur. Encara que associem l’esquerra al progrés, hi ha una anomenada esquerra que és altament nostàlgica. 

“Estar en contra de la nostàlgia és com criticar els diumenges a la tarda. La nostàlgia és una emoció i la sentim tots. El que critiquem és l’ús pervers de la nostàlgia”

Vostè ha citat els rojipardos. Qui són?

Conformen l’aliança estranya entre els valors de l’esquerra i els valors pardos, del totalitarisme. Sempre ha existit aquesta idea rojiparda i sempre ha sigut relativament minoritària però sorollosa. Grupuscles que pensaven que, contra l’amenaça del totalitarisme, s’havia de jugar amb cartes similars. El rojipardismo és molt condescendent, per exemple, amb la classe obrera com a subjecte de l’esquerra. Li està atribuint una incapacitat d’adaptar-se a idees noves, de preocupar-se per tot allò que no sigui material. Faltar-li el respecte és una manera curiosa de defensar el subjecte de l’esquerra, les classes precàries, sobretot ara que la precarietat està tan estesa. Creure que un obrer, que pels rojipardos sempre són homes, blancs i heterosexuals, no pot entendre el pensament queer, és un menyspreu.

La nostàlgia és el fracàs de la imaginació política?

És molt més còmode no imaginar. Parteix d’un fracàs, d’una impotència o de la incapacitat per imaginar coses noves. És més fàcil fer un refregit de coses del passat, que tampoc han funcionat. 

Quina relació tenen els discursos ‘neorrancis’ amb la incorrecció política? 

La incorrecció política, que parteix d’una incomoditat amb noves formulacions, està clarament relacionada amb el discurs nostàlgic. La incorrecció política o la resposta a la cancel·lació i la cacera de bruixes parteix del replegament i d’un pensament molt conservador. Que vol conservar els mètodes, les plataformes i l’hegemonia per continuar dient les coses que sempre han dit, des dels llocs on sempre s’han dit. I ara estan molt incòmodes amb la resposta. Moltes vegades l’anomenada “cultura de la cancel·lació” és una cosa tan senzilla com una resposta amb allò que discrepo.

Afirmeu que els discursos nostàlgics no fomenten un discurs transformador a escala sistèmica i estructural. 

Sí. Per exemple, les idees d’habitatge en comú sempre s’acostumen a ridiculitzar per part dels ‘neorrancis’. Si l’única cosa que proposes, contra la crisi de l’habitatge, és poder-te hipotecar com als anys noranta… això quin potencial transformador té? Ja sabem com va acabar, amb un esclat de la bombolla immobiliària i una crisi monumental que va empobrir moltíssima gent. En contra, però, ridiculitzen les alternatives residencials.

Com s’ha d’analitzar el boom de reboots de sèries de televisió de fa deu o vint anys. Hi ha també nostàlgia cultural?

Això és una demanda purament comercial. Els analistes que treballen en comunicació política saben que el més difícil d’assolir quan tens un nou candidat o partit és el reconeixement del nom: que algú reconegui el polític o la proposta política. Quan agafes un producte cultural que ja existeix i fas un remake, tot això ja ho tens guanyat. L’Eudald Espluga, en el capítol ‘Autoayuda neorrancia’, cita la sociòloga francesa Eva Illouz, que parla de les característiques del best-seller. La primera característica de qualsevol best-seller és el reconeixement, que parteix d’una cosa coneguda. Això, al final, ens dona confort. El corrent majoritària de la indústria cultural està instal·lat en el confort.

Per tant, considera que culturalment s’imposen els relats que miren enrere?

Hi ha de tot, però sí que hi ha una narrativa que mira al passat recent, per exemple, a través de la generació dels avis. A Espanya i a Catalunya hi ha una particularitat que és la Guerra Civil. Fa unes setmanes, vaig tenir la sort de poder veure Alcarràs, la nova pel·lícula de la directora Carla Simón. Està feta amb subtilesa, el guió és prodigiós, no es romantitza. Seria molt fàcil caure en la romantització perquè es tracta d’una elegia, l’última collita d’una família que ha d’abandonar les terres. I també té una vinculació clara al període de la Guerra Civil. De fet, espectadors internacionals que també hagin vist Madres paralelas de Pedro Almodóvar pensaran que estem obsessionats amb la Guerra Civil. I és veritat. A Espanya i a Catalunya tot comença en aquest episodi. Quasi totes les famílies, quan han d’explicar la seva història, comencen per la guerra. 

“Que una persona enyori com eren les coses abans és lògic i esperable. El més preocupant és que la gent jove tingui nostàlgia d’un temps que no ha viscut”

La diferència rau en com s’utilitza i s’explica el passat, no?

Efectivament. Té sentit mirar enrere i s’ha de fer, no és dolent. El que és trampós és mirar enrere d’una manera interessada.

Hi ha hagut moments històrics on la nostàlgia ha estat més present?

Sí, segurament. El romanticisme té molt de nostàlgic. És un sentiment constant en totes les èpoques històriques, però té pics d’auge, per exemple, en allò estètic. Les avantguardes serien el contrari de la nostàlgia. Recordo quan l’administració Trump va fer una proposta perquè tots els edificis públics tinguessin una arquitectura neoclàssica. Els moviments totalitaris, moltes vegades, són grans amants de l’art nostàlgic, que és el que consideren bo. 

L’auge del discurs nostàlgic avui dia és transversal o afecta només al jovent?

És transversal, però és sorprenent que el jovent sigui tan nostàlgic. Que una persona, al final de la seva vida, enyori com eren les coses abans em sembla lògic i esperable. El més preocupant és que la gent jove tingui nostàlgia d’un temps que no ha viscut.

Quines conseqüències pot tenir que els joves no mirin cap al futur, sinó cap al passat?

La conseqüència principal és desmobilitzadora. Si tu estàs abstret en el passat, no estàs mobilitzant-te per canviar les coses. Això pot desembocar en un tap pel progrés i una impotència generalitzada.

“La nostàlgia permet projectar el passat cap al futur: s’aspira a aconseguir el que se sent que es va tenir”, escriu Eudald Espluga.

És important el matís que aporta: el que se sent que es va tenir. Perquè moltes vegades és un miratge. Potser has de seure amb els teus pares i preguntar-los com van viure ells la seva vida, què volien i tenien quan eren joves. Per això, el discurs nostàlgic és molt trampós.

A molts potser els sembla que l’anàlisi que fa de la nostàlgia peca d’una lectura massa literal. Què els diries?

No crec que sigui un discurs molt literal. Es tracta de criticar inclús l’anhel, no tant la literalitat. Em sembla lògic que aspiris a tenir una família, un cotxe i una Thermomix. No em sembla lògic que vulguis imposar-ho a tothom com una solució política i que, d’aquesta manera, vulguis inhibir-te d’altres debats polítics urgents, minimitzar problemes existents o ridiculitzar altres solucions.

Ens hem tornat més nostàlgics perquè el futur que s’albira és catastròfic i distòpic? 

Evidentment, les dues coses tenen una relació lògica. El futur no pinta bé, però precisament per això hem d’intentar que no sigui tan catastròfic. I sí, veig lògic voler tornat al passat, però també és fàcil i còmode. Hauríem d’intentar, encara que sigui més complicat, buscar altres vies.

Quin discurs cal articular per a tota aquesta gent que se sent desencantada?

Potser no cal ser un il·lús, només cal ser una mica realista i veure les coses tal com són. La resposta als neorrancis no és una qüestió utòpica, sinó d’un realisme clarivident. Segurament les coses es podrien expressar d’una altra manera, més en positiu. Tot i que el discurs dels nostàlgics tampoc és especialment feliç o inspirador. També tenen una visió derrotista.

Si la seva conclusió és que hem de deixar la nostàlgia de banda, quin hauria de ser el valor a apel·lar per mirar cap al futur?

La fraternitat, que precisament sona nostàlgic i antic. Ara es parla més de la sororitat, que és la fraternitat en femení, però em sembla el valor a apel·lar, la col·lectivitat. A banda de tot el que hem dit, el discurs ‘neorranci’ és també profundament individualista, tribalista. Es preocupa que la tribu, moltes vegades només de sang, estigui bé i prou, i això és molt preocupant. I el contrari de la tribalitat és la fraternitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.