Gènere i correcció política

La noció “políticament correcte” en la llengua va aparèixer molt poc després del que, en aquell moment, se’n deia “llengua no sexista”. Tot i que ambdues propostes han coincidit sovint i ara s’acostumen a presentar com a “llengua inclusiva”, de fet conceptualment perseguien objectius diferents. En el cas del políticament correcte se cercaria la no discriminació, mentre que en el cas de la llengua no sexista, l’objectiu seria la visibilització.

Potser també cal dir que ambdues propostes es fonamenten d’una manera o d’una altra en una hipòtesi més aviat dubtosa: que canviant la llengua canviem el món. Val a dir que aquesta suposició no s’ha demostrat mai. No es coneix cap cas en què canviant la llengua es canviï el món. Més aviat la cosa va a l’inrevés: totes les llengües canvien, sempre, i una de les forces d’aquestes modificacions és el canvi social. És a dir, si “metgessa” ha passat de significar “dona del metge” a “dona que exerceix la medicina” no és perquè hagi canviat la llengua sinó perquè ha canviat la societat. I la llengua ho reflecteix.

Aquesta mena de canvis es produeixen contínuament en el lèxic i, tret de creacions que no hi veuen gaire enllà, no modifiquen el funcionament de la llengua. Em refereixo a creacions com ara “donatge” per homenatge o “monomarental” per monoparental. Només que vulguem traduir la primera al castellà ja es veu que el joc de paraules és incomprensible, i pel que fa a la segona, no deixa de ser curiós que el políticament correcte en anglès consistís a substituir single mother per single parent. Però no estem parlant de lèxic.

Hi ha una qüestió molt rellevant i que no hauríem de perdre mai de vista. La llengua és la realització d’una capacitat humana que ens caracteritza com a espècie: el llenguatge. De fet, que es parli de “llenguatge no sexista” o “llenguatge inclusiu” ja mostra que no s’ha reflexionat gaire sobre la qüestió, perquè si del que estem parlant és de característiques del llenguatge i no de la llengua, aleshores el canvi no és possible, llevat que ens proposem canviar l’espècie. I bé, fins i tot si el que volem és canviar l’espècie, ¿hauríem d’esperar que el canvi fos un procés d’adaptació o bé l’obediència a un designi? Perquè això és el que està passant amb la llengua.

Ningú es pot inventar una llengua
Si hi ha un fet evident, en la mesura que tots el podem constatar, és que les llengües funcionen com funcionen més enllà de la voluntat dels parlants, o, com diu Umberto Eco “la llengua, per definició, va on vol anar, cap decret que vingui de dalt, ni per part de la política ni per part de l’acadèmia, pot aturar el seu camí i fer-la desviar cap a situacions que es pretenguin òptimes”. Ningú no es pot inventar una llengua, però suposant que algú ho faci i a més a més sigui tan pervers de transmetre-la als fills, s’adonarà que el seu invent adquireix una sèrie de característiques que fa que allò sigui una llengua i no el que ell havia inventat. Això és el que observem en la formació de criolls, per exemple. Aquest fet explica perquè els canvis estructurals induïts no són sostenibles; per què és impossible mantenir un discurs amb desdoblaments sense caure en contradiccions o per què l’anomenat femení genèric acaba produint missatges incomprensibles i, de passada, ocultant les dones.

La cosa que passem per alt quan intentem manipular-la és que la llengua, recordem-ho, com a realització d’una capacitat humana universal, és la demostració més clara que tots som iguals. No hi ha cap llengua millor que una altra, ni més desenvolupada, ni més rica. Totes són iguals. I això fa encara més incomprensible que les vulguem modificar artificialment, com si volguéssim emular l’amputació d’un pit de les amazones per poder disparar millor amb l’arc.

Masclisme i llengua
En la nostra cultura ja fa anys que patim un malentès segons el qual la classificació dels substantius en masculins i femenins correspon a una divisió entre mascles i femelles. Ni el fet evident que tots els substantius tenen gènere i només en un percentatge mínim es pot relacionar amb el sexe, ni tan sols el fet que, fins i tot quan es refereix al sexe, no hi ha una correlació masculí-mascle, femení-femella (pensem en tots els animals inclosos en el gènere femení: girafa, pantera, hiena…), res que contradigui aquesta idea sembla que s’hagi de tenir en compte. De fet, aquí sembla que s’hagi optat pel principi que diu que la millor manera de demostrar una hipòtesi és ignorar tot el que hi vagi en contra.

I hi ha un altre fet que situa la correlació gènere-sexe en l’àmbit de l’eurocentrisme més tronat. La suposició que el masculí correspon al gènere no marcat com a conseqüència de l’heteropatriarcat no té resposta per a una qüestió fonamental: si el masclisme està relacionat amb el gènere, com és que el trobem en totes les cultures, tinguin o no tinguin gènere en la llengua? O, si les solucions que es proposen són per combatre el masclisme, ¿com és que en les cultures on la llengua ja funciona com el que proposen no es percep cap diferència pel que fa a la igualtat entre homes i dones? La immensa majoria de llengües del món no te rés que s’assembli al gènere. Entre les que en tenen, ens podem trobar des de llengües en les quals homes i dones pertanyen al mateix gènere fins a llengües en les quals el gènere “femení” és el no marcat, és a dir, inclou als homes. Tot això és ignorat sistemàticament pels que decreten tants canvis contra l’arquitectura de la llengua. I, per cert, ara ja hi comença a haver reivindicacions per part de feministes parlants de llengües sense gènere contra el binarisme que imposa aquesta divisió.

La visibilització de la dona
I per què les propostes han estat aquestes i no unes altres? Doncs perquè ens hem doblegat davant de l’imperialisme lingüístic. La idea que el masculí oculta les dones surt de la lingüística feminista dels anys 70 als EUA. Ja sabem que el monolingüisme imposa un biaix difícil de combatre, i més si es tracta de la llengua de l’imperi. El fet que en anglès no hi hagi gènere condiciona totes les propostes que s’han fet, perquè el problema que es planteja és el de la visibilitat de les dones. Potser el que ens hauríem de plantejar és si el gran parany no és, de fet, la visibilització. Les feministes del moment es queixaven que, quan es parla de writers, lawyers, etc., no sabíem si s’estaven referint a homes o a dones i per això aquí surt la proposta dels desdoblaments. Però aleshores ens trobem amb advocades que volen ser advocats, actrius que volen ser actors, o una feminista com Maria Mercè Marçal que vol ser poeta i no poetessa. Per què? Doncs perquè s’adonen que la suposada visibilització és, de fet, una estigmatització.

La necessitat que et vegin sorgeix inevitablement del fet que no hi ets, perquè si hi ets, ja et veuen. L’altra paradoxa és que, quan hi ets i et veuen (secretàries, infermeres, hostesses…) aleshores el femení sembla una discriminació. Totes aquestes paradoxes no són més que el resultat de voler manipular un instrument —la llengua— que, per sort, té les seves pròpies regles. I aquestes regles no les han modificat ni els canvis socials més radicals o profunds. Ni la Revolució Russa ni la Revolució Francesa, per esmentar-ne només dos casos, van implicar cap canvi estructural en la llengua perquè, al capdavall, aquests canvis induïts només poden ser el somni d’un dictador.

Com que tot acaba arribant, ja arribarà, però ara resulta que en ciutats com Amsterdam, Nova York o Londres s’han suprimit els desdoblaments en al·locucions públiques perquè han constatat, d’una banda, que discrimina les dones i, d’altra banda, que exclou els que no se senten ni una cosa ni l’altra. És allò del binarisme: si tots hem de ser homes o dones, no podem ser res més. Abans d’esmerçar tants recursos a fer malbé un instrument que ha demostrat la seva eficàcia i versatilitat des de sempre, ¿no seria més productiu aprendre a acceptar l’altre tal com és i a veure’l com a igual amb la confiança que, si ho fem, la llengua ja farà el seu camí i ho reflectirà?

M. Carme Junyent és professora de la Facultat de Filologia i directora del Grup d’estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona

Uneix-te al debat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.