Els valors són una convenció humana, és obvi. Però quan la realitat que considerem desborda l’àmbit estrictament humà o social per situar-se en el terreny transcendent o en el natural, ja no ho és tant. La qüestió dels valors s’ubica aleshores en la interfície natura/cultura. És el cas dels paisatges —expressions sensibles del territori—, entitats que materialitzen diferents graus de transformació i diversos moments de relació entre els éssers humans i els seus entorns vitals.
Al seu Dictionary of Philosophy (1998), el físic i filòsof de la ciència Mario Bunge diu: “Els valors poden ser objectius (o intrínsecs) o subjectius (o personals). Els valors estètics són subjectius, mentre que els valors socials són objectius. Els valors objectius poden ser jutjats objectivament i es poden argumentar racionalment. En canvi, de moment, els valors subjectius no es poden ponderar amb aquestes bases. Els valors no són entitats, sinó propietats objectives de coses, estats o processos”. Ens podem preguntar: els valors paisatgístics, en la mesura que responen a una entitat fenomenològica com és el territori, però també a la seva percepció antròpica, són objectius o subjectius? Segurament totes dues coses, i d’aquí els equívocs.
Paisatge vs. territori
El mateix paisatge, de fet, participa d’aquesta incertesa. El paisatge no és el territori, sinó el seu aspecte. És la percepció subjectiva d’una realitat objectiva. Quan parlem dels seus valors, a què ens estem referint exactament? No és una qüestió menor. Totes les polítiques de protecció del paisatge, així com totes les pretericions dels seus valors per raons econòmiques de rang pretesament superior, arrenquen dels diferents referents axiològics a què es remeten. El territori és ambient transformat pels humans, i el paisatge, la manera com el percebem. De quins valors estem parlant, doncs: dels ambientals, dels territorials o dels pròpiament paisatgístics? O potser del mateix procés transformatiu, fins i tot?
Éssers humans i paisatge
L’impacte humà sobre el paisatge pot ser tan lleuger i subtil com l’empremta imperceptible que es deriva de la simple contemplació o tan intens com el de les intervencions que comporten el total anorreament de les preexistències i la generació d’un paisatge ex novo, enterament antròpic o antropitzat, sigui silvopastoral, agrícola o urbà. La tradició paisatgística alemanya moderna distingeix entre el paisatge natural o original (Naturlandschaft) i el paisatge cultural (Kulturlandschaft). Aquests dos termes designen, respectivament, paisatges en què l’empremta humana material és irrellevant o poc significativa i paisatges en els quals el principal protagonisme és l’acció humana. Aquesta distinció té la virtut de conjurar el perill de considerar paisatge només allò que aparenta naturalitat i permet, malgrat l’aparent dicotomia natura/cultura, situar la interrelació en termes de graus d’intensitat i/o de visibilitat de l’empremta humana.
Parlar de paisatge implica assumir la condició transformadora pròpia dels humans. Anant encara un xic més enllà, cal demanar-se si la mirada que els humans projectem sobre els paisatges “naturals” no els confereix irremissiblement una condició cultural. Establerta aquesta condició cultural de qualsevol paisatge, cal situar-ne la dimensió axiològica. El filòsof Joan Manuel del Pozo, a propòsit de les relacions entre valors i paisatge, identifica quatre eixos antropològics: racional o teorètic, ètic, social i estètic. Aquests eixos cobreixen l’espectre total dels valors, entesos com “tot allò que els humans considerem d’interès positiu per a la construcció del nostre projecte individual i col·lectiu com a persones i com a ciutadans (…); tot allò que ens ajuda a ben viure, a créixer, a personalitzar-nos positivament…”. Del Pozo afirma que el paisatge, tot i que es relaciona prioritàriament amb els valors racionals i estètics, involucra també els altres dos grups de valors, els ètics i els socials, de manera que es configura com un àmbit de la realitat en el qual es projecten les diverses dimensions de l’experiència humana.
Paisatge versus consum
Sembla poc discutible que, de bracet d’un ecologisme de consum més o menys consistent, la naturalitat entesa com a situació primigènia o intacta ha esdevingut un valor social, si més no en les societats occidentals. Un valor que fàcilment genera consens, malgrat estar en oberta contradicció amb les necessitats que hi projectem i també amb l’ús que fem de la natura. Quina mena de valor presenta i quin paper hi té el paisatge, en aquesta apreciació axiològica? En primer lloc, un valor ecològic de conservació de recursos i ecosistemes, segurament entès pel comú de la gent d’una forma vaga, però també, i potser sobretot, un valor moral. Aquesta és la pregunta implícita permanent a propòsit de la legitimitat de la nostra actuació transformadora. En aquesta valoració, el paisatge té un paper decisiu.
En tot cas, el paisatge entès com a producte de consum és una de les desviacions de l’insostenible model socioeconòmic actual. La població és incitada a consumir paisatge, local o exòtic, a través de missatges que difonen estereotips sense aportar cap element realment informatiu i molt menys formatiu. Un paisatge que, aleshores, sucumbeix sota una excessiva i poc responsable pressió de freqüentació o que, encara pitjor, és directament anorreat per poder-hi encabir instal·lacions turístiques descontextualitzades. La publicitat se suma a la confusió i alimenta tòpics paisatgístics de tota mena. Tot plegat fomenta un turisme amb escassa capacitat per comprendre el que visita i amb alta capacitat per trasbalsar-ho.
Quan el paisatge esevé mercaderia
Vivim temps de trivialització de les coses complexes. Els temes complexos no esdevenen simples mitjançant explicacions banals. El simplisme davant la complexitat porta de dret a la confusió. La complexitat banalitzada esdevé mera complicació empobridora. Per aquesta via, s’instaura una manera de pensar esquemàtica i alhora confusa que no ens permet d’entendre res. De fet, així no instaurem cap manera de pensar, sinó una manera de no pensar. La situació es complica més encara quan les idees confuses van acompanyades de moltes imatges i comentaris frívols. Les xarxes socials lideren actualment aquest procés. És un fenomen general que sembla respondre a un signe dels temps: grans mitjans a l’abast de totes les audiències per embussar totes les ments, incapaces de deglutir i processar tantes dades tan poc elaborades.
Tant els paisatges netament urbans, com els paisatges purament forestals o agropastorals, amb totes les infinites situacions intermèdies, tenen al darrere valors estètics, culturals o ambientals. La fal·lera de viatjar que s’ha apoderat actualment d’una gran part de la població s’hauria de dirigir a la comprensió gradual d’aquests valors socioambientals i a la generació de valors econòmics que consolidessin totes les estructures territorials i socials que suporten aquesta realitat heretada i en perpètua nova generació. Ara com ara, no sembla que l’enriquiment estètic i cultural predomini. Més aviat és al revés. El paisatge es redueix a teló de fons per a fotos personals enviades per Facebook o Instagram. No hi ha cap valor associat a aquesta intranscendència. El paisatge esdevé mercaderia. Hauríem de ser capaços de revertir-ho.
Ramon Folch és doctor en Biologia, socioecòleg i membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans
