Quan tot això passi sortiré al carrer a respirar, i em miraré el meu barri amb uns altres ulls.
Quan tot això passi, aniré més sovint al parc, a veure com surt cada una de les flors que van plantar aquesta tardor i que ens estem perdent aquesta primavera.
Tocaré l’escorça dels arbres i oloraré les olors. Deixaré que els meus fills s’embrutin amb la sorra i el fang i saltin a les basses. M’enfilaré amb ells a les branques i als castells de corda de les platges, i cantarem ben fort la cançó dels Pirates.
Quan tot això passi aniré a parlar estones amb els veïns que ara cada vespre em cauen tan bé. Faré tots els sopars que no vam fer amb tants amics, i tots aquells cafès que deixes passar per falta de temps o massa mandra.
Quan passi tot això aniré a veure la meva mare amb les seves flors preferides i, abans que res, li hauré de dir que em perdoni per no tractar-la sempre així. I hauré après a comptar a deu de debò, a callar i a escoltar, i a esperar.
Quan tot això passi demanaré sempre com es diu a la gent que em cau bé. A les mares que em creuo, a la veïna de davant que cada dia ens somriu a contrallum. Al farmacèutic encantador que sempre ens ha cuidat tant, a les professores, al veí de l’oficina que havia de deixar de fumar. Dir a la gent pel seu nom, somriure, mirar als ulls mentre els saludem. Com fa sempre l’italià de la meva botiga bio, que m’acull sempre només amb la veu i darrera una màscara.
Quan tot això passi seré conscient que la vida és meravellosa i que la meva és preciosa. Que ho tinc tot i no puc demanar més, i que cada moment, cada cara, cada somriure val tota aquesta espera.
Quan tot això passi baixaré corrents a Arenys, i aniré pel carrer somrient i intentant no abraçar tothom, perquè no pensin que estic boja. Ells ja s’hauran tornat a veure i hi estaran acostumats, però jo… jo els veuré tornant de plaça, sota aquella llum del Maresme i els aniré dient “holes” amples com tota la Riera.
I ben aviat caldrà fer aquells viatges que no hem fet per la falta de temps, perquè eren molt lluny. Aniré a abraçar als antics amics, a la gent que va ser present a la meva vida en altres èpoques i que fa massa temps que no veig. I sí, seguirem trucant-nos més, perquè l’únic bo de tot això caldrà no perdre-ho.
Quan tot això passi començarà el compte enrere per tornar a viure a casa, amb la meva gent. Prop del mar, els meus carrers. Quan això arribi, de ben segur, trobaré a faltar aquí on visc, la vida plena que hi he trobat i que no sabia que era tan feliç.
I seguirem passant menys temps treballant, perquè haurem après a treballar més ràpid i millor, i sí: passarem més estona amb els nens. Perquè haurem après que una altra vida és possible, i que potser és més normal.
Quan tot això passi tornarem a fer una vida normal, que de fet era la millor vida, amb el millor de tot això que és, de fet, del pitjor que hem viscut.
