Quan tot això passi…

Quan tot això passi sortiré al carrer a respirar, i em miraré el meu barri amb uns altres ulls.

Quan tot això passi, aniré més sovint al parc, a veure com surt cada una de les flors que van plantar aquesta tardor i que ens estem perdent aquesta primavera.

Tocaré l’escorça dels arbres i oloraré les olors. Deixaré que els meus fills s’embrutin amb la sorra i el fang i saltin a les basses. M’enfilaré amb ells a les branques i als castells de corda de les platges, i cantarem ben fort la cançó dels Pirates.

Quan tot això passi aniré a parlar estones amb els veïns que ara cada vespre em cauen tan bé. Faré tots els sopars que no vam fer amb tants amics, i tots aquells cafès que deixes passar per falta de temps o massa mandra.

Quan passi tot això aniré a veure la meva mare amb les seves flors preferides i, abans que res, li hauré de dir que em perdoni per no tractar-la sempre així. I hauré après a comptar a deu de debò, a callar i a escoltar, i a esperar.

Quan tot això passi demanaré sempre com es diu a la gent que em cau bé. A les mares que em creuo, a la veïna de davant que cada dia ens somriu a contrallum. Al farmacèutic encantador que sempre ens ha cuidat tant, a les professores, al veí de l’oficina que havia de deixar de fumar. Dir a la gent pel seu nom, somriure, mirar als ulls mentre els saludem. Com fa sempre l’italià de la meva botiga bio, que m’acull sempre només amb la veu i darrera una màscara.

Quan tot això passi seré conscient que la vida és meravellosa i que la meva és preciosa. Que ho tinc tot i no puc demanar més, i que cada moment, cada cara, cada somriure val tota aquesta espera.

Quan tot això passi baixaré corrents a Arenys, i aniré pel carrer somrient i intentant no abraçar tothom, perquè no pensin que estic boja. Ells ja s’hauran tornat a veure i hi estaran acostumats, però jo… jo els veuré tornant de plaça, sota aquella llum del Maresme i els aniré dient “holes” amples com tota la Riera.

I ben aviat caldrà fer aquells viatges que no hem fet per la falta de temps, perquè eren molt lluny. Aniré a abraçar als antics amics, a la gent que va ser present a la meva vida en altres èpoques i que fa massa temps que no veig. I sí, seguirem trucant-nos més, perquè l’únic bo de tot això caldrà no perdre-ho.

Quan tot això passi començarà el compte enrere per tornar a viure a casa, amb la meva gent. Prop del mar, els meus carrers. Quan això arribi, de ben segur, trobaré a faltar aquí on visc, la vida plena que hi he trobat i que no sabia que era tan feliç.

I seguirem passant menys temps treballant, perquè haurem après a treballar més ràpid i millor, i sí: passarem més estona amb els nens. Perquè haurem après que una altra vida és possible, i que potser és més normal.

Quan tot això passi tornarem a fer una vida normal, que de fet era la millor vida, amb el millor de tot això que és, de fet, del pitjor que hem viscut.

Il·lustracions de Gisèle Mollfulleda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.