La consciència de l’alteritat

Els dos-cents mil anys de la presència de l’ésser humà damunt la Terra semblen un període irrellevant si els comparem amb els 13.700 milions d’anys que els científics calculen com a edat de l’univers que coneixem o els 4.540 milions d’anys de vida del nostre planeta. 

Ens preguntem per la maduresa de la nostra societat, però sembla impossible de fer-ho sense tenir en consideració l’evolució de la nostra espècie i la capacitat que ha adquirit per organitzar-se i per introduir un factor del tot rellevant de progrés. Si és cert que la vida tal com la comprenem va començar al mar i que una part dels animals marins van adaptar-se al medi terrestre (tot i que alguns, com les balenes, que conserven els pulmons, van tornar al mar, on van poder sobreviure, contràriament al que va succeir amb altres animals de grans dimensions), també ho és que el comportament d’alguns animals, com els taurons o els lleons, no és significativament divers del que tenien fa dos-cents mil anys, quan les condicions de vida del planeta i l’evolució de la família de la qual provenim van permetre la irrupció de l’homo sapiens sapiens. Sabem, a més, que pel camí són nombroses les espècies extingides (austrolopithecus, neandertals…) amb les quals la nostra comparteix parentiu llunyà. Van arribar a madurar com a espècie? Ho van fer com a societat articulada? El testimoni que ens n’arriba és d’individus i de grups aïllats i no pas de societats tan complexes com la nostra. Van ser baules necessàries d’una llarguíssima cadena de la qual en formem part? 

L’ésser humà, més enllà de caçar, com ho fan molts altres animals, ha conreat la terra, ha construït ciutats, ha desenvolupat llenguatges complexos, ha concebut l’escriptura, ha adquirit i transmès coneixements, ha creat expressions artístiques, ha intuït la transcendència, ha generat tecnologies que han transformat substancialment les seves formes de vida…

Home de guerra i de conflicte

Ara bé, la història de la humanitat està associada, com ens recordava amb lucidesa Walter Benjamin a les seves Tesis sobre la filosofia de la història, a la violència i a la barbàrie. El domini de les altres espècies no ha servit per evitar el conflicte, que s’ha orientat, doncs, prioritàriament a la consecució de l’hegemonia dins de la mateixa espècie. 

La Mediterrània i Europa –referents geogràfics primordials per a nosaltres– han estat escenaris de combats d’una manera incessant des de l’antiguitat més remota. N’hi ha prou d’esmentar, pel que fa a la Mediterrània antiga, les guerres mèdiques o les púniques. Però alhora hi trobem els primers fonaments científics i espirituals de la nostra concepció del món, amb arrels a Mesopotàmia, Israel, Fenícia, Egipte, Grècia i Roma.

És cert que la Segona Guerra Mundial, amb l’Holocaust i la bomba atòmica, va posar davant dels nostres ulls la consciència que s’havien traspassat límits ètics i militars que posaven en risc la viabilitat de l’espècie i el sentit de la mateixa existència. En aquestes circumstàncies va sorgir la Declaració Universal de Drets Humans o la determinació de constituir un àmbit polític europeu d’interacció que evités la perpetuació de les guerres. I cal reconèixer que dins del marc avui inclòs dins la Unió Europea es va assolir una estabilitat en la col·laboració i la resolució pacífica de les tensions. Però estem parlant d’una petita part del planeta, d’una realitat més aviat dissortadament excepcional en el context mundial.

La pau i la convivència a Europa han afavorit de primer la reconstrucció i després el creixement i el progrés, però la manera de gestionar aquest progrés, amb un altíssim consum energètic i de matèries primeres, ha tingut, ja no tan sols a Europa, sinó arreu, una repercussió notòria en el medi ambient, que és insostenible i que pot arribar a posar en perill la supervivència de la nostra espècie. Es parla de l’antropocè i les institucions internacionals intenten acordar mesures que permetin compatibilitzar la qualitat de vida aconseguida per la nostra espècie i una sostenibilitat mediambiental.

Quina és la nostra aportació a la maduresa?

Podem parlar de maduresa de la nostra societat? Ens hi podríem referir així en el cas d’Europa a l’hora de demostrar la seva capacitat per aturar després de la Segona Guerra Mundial l’espiral interminable de violència. Podrem fer-ho en el futur per explicar com la humanitat va ser capaç d’evitar la destrucció produïda pel seu propi afany insaciable de benestar i fins i tot de luxe?

Els qui hem fet de l’ensenyament un aspecte central de la nostra vida professional no podem deixar de demanar-nos si fem una aportació prou útil per aconseguir que la societat on incidim es comporti amb maduresa. L’educació ha revisat a fons els seus objectius i les seves metodologies, des del propòsit de contribuir a la formació de ciutadans més conscients, més responsables, més creatius, més solidaris.

Una de les grans preocupacions del món educatiu és aconseguir que els alumnes adquireixin una formació sòlida que els permeti fer aportacions valuoses a la societat on els pertocarà de viure. Parlem d’un ensenyament competencial, d’educació en valors, de fomentar la cooperació per damunt la competitivitat, sense desdir-nos de la vocació d’excel·lència.

Quan adquirim la maduresa com a persones, aprenem a interessar-nos profundament pels altres.

Existeix una preocupació prou generalitzada sobre l’individualisme exacerbat i el presentisme immediatista tan estesos i característics dins la nostra contemporaneïtat, unes formes de fer que es poden arribar a accentuar en situacions de crisi –el caos pot afavorir el triomf del campi qui pugui– o d’aïllament –la reducció dels intercanvis socials pot enfortir l’egotisme–. Inquieten i indignen, a més, com es prodiguen les formes de violència en grup associades a models difosos per les xarxes socials.

L’ésser humà no és complet sense empatia i consciència de l’alteritat. L’epidèmia ha limitat la interacció presencial en una societat on ja s’abusava de la comunicació en línia, fins a l’extrem de trobar-te en un vagó de metro amb tots els passatgers pendents de la pantalla del seu mòbil i obviant la companyia de persones assegudes al seu costat, o persones assegudes en una mateixa taula que es comuniquen amb altres i fins i tot entre elles mateixes per whatsapp. El confinament va convertir en esporàdica la interacció presencial i ha consolidat hàbits despersonalitzadors. Ens hem acostumat a les reunions en línia i ens hem convertit precipitadament en experts en tota mena de plataformes que no fa pas gaire desconeixíem completament. L’experiència demostra que aquesta mena de marcs frena els contagis i estalvia desplaçaments, però alhora contribueix a la passivitat i condiciona el diàleg, que esdevé menys espontani i expansiu, amb el risc de caure en la superficialitat.

Quan adquirim la maduresa com a persones, aprenem a interessar-nos profundament pels altres, a posar-nos en el seu lloc i a compartir patiments i il·lusions amb els altres d’una manera mútuament enriquidora. Quan la prioritat absoluta és la satisfacció, de vegades fins i tot compulsiva, dels nostres desigs, prescindint de les repercussions que això pugui tenir per als altres, ens infantilitzem.

Serenitat davant dels problemes

La maduresa passa també per la comprensió de la mort, la consciència de cicle i de límit i la determinació d’actuar amb lucidesa i serenitat davant dels contratemps, en lloc de deixar-nos endur per reaccions irades i intempestives. Ni el pànic ni la indiferència són exponents de maduresa. L’epidèmia ens ha familiaritzat amb la mort, que infants i joves han vist que entrava a casa per endur-se’n un avi o una àvia, a vegades sense la possibilitat d’acomiadar-se’n. Això pot haver afavorit que els joves impactats per un daltabaix com aquest s’hagin sentit empesos a reconsiderar la seva relació amb la gent gran, massa sovint percebuda socialment com una nosa.

Si reflexionem sobre els segments d’edat que s’han vist més afectats per l’epidèmia, certament hem de situar en un lloc destacat la gent gran, aïllada en residències que s’han bunqueritzat davant de l’alt nombre de contagis, de casos greus i de defuncions. Però els adolescents, més necessitats de contacte amb altres, i els més menuts, menys autònoms, han estat també severament penalitzats per les mesures adoptades per prevenir els contagis. I el seu desenvolupament personal des d’un punt de vista social n’ha quedat significativament afectat. El pas del temps ens permetrà mesurar la repercussió que aquesta sobtada interrupció temporal del seu procés de socialització ha tingut en el ple desplegament del seu potencial humà. En tot cas, a les escoles s’han multiplicat les situacions que requereixen atenció i seguiment de caràcter psicològic entre l’alumnat que completava l’ensenyament secundari obligatori o feia els estudis de batxillerat. Hi han sovintejat desequilibris, s’hi han accentuat les fragilitats, s’hi ha constatat un increment dels trastorns de comportament i les malalties mentals.

Així mateix, en el cas dels joves i els adolescents, va sorprendre la generalització dels botellots descontrolats que es van escampar de cop, com si es tractés d’una ampolla amb un líquid gasificat que hagués estat sacsejada amb insistència. Els joves s’han sentit maltractats per unes normes que van limitar d’una manera dràstica la seva capacitat de moviment i en alguns casos la reacció que s’ha produït tenia un cert esperit de revolta i de desmesura, que ha generat crítiques per la imprudència d’alguns comportaments. Tindrà, però, continuïtat aquest gest transgressor?

Cal que la nostra espècie abandoni formes de fer pròpies de depredadors incapaços de pensar a mitjà i llarg termini.

I cal afegir ràpidament que el sentit crític dels joves s’ha canalitzat, a més, en els darrers anys cap a causes com les reivindicacions mediambientals, republicanes o independentistes, que reflecteixen un component ideològic que té a veure amb interessos que van molt més enllà d’un individualisme sense escrúpols o d’una mera explosió d’emocions contingudes.

La lliçó de la pandèmia

Per a l’assoliment de la maduresa, no n’hi ha prou de reaccionar puntualment d’una manera responsable davant d’uns fets que ens sacsegen, sinó que cal integrar aquesta sensibilitat i aquest compromís en les nostres actituds quotidianes. Sabrem aprendre la lliçó que es desprèn de l’epidèmia d’una manera que ens eviti de reincidir en errors del passat? Sabrem fer-ne un llegat perdurable? O tot plegat acabarà essent una flamarada fugissera, un record incòmode que val més oblidar sense extreure’n l’aprenentatge urgent que se’n deriva?

Crec honestament que la maduresa del nostre poble es demostra en la vitalitat de la societat civil, en la seva capacitat d’autoorganitzar-se a fi de fer realitat iniciatives socials, educatives, sanitàries, esportives… Aquest ha estat certament un dels trets distintius del nostre país i podríem aportar nombrosos exemples d’ateneus, cooperatives, clubs, centres, escoles… que han contribuït poderosament en el passat a vertebrar-nos com a comunitat quan les administracions franquistes se n’inhibien. I cal celebrar que continuï essent així també en democràcia perquè quan ens desentenem dels reptes col·lectius perquè suposem que les institucions oficials ja se n’ocuparan, estem abandonant un àmbit important de les nostres responsabilitats com a membres d’una comunitat.

A hores d’ara coincideixen en un mateix moment tendències de sentit contradictori que podrien decantar la balança o cap a una societat més compulsiva, irreflexiva i egoista o, ben al contrari, cap a una societat més conscient, crítica i al capdavall madura. L’epidèmia va arribar quan deixàvem enrere una crisi econòmica de grans proporcions i ha anat acompanyada d’un fort daltabaix per a alguns sectors empresarials que depenien d’activitats que han estat prohibides o limitades. S’han succeït generacions de joves amb dificultats molt notables per poder emancipar-se i construir projectes personals i professionals consistents.

El paper de l’educació, dels mitjans de comunicació i dels lideratges polítics serà clau per evitar que l’epidèmia no accentuï una espiral individualista, sinó que es converteixi en un factor de recuperació d’una consciència solidària de responsabilitat social compartida, que fonamenti una societat més madura, més disposada a assumir conjuntament l’esforç i el dolor, a afrontar amb coratge i lucidesa la construcció d’un futur vinculat a un progrés que no es basi en un creixement imparable i en un consum il·limitat. Cal que la nostra espècie abandoni formes de fer que són pròpies de depredadors incapaços de reflexionar sobre les conseqüències a mitjà i a llarg termini dels seus actes d’avui.

Recuperar i reivindicar la nostra dimensió espiritual ens hauria d’ajudar, a més, a donar un sentit més ple i més fecund a la nostra presència en el món, a la convivència amb els diferents, a la nostra vinculació amb la natura, al nostre anhel de coneixement, a una consciència sòlida de llegat rebut i transmès, a una experiència més lúcida de ser i de ser amb els altres.

Carles Duarte és poeta i lingüista. Actualment és el director de la Institució Cultural del CIC.

Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.