Aquest octubre, el professor de ciència política a la Universitat d’Oxford Stathis Kalyvas ha participat a la Biennal de Pensament de Barcelona. La qüestió a debatre era la inestabilitat creixent de les democràcies o, més en general, la qualitat dels nostres sistemes democràtics. En aquest context, Kalyvas va llançar una provocació al públic quan va dir “mireu, la política i els líders polítics han de ser divertits”. Ho va dir utilitzant el significat anglosaxó de “to have fun”, és a dir com allò que té la qualitat de ser interessant. La política i els polítics, doncs, han de despertar l’interès dels ciutadans deia Kalyvas.
Aquest, però, és un repte enorme pels partits polítics avui en dia. Els partits històricament van ser part integral dels processos de socialització dels ciutadans. Durant bona part del segle XX els partits estaven fortament arrelats a la societat i els seus membres formaven part d’organitzacions vinculades als propis partits. Fins al punt que ateneus, clubs, seccions, o altres entitats compartien de manera més o menys formal no només els membres sinó també bona part dels objectius dels partits. Els partits polítics eren doncs organitzacions socials, que inevitablement despertaven “interès” des del moment que formaven part integral de la vida de molts ciutadans.
Al cap i a la fi la democràcia partidista conserva una qualitat extraordinària: ens permet fer fora eficientment (a un cost baix) aquells governants que són percebuts com a mal governants.
El paisatge va canviar a la segona meitat del segle XX, quan els partits polítics van especialitzar-se i van desenvolupar organitzacions més sofisticades i jeràrquiques. Tot i això, encara avui podem trobar lligams entre partits, sindicats i altres organitzacions socials. Però és cert que el context d’avui ha canviat radicalment. Els partits polítics han deixat de formar part integral dels processos de socialització dels ciutadans. De fet, amb les noves tecnologies de la informació, els intermediaris en general han perdut pes –no només els partits, sinó també altres mediadors com les organitzacions religioses, els sindicats o entitats de lleure. Els partits han deixat d’interessar.
Això té conseqüències polítiques inevitables per les democràcies avançades. Alguns estudis, per exemple, han mostrat com les noves tecnologies de la informació (com ara el 3G o l’internet d’alta velocitat) poden incentivar el creixement de partits d’extrema dreta o reduir els nivells de confiança política de la ciutadania. Quan els mediadors perden força i els ciutadans poden expressar els seus neguits i angoixes sense filtres, el vot a un partit d’extrema dreta potser s’ha d’interpretar com un senyal d’angoixa emès pels votants. Arribats a aquest punt, podem preguntar-nos si els partits polítics sobreviuran i fins a quin punt la competició partidista és un mecanisme útil per canalitzar les preferències i angoixes de la ciutadania. El mateix Kalyvas va respondre afirmativament aquesta pregunta.
La lliçó de realisme consisteix en acceptar que, malgrat tot, els partits polítics sobreviuran. Perquè al cap i a la fi la democràcia partidista conserva una qualitat extraordinària: ens permet fer fora eficientment (a un cost baix) aquells governants que són percebuts com a mal governants. Però no només això, els partits polítics inevitablement continuaran canalitzant les angoixes de la ciutadania. De manera que potser faríem bé de repensar –almenys parcialment– el vot a determinats partits com a resultats inevitablement perillosos per a les democràcies. Al contrari, els cicles de creixement d’opcions radicals o populistes poden ser els senyals emesos per una ciutadania descontenta o amb problemes econòmics. Perquè en un context on els intermediaris són fràgils, és comprensible que els senyals de la ciutadania arribin distorsionats i siguin més sorollosos.
