Salvar el planeta. El planeta?

Li pregunten: “Podem salvar el planeta?”. I respon: “Ningú pot salvar-lo perquè el planeta no necessita un salvador. És la civilització humana la que necessita noves polítiques que facin la vida humana sostenible en els propers vint o cent anys. No sabem si això és possible; hi ha una gran contradicció entre els imperatius de la nostra forma de vida i els imperatius de la gestió del clima. Ens hauríem de preparar per a temps durs i especialment els que viuen aquesta forma de vida moderna, el consum, la mobilitat, els viatges, el luxe, el turisme, la roba, i no volen renunciar-hi”.

És Peter Sloterdijk, filòsof alemany, al tema de portada del suplement Ideas del diari El País, aquest diumenge dia 30. Les seves paraules me’n recorden unes altres de Salvador Macip, un dels nostres cervells privilegiats, que tot i que viu a Edimburg ens il·lumina amb les seves reflexions assequibles però profundes al voltant de la ciència (no us el perdeu al número 200 de Valors, que el podreu llegir en un magnífic article): un dissabte, fa setmanes, en una entrevista a El suplement de Catalunya Ràdio, responia una cosa semblant quan li preguntaven sobre el canvi climàtic: “La Terra pot suportar perfectament un augment de la temperatura en el conjunt del planeta; seguiran havent-hi microorganismes si l’home desapareix, no hem de patir per això. Som nosaltres, els que no podrem viure amb l’increment de la temperatura, no ens confonguem”.

Les dues reflexions em semblen absolutament reveladores en la mesura que desmunten un malentès –“És que el planeta acabarà explotant!”- i assenyalen qui és el subjecte real del problema del canvi climàtic, perquè em temo que amb la producció de tants llibres –benintencionats, ja ho sé- tipus “la Terra està malalta”, hem acabat pensant que no érem nosaltres sinó el globus terraqüi el que tenia el problema.

Segons com es miri això que explico és una obvietat, però segons com, no. El meu fill, en llegir un d’aquests llibres als quals jo feia referència, es va quedar ben preocupat durant uns dies. A ell ja li aniré explicant jo qui és exactament el qui té el problema, però em sembla curiós aquest mecanisme mental de “derivació del problema”. Per què aquesta tendència a evacuar la responsabilitat i no dir que som nosaltres els que tindrem –els que estem tenint, perquè l’augment de les migracions ve també del canvi climàtic- el problema, en comptes del planeta?

Suposo que ens és més fàcil, més idealista, pensar que “hem de salvar” alguna cosa. Que nosaltres som els herois, qui sempre hem de salvar. El món, en aquest cas. Les filosofies del maig del 68 i els seus succedanis i ramificacions proposaven una mica això, “salvar el món del capitalisme”, i suposo que una explicació raonable ens pensar que ens hem quedat amb això de “salvar” i afegir-hi un complement directe. En canvi, ens fa basarda pensar que hem de salvar-nos a nosaltres mateixos. Salvar-nos de què? És que portem el mal dins nostre? Són els altres (l’altre, en aquest cas) qui té el problema!

Doncs no. Com diu Sloterdijk, superant aquesta idea absurda de què la Terra explotarà per culpa nostra, la qüestió és com políticament articulem solucions globals per mirar de frenar el canvi climàtic i, en allò en què les conseqüències del canvi climàtic ja s’hagin evidenciat, mirar de mitigar-les i revertir-les. Aquesta és la tasca hercúlia, absolutament difícil, absolutament complexa, que tenim entre mans els homes i dones del segle XXI. Ens costarà moltíssim, però potser aquesta noció global, d’interdependència real, entre tots els habitants i governs del planeta, que hem hagut d’aprendre per força amb la covid-19 ens hi ajudarà. De moment, si més no, admetem que som nosaltres els qui tenim el problema. El primer pas per solucionar una cosa, diuen, és identificar bé quin és el problema.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.