Deixar de ser invisibles

Passarà la pandèmia i és possible que la mandra sistèmica que ens arrossega deixi moltes coses que havien de canviar tal com estaven abans del monumental sotrac. Oblidarem el tràngol viscut i embriagats per una eufòria quotidiana festejarem pel retorn a la normalitat de sempre. La normalitat que ens abandona als designis del destí sense massa ànsia ni voluntat per canviar res.

Un dels grans desastres d’aquesta pandèmia va visualitzar-se tot just començar la crisi a les residències de gent gran, allà on mai vam voler mirar abans i que va ser la mesura en víctimes mortals del drama que ens venia a sobre. Hem anat canviant de fase, sumant contagis i morts, vivint rebrots i encara en temps de pandèmia hem deixat de parlar de les residències o de la dura solitud confinada de molta gent gran.

La invisibilitat de determinats sectors socials és una de les característiques de la societat contemporània. Com aquella dona que amb bata i sabatilles surt de casa i camina durant hores sense rumb per la ciutat, perduda i desorientada, sense que ningú l’aturi per preguntar-li on va. Els malalts d’alzheimer, les persones afectades per malalties neurodegeneratives, per problemes de salut mental o per situacions d’incapacitat, han estat tractats de manera homogènia a la resta de la població durant el confinament massiu dels primers mesos de pandèmia. La racionalitat epidemiològica, que obligava a l’aplicació de mesures severes, va ignorar les particularitats dels col·lectius que tenen necessitats específiques. I entre els ignorats, els nostres vells.

Mai ens va agradar mirar les residències de persones grans. Era com visualitzar un gran fracàs col·lectiu. En desconeixem el detall perquè només ens hi acostem quan la necessitat és insostenible i ens obliga buscar una solució immediata en un tràngol complex i dolorós que les famílies dilaten fins que resulta inevitable. Costa deixar els nostres vells en un centre residencial. Té un enorme cost emocional però també un important cost econòmic en un sector on l’administració pública no ha fet tot el que tocava, ni en la gestió ni en el control.

Tampoc no mirem atentament la vellesa perquè no resulta atractiva, ni encoratjadora. Ens entristeix pensar en la vellesa. Ens inquieta la soledat. Ens neguiteja la sostenibilitat econòmica. Però ens agradi o no aquesta societat de la incertesa està a punt de viure una situació inèdita; mai fins ara hi ha hagut una població tan envellida com que arribarà  en les pròximes dècades. Més vells que mai i com mai diversos i diferents.

El repte serà d’una magnitud enorme i obligarà a revisar profundament el pacte intergeneracional, l’acord social que ha estat útil fins ara i que entrarà en col·lapse ben aviat. Segons aquest pacte els adults cuiden dels infants i els joves, pensant en aquella reciprocitat dissociada en el temps que estableix que els fills tindran cura dels pares quan siguin vells. Però la baixa natalitat, la globalització, l’organització del treball i les noves formes de família i d’afectes ens situen en un nou escenari. Els joves, excel·lentment formats, viuen ara en pitjors condicions que els seus pares quan aquests eren joves. Generacions sotmeses per la precarietat laboral i residencial, desafectats de la política, individualistes… En la crisi econòmica del 2008 van ser els avis els que van sostenir fills i néts. Famílies senceres van poder sobreviure gràcies a les pensions i els estalvis dels seus grans. 

Prop de 14 milions de persones, filles del baby boom, nascudes entre 1958 i 1975, es jubilaran massivament en els pròxims anys. Serà la generació que arriba a la vellesa amb el més gran nivell cultural que mai ha tingut aquest país, amb dones emancipades i sense haver patit els estralls d’una guerra o d’una dictadura. Tenen una mirada democràtica de la vida, han pagat impostos, han cotitzat i reclamaran els seus drets. Però respondrà la societat a les seves veritables necessitats?

Fins ara el paternalisme i també un cert infantilisme, ha servit per gestionar socialment el present  dels nostres vells. També l’estat del benestar els ha pogut sostenir. Però les noves onades de vells que arriben seran molt diferents. La seva esperança de vida serà més alta i això els farà tenir una mirada diferent sobre aquells 25 o 30 anys de vida jubilada que els resta pel davant. Si la salut els acompanya i l’economia els sosté dignament, aquest pot ser el període de vida on els somnis es facin fer realitat, on la vida prengui un veritable sentit i significat.

El repte és immens i passa per posar sobre la taula un nou model de relació intergeneracional on valors com tenir cura dels altres, l’empatia i la solidaritat hauran de ser motors d’acció imprescindible de les nostres societats occidentals. També caldrà saber assumir certes renúncies, perquè l’economia i el desmantellament inexorable de l’estat del benestar tampoc ho posaran fàcil. Cal que els pensadors comencin a elaborar nous models teòrics on encaixar de manera efectiva aquesta realitat inevitable.

La societat de la incertesa no ha sabut i no sap què fer amb la gent gran. Els difumina invisibilitzant-los. En el pitjor dels casos els aparca o els ignora. Però quan el 30% de la població total siguin vells, caldrà replantejar la mirada i dotar de valor, significat i sentit el viure d’aquesta nova vellesa que arriba.

Com en la tecnologia, el canvi climàtic o els nous models econòmics de globalització sostenible, cal començar a pensar en una nova vellesa que no voldrà ser invisible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.