La cuina és política

Diuen que la cuina és com la religió dels nostres dies. I té molts adeptes, fa famosos els cuiners, és l’obsessió de tothom que ens vol curar (“som el que mengem” repeteixen com uns enzes) i tant serveix per reconciliar-se amb l’exterior, a través dels restaurants pleníssims a les nostres ciutats, com per reivindicar els nostres replegaments casolans descobrint a casa les nostres latents arts culinàries. La deriva actual de la cuina és un gran fenomen cultural a Occident que un dia o altre caldrà pensar a fons.

Però la cuina, la cuina occidental, també té repercussions de caràcter polític. És el que ens ve a dir Cuina! o barbàrie (Ara Llibres, Barcelona, 2022), un èxit editorial de la xef Maria Nicolau, que col·labora a la ràdio i, sobretot, que dirigeix un restaurant a Vilanova de Sau. Les decisions sobre els productes que comprem, a qui els comprem i com els fem tenen unes conseqüències polítiques més rellevants que un vot, a vegades. Reivindica, així, l’estratègia de canvi que, a partir de l’economia col·laborativa, també utilitzen iniciatives com Som Mobilitat o Som Energia, o, aterrant a la cuina, algunes cooperatives de consum. Contra la impossibilitat de fer front “als grans”, s’ofereix la possibilitat de sumar milers de canvis petits. Les cooperatives i ateneus obrers de fa cent o cent cinquanta anys pensaven exactament així.

El llibre també és bo, però, per moltes altres coses més. En primer lloc, perquè està molt ben escrit. Barreja erudició científica amb trets biogràfics, receptes amb reflexions d’una fina profunditat. A mi em va robar el cor que citi Panikkar per parlar de les botifarres, per exemple, i vaig trobar molt valenta la seva defensa de la matança del porc, enmig de l’auge animalista que ens envolta. I tot amb un estil molt particular, de descripcions molt acurades amb llenguatge planer. I força humor. Que em perdonin, però a mi em va semblar que llegia Josep Pla, segons com.

Posats a trobar-hi pegues, n’esmentaré una. Contra el que diu, algunes de les propostes “pràctiques” que hi fa són, per molts, impensables d’assumir. Tallar a casa un xai i congelar-ne els trossos, per exemple, em temo que no s’adequa, d’entrada, a les cases que tenim. Alguns, que tenim un caràcter més aviat socialdemòcrata, necessitem propostes més gradualistes, menys creients, si voleu. Em temo que el que pot fer veritablement d’alternativa a les males praxis alimentàries no és tant la ideologia (o la moral) com la practicitat. Però, en fi, potser m’equivoco.

La tradició

La Maria Nicolau tracta també una qüestió que m’interessa, perquè crec que és conflictiva també als nostres dies adamistes i laics: la relació amb la tradició. Per Nicolau, “la tradició és el nostre manual de supervivència i la resposta a qualsevol dels nostres enigmes o dilemes de sostenibilitat que puguem tenir avui en dia”. No, no parla de cuina tan sols. 

En aquesta qüestió ens pot il·lustrar una mica un altre llibre recent, Un plat d’escudella (L’Avenç, Barcelona, 2022), on Joan de Déu Domènech repassa, a través del menjar, com era la Barcelona entre els segles XIX i XX, just abans de la creació de la Via Laietana, a partir dels escrits d’Emili Vilanova. D’una manera també molt amena i divertida, sabrem com s’organitzaven les cases de menjar, i en funció de què (per exemple, de les classes socials), amb què s’alimentaven les famílies, quins eren els costums segons l’època de l’any i mil coses més.

Dèiem que la cuina té també una dimensió política. Sobre el malbaratament dels aliments que generen els nostres hàbits, un grup de jesuïtes fa temps que s’han posat a estudiar-ho i a denunciar-ho, proposant, esclar, mesures que ho pal·liïn. Especialment perquè són recursos escassos en bona part del món. A l’últim quadern de Cristianisme i Justícia ens ho expliquen dos membres del grup esmentat i, de cop, demanes sisplau una coalició d’aquests autors amb la Maria Nicolau demanant-los, però, que ho facin tot una mica més assequible a les nostres possibilitats i limitacions (també morals), com narrava Emili Vilanova dels nostres avantpassats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.