Mònica Planas (Sant Feliu de Llobregat, 1975) és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Periodista i crítica de televisió. Actualment col·labora al diari Ara, Mundo Deportivo i El Món a Rac1. Ha treballat en diversos mitjans (TV3, RAC1, Catalunya Ràdio, Avui, La Vanguardia, 8TV, Sàpiens, El Món d’Ahir…) i durant onze anys ha donat classes de periodisme a la Universitat Ramon Llull.
Toni de la Torre (Barcelona, 1981) és crític de sèries de televisió, actualment col·labora al programa El matí de Catalunya Ràdio, al Tot Es Mou de TV3, al setmanari El Temps i a la revista Sàpiens, entre d’altres. Autor de diversos llibres entre els quals Historia de las series (Roca Editorial, 2016), on repassa l’evolució de les sèries des dels seus orígens fins avui. També és professor a l’escola de guió Showrunners BCN.
Un 57% dels enquestats en l’Informe Digital 2020, confeccionat per les agències Hootsuite i We Are Social, afirma que en els darrers mesos el seu consum de plataformes d’streaming s’ha incrementat de forma significativa. Dins d’aquestes, les reines de la festa són, sense cap mena de dubte, les sèries. Quina mena de valors transmeten les sèries? Quina mena d’arguments triomfen?
Mònica Planas —Una pauta no ho sé, si hi és. El que hi ha són uns arguments universals que es repeteixen i que podríem trobar des dels contes infantils fins a les sèries d’ara. Preparant aquesta intervenció, he pensat que si haguéssim de dividir les sèries d’alguna manera trobaríem les que intenten demostrar uns valors que tenen a veure amb l’individu i la qüestió personal: sèries que entronquen temàtiques de lluites, esforç, supervivència, resiliència; les que tenen a veure amb els valors socials: el bé comú, aconseguir un món millor o qüestions que afecten a la societat en general; i, finalment, trobaríem les sèries que tenen la voluntat de transgredir aquests valors o que no volen tenir valors, tot i que l’absència de valors ja és un valor en ell mateix.
Toni de la Torre —Hi estic completament d’acord. El mapa que ens ha dibuixat la Mònica serveix per a totes les èpoques, excepte la part de la transgressió o el erigir-se com a sèries que no tenen valors. És potser el que canvia o defineix les sèries actuals, des dels anys 90 amb The Soprano fins a l’actualitat. Aquest patró arrenca a finals del 1999 o inicis del 2000 i va lligat amb una cosa a nivell industrial als Estats Units que es bastant fonamental per entendre aquesta transgressió: els canals per cable nord-americans, amb més llibertat que les cadenes tradicionals, entren fort en el joc de les sèries, sobretot la HBO al capdavant. En aquest primer període hi ha aquesta figura de l’antiheroi, amb en Tony Soprano (protagonista de The Soprano) com a referent, que ja et diu molt del contrast amb l’heroi tradicional que havíem vist a la televisió anteriorment. Aquesta figura de l’heroi que va a la contra quan s’estrena The Soprano és excepcional i revoluciona la televisió. I és el que poc a poc ha passat de ser excepcional a convertir-se en la norma; actualment tenim més antiherois.
En relació amb això hi ha una sèrie de gèneres que han anat caient, i uns altres que han anat pujant a l’alça. Per exemple, gèneres com la comèdia familiar pràcticament són gairebé inexistents; i, en canvi, sèries amb actes criminals sigui del tipus que sigui són omnipresents i n’hi ha moltíssimes.
T.T. —Sí, comparteixo la teoria. I està relacionada amb el que deia abans. La HBO amb The Soprano no és només que transgredeixi, sinó que transgredeix dins d’un determinat públic. Actualment es parla molt de les plataformes; ells en diuen ja micronínxol perquè són molt petits. Però The Soprano comença dirigint-se a un públic fragmentat, de pagament, amb uns interessos concrets, disposat a prendre una sèrie de riscos a nivell formal i que també està més obert a sèries que siguin més transgressores.
M.P. —Això pot ser, Toni, per què s’ha fragmentat molt el target d’una sèrie? Abans tota la família veia la mateixa sèrie, ja fos Mash, Cheers o Los problemas crecen, i independentment del context ho compartíem. Ara, les sèries més d’adolescent expulsen el públic adult perquè els joves no volen veure amb els seus pares una sèrie on tothom té sexe, es droga i està saltant-se les normes cada dos per tres, ja que incomoda veure-les amb els pares. Per tant, les sèries tenen aquests nínxols d’audiència i això fa que tot pugui agafar més matisos. És una pregunta que et faig.
Ja sabeu que el món de la televisió és una combinació de metamorfosis artístiques i industrials. Aquest procés de transformació industrial ha suposat passar del canal per cable a les plataformes d’streaming –que no deixen de ser el mateix que el canal per cable però multiplicat per cent–, i aquest petit segment que hi havia a la HBO actualment són molts petits nínxols. Això permet que cadascun d’aquests petits nínxols sigui molt més transgressor, extrem o passat de voltes, i va unit amb el consum, que ja no és familiar i conjunt sinó individualitzat. Però fora de la idea de la família, un grup de treballadors d’una mateix oficina també consumeix les sèries d’una manera individual, cadascú té la seva i està posat en el seu petit nínxol i la sèries està atenent els gustos i interessos d’aquella persona, així com la seva capacitat de transgredir o no.
Què respons, Toni, al què deia la Mònica sobre les sèries d’adolescents?
T.T. —Ho trobo fantàstic perquè què passa quan espectador entra en un nínxol que no és el seu? Doncs que se sent expulsat. I això fa que sigui difícil parlar de valors en general perquè hi ha petits nius on els valors que hi ha són diferents als del costat. Sí que penso que es pot dir que cadascun d’aquest petits nínxols estan entregant-se a un públic amb el que estan molt d’acord o amb el que tenen una complicitat molt gran; això permet moltes coses, tant a nivell artístic com en clau de valors. Per exemple, tornant a l’exemple dels adolescents, Euphoria es pot permetre les escenes que es permet perquè el públic que ho mira pot acceptar la mena de valors, riscos formals o les escenes de sexe i drogues que hi apareixen. Si ho comparem amb Les de l’hoquei, Merlí o Polseres vermelles és evident que les sèries de plataformes són molt més transgressores que les que pot fer una televisió pública. I això és important i un factor fonamental de quan parlem del tema dels valors, ja que sovint és una indústria que no té valors intrínsecs sinó que fa el que creu que li donarà més benefici amb el públic que té.
En tot cas, llegiu en positiu aquesta transformació? En el sentit que permet més pluralitat d’opinions i valors? Que la televisió s’assembli més a la societat?
M.P. —Sí, sobretot perquè cadascú pugui trobar el seu lloc en l’univers de les sèries. En aquest sentit, aquí hi podríem incloure les sèries que busquen uns valors inclusius, per exemple, en determinades comunitats que s’han sentit maltractades. Tota la qüestió racial, el moviment LGTBI, determinades malalties mentals com l’asperger o l’autisme, realitats que eren poc presents a la televisió tradicional, s’han treballat moltíssim, a les sèries. Segurament això fa que aparegui tot aquest món que recull aquest malestar històric i ho pugui transformar des del punt de vista artístic, creatiu, d’arguments, de referents, d’històries… i fa que hi hagi tot un públic que, de cop i volta, se senti que té un mirall i se senti reconegut, valorat, en el lloc que es mereix.
Resumint el que parlàvem: és positiu, però també podem trobar sèries que ens molesten. Sèries que, per exemple, consumeixen nens petits o adolescents. I a partir de les quals es genera aquesta sensació de què tampoc pots posar portes al camp per evitar que això els arribi… No ho sé. El fet és que la varietat és tant gran que tant pots viure que tothom té lloc on ser acollit com preocupar-te per alguns productes que poden veure els més petits.
T.T. —En general, és bo, que hi hagi aquesta varietat. La televisió tradicional, justament perquè ha buscat sempre el màxim d’audiència possible, ha tendit a invisibilitzar moltes persones situades al marge o que, simplement, no encaixen amb una norma molt reduccionista. I no només amb els col·lectius que mencionàvem. La revolució dels últims deu anys pel que fa a protagonistes femenines, que no és un col·lectiu minoritari, és molt rellevant. Això només ha pogut passar a través d’aquest canvi. Ara bé, també és cert que aquests micronínxols als quals fèiem referència abans tendeixen a la transgressió i això fa que públics que considerem vulnerables –nens o adolescents– no tenen potser les eines per gestionar emocionalment segons quins continguts. Són aquestes falles que comentava la Mònica: vols dir que aquests valors són els millors que poden estar consumint aquest públic? En termes generals si fem una balança, però, penso que els punts a favor guanyen els punts en contra.
M.P. —Hi estic d’acord. Que almenys tinguem on agafar-nos és important.
T.T. —Una mica relacionat amb el que deia la Mònica de la televisió en obert, el que té de dolent o no em convenç la idea del micronínxol és que permet a l’espectador tancar-se en el seu petit món. Aquests micronínxols, especialment els que són més extrems o sèries de denúncia, acaben sent un míting per als convençuts.
Parlem dels espectadors, de com consumeixen les sèries de televisió i quines implicacions té això. Fins a quin punt la pràctica dels algoritmes que “ens aconsellen” està alterant el nostre gust a l’hora de veure televisió?
M.P. —En quant a esperit crític és dolent. La reiteració de sèries ‘semblants a aquestes’ o el recent botó que et selecciona aleatòriament sense haver de consultar el menú… Fins a quin punt, en determinades edats, això pot anular l’esperit crític? És una cosa que em té obsessionada, aquest ‘més igual, ja m’està bé mentre m’entretingui’ i aquesta sensació que ja no t’has de preocupar per desenvolupar uns interessos; la màquina ho fa per tu.
T.T. —Per mi el que és crucial és no centrar-ho tot en l’efecte de l’algoritme, ja que llavors ens traiem de sobre la responsabilitat, que ha de ser individual i de cada espectador. Jo recordo que abans de l’algoritme, la gran pregunta que acostumaven a fer els espectadors als crítics de televisió, quan acabaven una sèrie, era quina podien veure similar a l’altra. A més a més, les sèries, per definició, tradicionalment són una repetició: l’episodi 1 s’assembla molt al 2; el 2 al 3; el 3 al 4… No deixa de ser l’art de repetir certs elements i de continuar la història. Hi ha una part del ritual de mirar una sèrie que inclou la repetició: mirem el mateix opening, la mateixa música d’introducció… i tot això produeix una sensació de confort. Moltes vegades només fa falta que escoltem la sintonia d’una sèrie que ens havia agradat molt per tornar a sentir aquesta sensació. A les comèdies, per exemple, les bromes que es van repetint formen part d’això; ens sentim confortables quan es repeteixen coses. Però qualsevol sèrie, fins i tot les més transgressores, tenen elements que es van repetint. Per tant, la repetició forma part de l’atractiu d’una sèrie. Si volguéssim realment ficar-nos en ficcions molt diferents tota l’estona, miraríem cinema independent o curtmetratges.
M.P. —De totes maneres, la consulta a un crític de televisió –a diferència de l’algoritme– té un criteri humà que et pot fer prendre determinades decisions. Per exemple, a algú que ha vist una sèrie “basada en fets reals” que li ha encantat, segurament l’algoritme n’hi recomani una altra basada en fets reals. En canvi, tu com a crític no recomanaràs una sèrie basada en fets reals, però sí The Good Fight, perquè hi ha un component vinculat a l’actualitat que creus que a aquella persona li pot agradar. Penso que el criteri de la consulta humana sempre va acompanyat d’un procés de reflexió. Si algú està mirant sèries d’adolescents que es droguen, crec que arribarà un moment en què l’algoritme et distancia i t’aïlla, en un moment que pot ser molt tòxic i negatiu pel benestar mental d’una persona.
Als anys 80 i 90 el gran gruix de les sèries que vèiem eren del món anglosaxó. Ara ja no és així, i de fet estem veient telenovel·les turques i sèries dels països nòrdics d’una forma inusitada, per exemple. Estem obrint la mirada cap a altres tipus de mirades, precisament?
M.P. —Per descomptat que és positiu, no només pel que suposa a nivell de diversitat sinó per comprendre les realitats que cada país necessita representar o explicar: referents, problemàtiques, conflictes, tradició narrativa, contextos sociopolítics diferents… Tot i que admeto que em preocupa molt el furor de les telenovel·les turques pels valors que transmeten, especialment en qüestions de masclisme i el rol de les dones. Sobretot perquè transmeten un fals apoderament de les dones i un tipus de relació amb els homes totalment tòxic. Espero, però, que les plataformes i la possibilitat d’accedir-hi no serveixin per uniformitzar les produccions i que totes acabin ajustant-se a uns determinats patrons imposats en funció del que diguin els algoritmes sobre l’èxit de les sèries.
T.T. —Coincideixo amb la Mònica. L’obertura és positiva i enriquidora. Ens permet sortir d’una visió del món anglocèntrica i descobrir nous punts de vista, que són interessants tant a nivell artístic com pel que fa a l’exploració d’altres realitats, moltes d’elles molt allunyades de la nostra. Comparteixo la visió sobre la toxicitat dels models que ofereixen les sèries turques, però també voldria relativitzar-ho, en el sentit que, justament perquè en aquestes plataformes tot són nínxols molt petits, el que representen les telenovel·les turques en relació a la resta és ínfim. Un dels aspectes positius dels micronínxols és que la capacitat d’influència que pot tenir una sèrie concreta o un grup de sèries és més petit si ho comparem amb l’era de la televisió lineal. Segurament les telenovel·les llatinoamericanes que fa anys feien a la televisió van ser molt més perjudicials, en aquest sentit, per ser més massives.
Finalment no em puc estar de demanar-vos que recomaneu als lectors de la revista una sèrie que els pugui interessar, d’acord amb l’esperit de la publicació.
M.P. —De les sèries estrenades recentment diria 22 de julio, una producció noruega que està a Filmin i recrea els atemptats que es van produir a Oslo i l’illa d’Utoya el 2011. Perquè, més enllà de retratar l’horror i la desgràcia, planteja una història de fons sobre perquè algú va poder dur a terme l’atemptat. Quines raons van portar a un home noruec de família acomodada a matar joves conciutadans. Raons familiars, però també sanitàries i educatives. Fa una reflexió al voltant de tots els organismes públics que representa que han de tenir cura del benestar dels ciutadans: la sanitat i el sistema hospitalari, la qualitat de l’ensenyament, els recursos policials… És la importància que donem als valors el que determina la qualitat de vida de la gent.
També us recomano It’s a sin, la sèrie d’HBO que mostra els inicis de l’epidèmia del sida a Londres els anys 80. Tornem al mateix: la ignorància, la por, el rebuig a la diferència, la desinformació, l’oportunitat de negoci fomenten una expansió de la malaltia. És una història d’un grup d’amics plena de tendresa on els valors del grup contrasten amb els valors socials. I la importància de canviar aquests valors per ser una societat més justa.
T.T. —Jo recomanaré The Plot Against America (La conjura contra Amèrica) a HBO, que adverteix dels perills dels líders populistes, lamentablement pertinent en els temps actuals, en què la desafecció vers la classe política i la simplificació del debat polític pot conduir a l’auge de líders com Donald Trump (que era en qui estaven pensant els creadors de la sèrie, David Simon i Ed Burns) i molts altres que tenim ben a prop de casa. En una direcció similar, també recomanaria Years and Years (HBO). Totes dues tenen al centre una família i em semblen perfectament complementàries i d’interès per als lectors de la revista.
