Actualitat

Els Menors no Acompanyats, protagonistes d’una conversa entre Jaume Funes i Laila Karrouch

Més de quatre mil menors no acompanyats haurien entrat il·legalment a Espanya el 2018, una xifra que depassa de molt els registres habituals des que aquest fenomen va començar a tenir lloc a casa nostra, ara fa uns vint anys. A Catalunya, l’arribada d’un miler d’aquests nois ha provocat la saturació dels sistemes d’atenció per part de la Generalitat. Una tendència que segueix creixent aquest 2019, amb l’agreujant que hi han hagut alguns xocs entre ‘menas’ i població autòctona a localitats com Canet de Mar i Castelldefels. En aquesta conversa amb Jaume Funes i Laila Karrouch ens posem a la pell dels menors no acompanyats.

-“Adolescents estrangers no acompanyats”, o més simplement “menors no acompanyats”, un concepte que en els darrers mesos hem començat a abreviar així: “menas”. Què us suggereix, Jaume i Laila, aquest concepte? Defineix bé la realitat que vol descriure?  

Jaume Funes: A mi és una paraula que des de l’inici m’ha resultat complicada; introdueix massa contradiccions. D’entrada hi ha el concepte de “menors”, que és un concepte jurídic, que no té més valor que l’obligació legal de les administracions de tenir algú darrera aquestes persones. I el tema de si són acompanyats o no… doncs ho estiguin o no la discussió és com els acompanyem, què dimonis poder fer en l’acompanyament vital de l’aventura d’aquests nois.  

Laila Karrouch: El que tinc molt clar és que, fins i tot pensant en mi, amb la meva adolescència, parlar de “menors”… és una cosa molt subjectiva. De fet, jo penso que l’edat no existeix, en aquestes etapes, sobretot quan provens d’un lloc [el Marroc] on l’adolescència és un concepte inexistent. Jo per exemple podria dir que no he tingut adolescència. És que aquí està molt interioritzat el concepte però penseu que no existeix a tot arreu. Per tant és un terme que se n’hauria de parlar molt de si l’hem d’usar per descriure aquesta realitat.  

J.F.: Sí, és això, el terme introdueix una gran contradicció perquè segons els nostres cànons són persones que estan en l’edat adolescent però en relació als seus llocs d’origen no… perquè allà no hi ha possibilitat de viure l’adolescència. Per tant, quan aquests nanos venen aquí amb la voluntat de treballar o de tenir diners… es troben en un estatus en què els nois i noies de la seva edat es dediquen a viure l’adolescència, fonamentalment. Per tant això significa que venen aquí i s’han de dedicar a estudiar i a fer una sèrie de coses… que no tenen res a veure amb el que tenien al cap quan van venir cap aquí.

A què et referies Laila, quan deies que no vas tenir adolescència?

L.K.: Jo vaig viure els primers vuit anys de la meva vida en un entorn rural, al Marroc, on les escoles eren un luxe que no tothom es podia permetre. Només nens, a més a més. Les poques escoles que hi havia eren molt llunyanes i els únics que s’atrevien a anar-hi eren els nens. Per tant jo i moltes altres nenes teníem en ment créixer, primer, i després de créixer casar-nos i tenir fills… no pensàvem que nosaltres amb catorze o quinze anys ens dedicaríem a fer coses “normals”, entre cometes, que fan les adolescents catalanes: anar a l’institut, estudiar… a mi em va xocar molt quan vaig arribar aquí i vaig veure que hi havia com un altre subgrup entre la infància i l’etapa adulta. Jo tenia molt clar que, com a nena, quan tingués allò que se’n diu menstruació deixaria la infància i passaria a ser una adulta. És molt subjectiu, per tant.

J.F.: Això és també el que els passava als nois immigrats dels anys seixanta, que van venir aquí per trobar feina i perquè els fills entressin a treballar a la Siemens o a la fàbrica que fos… i de cop i volta es van trobar que això no anava així, que havien de continuar estudiant. Tot això em fa pensar que, bàsicament, el que fem amb aquests nois que venen aquí amb nosaltres és garantir-los que puguin tenir adolescència, precisament; que destinin uns anys de la seva vida no a ser explotats en el camp laboral o en el cas de les noies a ser dependents d’un senyor amb què se l’hagi emparellat sinó a tenir oportunitat educatives, oportunitats d’accedir al saber, oportunitats de viure experiències de felicitat.  El que estem fent –o hauríem de fer- és garantir adolescències que serien impossibles en els seus llocs d’origen.

I això és bona idea, Laila, o fent això –que des d’aquí a tots ens sembla encomiable- introduïm una distorsió vital al dibuix que s’havien fet sobre el seu futur?
L.K.: Depèn. Si es treballa només l’adolescència, hem de tenir en compte que es pot separar moltíssim a aquest noi o noia dels seus pares, perquè és com transportar-lo a un altre món que no té res a veure amb el món dels pares, fent que l’adolescent visqui una vida sol. Hem de tenir en compte que quan el noi o la noia torna a casa de l’institut, on han viscut un altre món que –generalment- els agrada… arriben a casa i no poden compartir res, amb els seus pares. Molts d’ells, i poso l’exemple dels meus, no han anat a l’escola i no poden entendre segons quines coses. El grau de maduresa que té un nen de deu anys del Marroc, per exemple de la zona on sóc jo no té res a veure amb el d’aquí. Llavors quan se’ls ofereix, ja aquí, la possibilitat de viure l’adolescència, que per a ells té moltes coses molt positives… Cal anar en compte. A mi, per exemple, em va agradar moltíssim i vaig voler allargar-la al màxim, però a la vegada sentia que m’estava allunyant, molt, moltíssim, de la meva mare, per exemple; no podia compartir el meu món amb ella.

J.F.: Per això que diu la Laila no hauríem de separar el fenomen dels adolescents que arriben aquí sols dels que han vingut acompanyats de més petits o que directament ja han nascut aquí, que són catalans, però tenen uns pares que han nascut en un altre lloc. Pensem que l’adolescent ja té unes dificultats enormes per compartir el què li passa amb la seva família… si a sobre el que viu aquí té una lògica totalment oposada a la que viu a la família… encara viu més aquesta solitud. Hi ha dos reptes en general amb els joves que venen de famílies immigrades: com ajudes aquests joves a tenir una adolescència però també com els ajudes a superar aquesta contradicció que destacava la Laila, aquesta crueltat de sentir-se encara més sol perquè determinades experiències vitals no les poden compartir amb la família. I clar, en el cas dels menors que venen sense estar acompanyats… no és que no ho puguin compartir sinó que “s’han de menjar el marrón” sols perquè no tenen al costat ningú que els ajudi a pair aquesta contradicció entre l’aventura de venir aquí ves a saber perquè i l’obligació a dedicar-se a ser adolescent… entre adolescents, a més a més, que els rebutgen, que probablement no volen saber res de la seva vida.  

– Laila: tu vas venir amb la mare i els germans i us vau retrobar a Vic amb el teu pare, que ja vivia aquí des de 1976. Dintre de tots els peròs suposo que vas tenir la millor plataforma familiar d’integració possible i tot i així prou difícil devia ser. Però si et poses a la pell d’aquests joves menors que venen sols… què creus que els pot passar pel cap, quan arriben a casa nostra?

L.K.: D’entrada jo crec que quan es ve aquí no es coneix res, del país. No es coneix la mentalitat, si és més oberta o més tancada… I també hi ha una cosa que sol passar molt sovint amb els adolescents que és que hi ha un sentiment de molta inferioritat envers les persones autòctones. Això s’ha de treballar moltíssim: quan tu no t’acceptes tal i com ets, perquè et veus inferior tan pel teu color de pell com per la teva economia, difícilment t’obriràs i voldràs evolucionar dins la societat on vius. El món de l’esport, per exemple, i ho dic pels meus germans i per mi, és una vàlvula d’escapament; vam veure que l’atletisme era una cosa on destacàvem i ens permetia apujar l’autoestima. Quan tu veus que destaques en alguna cosa ja no tens aquell sentiment de sentir-te tan inútil… i comences a treure una mica el cap. Clar, perquè no és que arribis i deixes enrere el teu passat, no; és una cosa que s’arrossega tota la vida.  

J.F.: Tinguem en compte que la missió clau de qualsevol adolescent és aclarir-se sobre qui és un mateix però que també passa per descobrir com et consideren els altres; qui t’accepta, qui no t’accepta… la història diu que ningú pot viure sentint que és un desastre, que és una misèria, que no pinta res. Per tant, viure una adolescència subjugat al que diguin els altres acaba construint adolescències  on et vas endinsant en un món al marge i vas acumulant ràbia que un dia o un altre haurà de sortir. El problema de qualsevol d’aquests adolescents que s’instal·la entre nosaltres i el tractem com el tractem… no és un problema només de beneficència, un problema només de justícia, de solidaritat, de reconèixer els mateixos drets o no… també és un problema de com els ajudem a construir-se.

-Una qüestió molt òbvia però que no hem tocat encara. Per què venen aquests nois, de 16, 17 anys, cap aquí? A fer diners per enviar-los a la família allà? Els pares els obliguen a fer-ho, això?
L.K: Molts d’aquests nanos són els responsables de les seves famílies, són l’única esperança per a aquestes famílies i són els “adults” que tenen la possibilitat de fer-se càrrec de la gent de casa seva. Per tant, venen amb l’esperança de poder arribar, trobar alguna feina i poder enviar diners al país d’origen i mantenir la família. Ningú es jugaria la seva vida perquè sí, com és obvi. Penseu que sovint, d’allà on venen, estan en condicions nefastes: no hi ha feina, no hi ha possibilitats d’avançar, sempre han de parar la mà a algú que els doni alguna cosa… i això fa que el seu dia a dia sigui molt complicat. Cal tenir en compte que molts d’aquests nanos marxen sense avisar ningú. Desapareixen de casa i no tornen a saber d’ells fins al cap d’un o dos mesos quan algun familiar truca als pares dient-los “el teu fill ha arribat a Espanya” o a algun lloc d’Europa. És un pas molt difícil però que molts nanos no se’l paren a pensar gens; tenen un objectiu molt clar i quan estàs cec… tant és la teva vida; a la teva vida no li dones el valor que ha de tenir.

J.F.: A nosaltres ens passaria igual, amb tota seguretat. Tu no pots viure el dia a dia pensant que tens el futur negat, que tot és negre… A les meves èpoques, als anys cinquanta, encara teníem al cap allò de que “a la vida es venia a patir”, però això cada vegada se sustenta menys… Aquests nois que venen intenten pensar que poden tenir algun futur  i que pateixen veient que el seu pare o la seva mare no els pot oferir res: estudis, menjar, recursos mínims per sobreviure… I ara, en una societat plenament globalitzada, en qualsevol poblet perdut de l’Atlas hi ha internet, de manera que estàs veient –imaginàriament, si més no- que és possible tenir altres vides. I a partir d’aquí comences l’aventura migratòria, amb la voluntat de trobar-te com a persona amb un futur diferent i, de passada, que pateixin menys les persones que t’estimes.

Per acabar, la gran qüestió: què hauríem de fer tots plegats respecte aquest fenomen?

J.F.: El que no podem fer és el que ha fet l’Administració fins ara: “Esperem què tinguin divuit anys i després ja s’espavilaran”. Jo he atès xavals que existeixen només penalment, no com a ciutadans! Hi ha un buit legal. Jo crec que tenim l’obligació de no endurir més les seves vides. Com a mínim han de tenir una empara legal ràpida, un lloc que puguin considerar seu, una persona que es faci càrrec d’ells… Tenim l’obligació de no fer-los patir encara més; ja tenen una motxilla plena de patiments. Hi ha gent que, quan els dius això, diuen: “clar, però si els tractem així de bé… vindran tots!”. I jo els responc: “I què hem de fer? Tractar-los malament?”.  Després ja veurem si els podem trobar en un lloc en aquesta societat salvatge nostra, però no podem continuar amb aquesta destrucció.

L.K.: Jo crec que el que busquen absolutament tots, a banda de trobar una llar i algun referent que els pugui ajudar mínimament des d’un punt de vista emocional, és tenir els papers. Si no tens papers, no pots treballar. En canvi si estant en un centre de menors obtenen papers, es motiven per aprendre la llengua, per aprendre un ofici… doncs quan surtin del centre de menors ja saben nedar una mica i podran nedar solets i aconseguir el seu objectiu.   

No volíem acabar sense parlar de perquè són sobretot nois els que venen…
L.K: Clar, venen els nois perquè són els que se senten més responsables de mantenir una família; la funció de les dones és encarregar-se dels pares, dels petits… tenen unes altres tasques. Abans pràcticament no en venien , de noies, ara cada cop en venen més perquè elles se senten també amb aquesta obligació. Hi ha, però, més por a què marxin elles pel tema de les violacions, perquè troben que hi ha més risc… Els nens se senten més amb l’obligació de tirar la família endavant marxant de casa; no vol dir que les nenes no la tinguin, eh? Però generalment amb un altre tipus de tasques.

J.F.:  A mi també em consta que cada cop hi ha més noies, del Magreb, de l’Àfrica subsahariana, que volen trencar amb aquest estereotip. Que s’han format i que volen trencar amb la lògica vital en la qual estan instal·lades. Volen tenir un futur com a dones diferents. Per tant cada cop tindrem aquí més noies que volen buscar un futur que no es corresponen a l’imaginari pensat per les dones d’allà on venen.  

JAUME FUNES: Jaume Funes (Calatayud, Saragossa, 1947), és psicòleg i educador. El seu primer llibre va ser La nueva delincuencia infantil y juvenil (1981) i des de llavors n’ha escrit diversos amb molt ressò dins la comunitat educativa. El seu darrer llibre, Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito (Columna), ha venut 12.500 exemplars a aquestes alçades i se’n prepara una edició en rus i una altra en portuguès.

LAILA KARROUCH: Laila Karrouch, nascuda el 1977 a Nador (Marroc), va arribar amb la seva família a Vic quan tenia 8 anys. Posteriorment hi ha viscut pràcticament tota la seva vida, excepte en aquests moments que resideix a Tolosa de Llenguadoc. Infermera de professió, el 2004 va guanyar el Premi Columna Jove amb la biografia De Nador a Vic, que posteriorment va actualitzar amb la biografia novel·lada Petjades de Nador (Columna Edicions). 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *