Rafa Vilasanjuan i Rafael Grasa debaten sobre la política de fronteres de la UE

La Unió Europea ha d’establir unes quotes raonables de gent que ens fa falta que vingui

Rafa Vilasanjuan

Cal respectar el dret d’asil i rescatar-los del mar. Després ja veurem si es poden quedar aquí o no

Rafael Grasa

RAFA VILASANJUAN. Periodista, és director del Departament d’Anàlisi de l’Institut de Salut Global. Ha treballat durant més de 12 anys amb Metges Sense Fronteres (MSF), primer com a Director de Comunicació, i després com a Director General de la secció espanyola, i finalment com a Secretari General, fins el L’any següent va ser nomenat director del CCCB. Acaba de publicar una reflexió sobre el tema de la conversa a Las fronteras de Ulises (PAMSA, 2019).

RAFAEL GRASA. Professor de Relacions Internacionals de la UAB, on coordina el Màster en “Relacions Internacionals, Seguretat i Desesenvolupament” i el Doctorat en “Ciència Política, Polítiques Públiques i Relacions Internacionals”. Va presidir la Federació Catala d’Organitzacions No Governamentals (1996-2000) i l’Institut Català Internacional per a la Pau (2008-2016).


Els darrers cinc estius, tot i que el fenomen és anterior, s’ha convertit en habitual veure com el Mediterrani esdevé en un immens espai de tragèdies, naufragis i disputes polítiques entre governs. Però quina política de fronteres hauria de tenir la Unió Europea?

Comencem a parlar-ne amb els nostres convidats. L’espectacle mediàtic d’aquest estiu al voltant de la negativa de l’anterior govern italià a l’hora d’acollir refugiats i les ramificacions polítiques posteriors han tapat el fons del problema?

Rafael Grasa —Deixa’m que digui, per començar, tres coses. La primera: podem parlar de política de fronteres però el problema de la crisi migratòria no ve d’aquí. En realitat, està vinculat amb una segona qüestió important: si un repassa els trenta articles de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 notarà que hi ha molts valors, molts drets –polítics, socials, econòmics, d’autodeterminació…- però no hi figura la llibertat de moviments. Tampoc hi és en els pactes de drets civils i polítics, de 1966, que són vinculant pels estats que els van signar, i que són la versió pràctica i obligatòria de la Declaració dels Drets Humans. El que hi ha en aquesta Declaració és el dret a la llibertat vinculada amb els moviments forçats, és a dir, amb l’exili o l’emigració derivada d’una causa natural o una guerra. Això sí que està regulat. I s’ha de complir, tot i que justament en el cas que ens ocupa no s’ha complert. Que quedi clar que no hi ha llibertat de moviment de les persones, genèricament parlant. Sí que n’hi ha –l’espai Schengen- en gran part de la Unió Europea, però a la resta del món, no. També dir que les migracions i les fronteres estan connectades, és inevitable. El 3 per cent de la població mundial, que no és poca cosa, viu fora de les seves fronteres.

I la segona idea que volia transmetre?

R.G.: La crisi migratòria, que és bàsicament una crisi humanitària, té antecedents; el sistema d’assistència humanitària i d’asil està en crisi des de fa quinze anys i està perfectament diagnosticat des de fa temps per què i com posar-hi remei. Però no s’ha fet. A més, cal tenir en compte que els fets d’aquest estiu succeeixen justament quan el fenomen, quantitativament, va de baixa. Això sí: la UE té un problema greu des de fa temps: un d’identitat, perquè els valors que diu defensar i que li van merèixer el Nobel de la Pau, no els ha aplicat de cap de les maneres a la crisi. De totes maneres, la crisi d’enguany era bàsicament una crisi política de com resoldre el repartiment dels refugiats i que es complissin els acords que els estats havien fet. No s’ha fet. I tercer punt: és quan això no funciona quan esdevé un problema no humanitari, no de migració, no polític sinó un problema de fronteres. La crisi esclata quan no és la Comissió o el Consell Europeu sinó Frontex qui ha de fer front a aquests problemes.

RAFA VILASANJUAN —La polèmica mediàtica d’aquest estiu s’emmarca dins l’americanització de la política europea: està entrant amb força a casa nostra el supremacisme provinent d’Amèrica. I això comença a ser molt evident en alguns països. Pensem que Europa és un lloc de “blanquets”, com nosaltres, i que això s’ha de mantenir perquè són els nostrees valors culturals, els religiosos… quan mai ha estat així perquè Europa sempre ha estat un lloc de rebuda.

Llavors, aquí hi ha diverses qüestions. La primera: 2015, la crisi de refugiats. El 90 per cent dels que venien eren de Síria. També hi havia algun afganès, gent de l’Àfrica profunda… són gent amb la qual tenim una responsabilitat, perquè aquest –el dret a l’asil– és un dret que sí que està recollit. I per tant tu els has d’acollir; després ja veurem si pertoca quedar-se’ls o no. Però és que aquest dret ja no l’hem complert, excepte Alemanya, que sí que admet l’entrada de fins un milió de persones, per motius ètics –de responsabilitat– i pragmàtics. Suècia també va fer la feina però la resta va fer “el ronso”: es van definir unes quotes de refugiats que mai es van complir.

El 2015 ens va agafar amb tres crisis: tu, Rafael, deies la d’identitat. Sí, tens raó. N’hi havia una segona que era econòmica, entre els països del Nord i els països del Sud, que eren els que rebien, especialment Grècia. I i havia una tercera crisi que era de seguretat: hi van haver atemptats de moviments radicals –París, Manchester, Cambrils, Barcelona– que es van voler vincular a aquesta onada migratòria, tot i que no s’ha pogut demostrar.

En tot cas, la suma d’aquestes tres crisis ens va fer pensar que hi havia una invasió d’immigrants, cosa que no ha estat. La percepció de què ja no podem acollir més persones perquè cada cop en venen més se sustenta, amb dades?

R.V.: Les xifres que tenim, i sobretot les de després del 2015, són molt més baixes que les que teníem cinc anys abans… que a més ja anàvem de baixada. No vol dir que no tinguem més immigrants en el futur, eh? Ja veurem què passa i com evoluciona la demografia africana, la seva economia… però el que sí és evident és que a nivell de fronteres s’ha produït una doble asincronia: per un costat hem posat més tanques i hem copiat el model espanyol de Ceuta i Melilla a tot el Sud d’Europa i, per un altre costat ens hem carregat l’espai intern [d’Schengen]: Àustria, Hongria, fins i tot Noruega, han posat tanques. Tanques entre països de la UE! I això que el gruix de la immigració que entra sense dret a treballar arriba majoritàriament pels aeroports i per les carreteres. No pas per vies marítimes, que són les més perilloses!

R.G.—…la qual cosa ha fet que, des de fa sis o set anys, l’ONU ho tingui claríssim: la frontera més perillosa del món per moviment de persones és justament la Mediterrània. I això abans no passava. És a dir, la segona frontera nord-sud en quant a més poderosos/menys poderosos és la Mediterrània; la primera són els tres mil quilòmetres que separen els Estats Units de Mèxic. Però clar, que la Mediterrània sigui reconeguda com la frontera més perillosa del món ens ha de fer reflexionar; aquest no és el Mare Nostrum, el mar de les grans civilitzacions.

La Unió Europea. Ha sortit el nom d’aquesta institució en diverses ocasions. Quina valoració fan vostès de la política global que té en l’àmbit de les fronteres i concretament de Frontex, l’agència especialitzada que coordina tot l’operatiu per evitar la immigració il·legal?

R.G. —No hem respectat els valors fundacionals europeus que hem venut arreu. Això genera una seriosa crisi de credibilitat. S’està notant la crisi política de la UE, derivada de les dificultats que tenen les seves institucions per prendre decisions –cal el consens dels 28 països–, una situació que s’ha amplificat arran de l’ampliació cap a l’Est perquè van entrar països amb estàndards polítics i valors democràtics molt diferents als dels ja membres. Tot això ha generat una renacionalització de la política de la Unió Europea provocant –en el marc de l’emergència de valors del supremacisme, el racisme, la xenofòbia- la consolidació del populisme. La polèmica d’aquest estiu amb Salvini ha demostrat que els estats segueixen tenint molt poder i que ni tan sols el gegant que és Alemanya ha pogut imposar la seva visió a la resta. La Unió Europea, arran d’aquesta crisi, ha reincidit en allò de ser un gegant econòmic i un nan polític. Una mica com el president Sánchez, que va començar acollint un vaixell que anava a la deriva, els primers dies del seu mandat, però després d’uns mesos, sota l’”ui, què diran”, recula de forma cridanera. S’ha creat un mite: l’efecte crida. No n’hi ha, d’efecte crida. Clar que hi ha màfies, però això té a veure amb la situació que es viu a Líbia, on no hi ha un estat solvent. A més, aquestes màfies –igual que el narcotràfic- es podrien combatre estrangulant el seu finançament, que molt sovint està en negocis dels països europeus.

R.V. —Tot plegat és paradoxal perquè les pròpies màfies estan traient diners de la UE: reconvertides en guardacostes, ara ingressen diners no per transportar gent sinó per aturar que surtin de les costes líbies. En tot cas, la UE no ha actuat com una Unió, no hi ha hagut capacitat de posar-se d’acord en acollir refugiats. Imagina’t ja què passa amb els immigrants, que no hi ha obligació d’acollir-los. Aquí ha fallat el mecanisme, però tampoc s’han posat les bases perquè això pugui funcionar. De rebot, això ha provocat, per primera vegada, que l’extrema dreta europea pensés que podia arribar a tocar poder. Fins ara teníem el Front Nacional que sí, tenia la seva clientela, però el seu discurs anava més enllà de la immigració. Ara, el que uneix l’extrema dreta a Europa és la immigració, perquè són ultranacionalistes, volen mantenir la sobirania per ells i reclamen recuperar-la de la UE per poder dir als immigrants: “No, tu no tens lloc aquí”. Com deia Salvini, vaja. Però clar, és que aquí estem parlant de gent que està a punt d’ofegar-se al mar, en situació d’emergència…

R.G. —I que d’acord amb el dret internacional s’ha de salvar.

R.V. —Primer se’ls ha de salvar, després se’ls pot retornar, si es considera; ja veurem com. Jo crec que aquí tenim una situació complexa, que ens portarà a conflictes, perquè el que sabem segur és que la nostra frontera sud estarà sotmesa a una tensió més gran. En primer lloc perquè Àfrica haurà triplicat la seva població el 2050: si no hi cau una bomba atòmica, que esperem que no, seran 3.500 milions de persones.

R.G.—I per tant això vol dir que durant trenta anys hi haurà un flux de població africana cap a Europa. Passi el que passi a l’Àfrica, amb guerres o sense.

R.V. —I ara, per desmitificar, et diré que, a més a més, l’economia africana pujarà. I això ens farà portar més immigració, perquè tu deixes de tenir immigració quan la xifra de negoci entre els dos continents comenci a apropar-se; quan arribi a una diferència d’u a tres. Perquè el que en un altre context seria un immigrant, llavors es pregunta: “Me n’he d’anar a Espanya per guanyar ‘només’ tres vegades més del que guanyo aquí i gastar tres vegades més?”. No, no li valdrà la pena. Els andalusos que venien a Catalunya als anys cinquanta ho feien perquè la distància era molt més gran. Quan no és tan gran, el flux és més natural. I, en el mateix sentit, quan l’economia puja, tindràs més immigrants, perquè els que venen aquí són els que tenen més diners. I quan més poder adquisitiu tinguin els que poden venir, més capacitat tindran per venir efectivament.

R.G. —I recordem que la gent d’Àfrica cada cop està més ben formada, parlen diverses llengües, és molt jove i per tant té una gran expectativa de vida i de millorar les seves condicions. És molt fàcil que acabin venint cap aquí. A més, en un context en què sabem que per mantenir les nostres pensions necessitem més gent que cotitzi a la Seguretat Social, ja hi ha una demanda de personal altament format. Per exemple, a les universitats catalanes es formen pocs físics i matemàtics, en termes relatius. Necessitarem gent… Els alemanys ja fa uns anys que recluten informàtics de la Índia… Tenim un dèficit de persones amb coneixements molt especialitzats i un dèficit de treballadors, i la immigració el pot resoldre. I dins d’això haurem de veure com resolem els problemes que la immigració genera, com per exemple que les persones de fora que van a anar a viure a França van acabar vivint totes a les banlieues, generant un entorn gens avinent per la integració dels fills. A això afegim-hi la mala lectura, a vegades per ignorància i d’altres per manipulació, que s’ha fet de la crisi de seguretat vinculada als immigrants siris: no podem negar que un o dos venien “disfressats” a atemptar, però eren una petita gota en el mar.

Abans Rafa Vilasanjuan parlava de dos causes que promourien l’emigració d’Àfrica a Europa. Ha citat l’increment demogràfic; l’altre és el Canvi Climàtic?

R.V. —Efectivament. Les causes de desplaçament són sempre les mateixes: conflictes, desastres naturals, pobresa i l’economia, en el sentit de voler millorar les condicions econòmiques. I l’altre és el Canvi Climàtic, que ja està desplaçant gent. Hi ha àmplies zones a l’Afganistan, d’on la gent marxa perquè no s’hi pot viure, per la sequera. I es desplacen cap a l’Iran. La desertificació pujarà i vindran cap aquí.

R.G. —Creixerà el nivell del mar, hi haurà desplaçats ambientals… La crisi que generen els desplaçats –que són els que canvien el seu lloc de residència, sigui creuant una frontera o no– és avui de més de seixanta milions de persones. I això s’afegeix al tema de les fronteres fictícies, com mostra la línia Durand imposada pels britànics com a frontera entre l’Afganistan i el Pakistan: els paixtuns estan repartits entre tots dos països des de sempre, i, com solen fer, si hi ha una crisi climàtica, aniran amb els seus homònims dels país del costat. Recordem que a la Mediterrània el Canvi Climàtic ens afecta molt, perquè el nostre clima tradicionalment ja és de cicles extrems. Però ara els científics ens diuen que hi haurà una radicalització i major freqüència de fenòmens extrems: fortes pluges i fortes sequeres.

R.V. —Acabo d’arribar del Senegal i, en un dels barris més pobres de Dakar, parlàvem fa uns dies de si hi ha efecte crida. I jo els deia: I què hauríem de fer? Obrir les fronteres de bat a bat? I ells em deien: “Clar, és que si tanqueu les fronteres vol dir que allà hi ha alguna cosa que us interessa molt preservar… el dia que les obriu, potser ja no ens interessarà venir. Però si les tanqueu, això és que teniu El Dorado”. És una reflexió a tenir en compte. Jo em plantejo… què ha de fer Europa? El primer és establir unes quotes raonables de gent que ens fa falta que vingui. Això és molt pragmàtic i molt egoista, si tu vols, però és el model canadenc, que diu: “Mira, cada any podem acollir entre 250.000 i 300.000 persones”. Doncs això. Fem un grup de treball, ho anem revisant cada cinc anys i mirem quins són els països que “més immigració necessiten”. I així creem un sistema per entrar a Europa. Quan saps que hi ha un sistema, tu t’hi agafes, no busques estratagemes alternatives.

R.G. —Això és precisament el que no s’ha creat: un sistema europeu de gestió de la immigració. Al voltant d’això també hi ha una altra necessitat, que és fer pedagogia. Asil, sí, perquè és un dret reconegut internacionalment. Però una cosa és rescatar-lo d’un naufragi i l’altre és que, un cop a port, mirem “si vostè es pot quedar o no”. I això va vinculat a ser molt més estricte amb la política de països tercers segurs, aquells on repatriem els immigrants que han vingut; Turquia o Líbia no ho són. I tercera cosa: Europa s’ha d’implicar a fons en el conflicte de Síria i amb tot el que significa. Ja no es resoldrà amb justícia, aquest conflicte; l’única forma és intentar un pacte entre els diferents contendents.

Per acabar, quins valors haurien d’inspirar l’actuació de la Unió Europea en relació a la seva política de fronteres?

R.G. —Multiculturalitat, ben entesa i ben explicada. En segon lloc, solidaritat. I finalment visió de futur, estratègica; aquest és un valor important per entendre la idea de solidaritat i multiculturalitat. Això és important especialment a Catalunya, que som el més semblant als Estats Units a Europa, en el sentit de barreja d’identitats, del “melting pot”. Els valors de Catalunya són la suma de moltes procedències. Jo recomanaria a tothom que rellegeixi Els altres catalans de Paco Candel.

R.V.—Primera la humanitat: no crec que cap persona al món estigui feta per patir. Per tant, si podem evitar el patiment, hem de fer-ho. Això és un valor propi d’Europa. Un segon: el lideratge, la visió de futur. Si Europa vol seguir sent Europa, ha d’incorporar gent, que vindrà amb uns altres valors, que haurem d’integrar. Només així podem mantenir un cert lideratge. I finalment, destacaria el valor del cosmopolitisme: no ens tanquem, no tornem a la tribu, si us plau. Mira, cap de les ciutats de Catalunya és igual a fa cinquanta anys. I d’aquí a mig segle, encara seran més diferents. El món que ve és un món més cosmopolita. Cal que ho tinguem molt clar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.