La maduresa consisteix a acceptar les pròpies limitacions. Els savis estoics de l’antiguitat ho sabien. L’estoïcisme defensava que la condició humana no és una condició feliç, i que l’home no estava especialment cridat a la felicitat. Els homes estàvem sotmesos a allò que la necessitat –el límit de tota aspiració– havia reservat a cadascú. Creure que hom podia passar més enllà de la necessitat era pura insensatesa. Hi ha coses que es poden canviar, coses que no es poden canviar (que eren les més decisives) i el màxim al qual es podia aspirar era a tenir la saviesa de distingir-les. L’home savi era el que havia aconseguit la virtut de la paciència per acceptar-les. Aquesta virtut central va passar a dures penes al cristianisme i, tot i no desaparèixer del mapa, no retingué el lloc central d’aquella civilització.
A Occident fa uns quants segles que oblidem l’existència de la necessitat dels límits, fins al punt que hom pot dir que no conèixer les pròpies limitacions és com el segell de la civilització occidental. Els grans moments de la nostra història estan presidits per l’oblit dels límits. Curiós, perquè la civilització grega, que ens agrada imaginar que és la base de la nostra cultura, tenia ben present, almenys en algunes èpoques, que a l’ésser humà li calia confinar-se dins de certs límits, i que traspassar-los era castigat. Aquest és el sentit dels textos litúrgics grecs, és a dir, de les tragèdies, i el sentit d’aquell miracle en forma de text titulat Il·líada. Però aleshores va arribar l’operació imperialista d’Alexandre, que va inspirar segles més tard la idea imperial romana, que va il·luminar sense interrupció la idea imperial cristiana. I així successivament fins avui, quan el projecte de colonitzar altres planetes, per molts, ja ha deixat de semblar un disbarat. La idea d’imperi, la més característica d’Occident, la més celebrada històricament, i la més estúpida. Un estúpid és qui no coneix els seus límits, i per tant no els pot acceptar i, en conseqüència, viu permanentment insatisfet.
Avui celebrem amb gust textos com El discurs sobre la dignitat humana (1496), de l’inici del Renaixement, que hauríem de llegir junt amb els textos més moderns del transhumanisme. Descobriríem que, en resum, diuen el mateix. La història d’Occident és la història d’un grup de nens armats amb rifles, que han confós la legítima idea de transcendir-se amb la moralment ambigua idea d’adquirir el màxim poder. El Renaixement, però també la Il·lustració, són els grans moments de la immaduresa humana. Kant va assenyalar el segon moment com aquell en què l’home arribava a la seva majoria d’edat, perquè aconseguia finalment treure’s de sobre la tutela de la tradició i la religió. És a dir: trencava amb allò que li marcava uns límits. Així ho vam interpretar col·lectivament, per molt que el vell filòsof de Königsberg no pensés exactament això. En aspirar a deixar la tradició enrere, cometíem el clàssic error de no separar el gra de la palla. De la Il·lustració vingué la idea del progrés, que simplement va funcionar com una excusa per santificar l’adquisició del poder que prové de la tecnologia. Amb la Il·lustració, la humanitat no va arribar a la maduresa. Com a màxim, va arribar a l’adolescència.
Per transcendir-se no cal poder. Cal molt poca tecnologia. El que cal és saviesa i un adolescent està encara molt lluny d’arribar a la saviesa.
Oblidar la precarietat humana
Els grans moments de la història occidental estan presidits per l’oblit dels límits. Fins i tot la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, representa un oblit dels límits. El text és sospitós des de la seva gènesi: està construït sobre tots els homes i dones que van morir durant la Segona Guerra Mundial. Llegida un cop i un altre, i llevat d’una breu referència al desastre en el seu preàmbul, es fa difícil trobar referències a la precarietat de la vida humana. Aquesta és la dada bàsica sobre l’home que un esperaria trobar clarament expressada després del desastre. En el seu lloc, hom hi descobreix la idea de dignitat. La barbàrie consisteix a oblidar la dignitat humana, diu la declaració. Per això el primer article: tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets.
La barbàrie, però, prové d’oblidar la precarietat humana, i de creure’s digne de no se sap què. És un fet: totes les guerres s’inicien quan un grup de persones creuen que s’ha atemptat contra la seva dignitat, i que tenen dret a envair Polònia, la Lluna o el que faci falta. Occident s’obstina a donar com a dada bàsica sobre l’ésser humà la seva dignitat, després de dues cruels guerres mundials, de segles d’expansionisme i massacres. Cap admissió de culpa, cap vergonya de si mateix. En lloc d’això, la noció de dret, una noció terriblement pròxima a la idea de la legitimitat de l’ús de la força per satisfer les pròpies necessitats. La legitimitat de l’ús de la força per ser respectat.
Pura immaduresa. Com a mínim, els nens són conscients de la seva dependència respecte als pares i la família per la seva supervivència. Ignoren completament la noció de dignitat i, en canvi, esperen implícitament que se’ls tracti bé, confien que ningú no els farà mal o que algú els ajudarà si ho necessiten. Els adolescents continuen sent dependents dels pares per poder sobreviure, però comencen a oblidar-ho. Necessiten negar la seva dependència i busquen obrir-se camí. I a Occident, considerem que una persona ha arribat a la maduresa quan és capaç, de manera aparentment autònoma, de protegir-se dels perills més bàsics, de tot allò que amenaça la seva existència; quan ha assolit una posició en la qual pot esperar legítimament que els altres el tractin bé. Això és el que a Occident entenem per una vida digna, allò que se suposa que mereixem per la nostra dignitat innata. En definitiva: allò que hem buscat de procurar-nos a través de l’ús de la força i la construcció de l’imperi. Hi teníem dret, al capdavall.
Si creiem que la maduresa és aquesta ficció d’autonomia, la de ser un home fet i dret, aleshores sí: vivim en una societat madura. Occident, malgrat la pandèmia i totes les amenaces, ha assolit mundialment aquesta posició. Però és clar: aquesta idea de maduresa és una ficció, una mentida, quelcom construït donant l’esquena a la dada veritablement bàsica de l’existència: que l’existència humana és precària, fràgil, dependent. Una idea de maduresa construïda a força d’oblidar els límits. L’ésser humà és aquell ésser que espera, de manera permanent i gairebé sempre implícita, que se’l tracti bé; que confia que no se li farà mal o que algú l’ajudarà si ho necessita.
La possibilitat de reciprocar, és, igualment molt precària, purament contingent: depèn, sobretot, de l’atzar. L’ésser humà, si té una mínima lucidesa, ha de reconèixer que la precarietat és la seva situació des del naixement, i que és insuperable. I això no té res a veure amb la idea de dignitat. Més aviat expressa la insuficiència com a dada bàsica sobre l’existència i la identitat dels humans. Enfront de la precarietat inherent a l’ésser humà, la idea de dignitat és una idea buida. La primera, la idea de precarietat, és observable a ull nu des del moment del naixement (i des d’abans!) fins a la mort, i a cada minut de cada existència de cada persona. La idea de dignitat només llueix de tant en tant en algunes persones si tenen molt de suport i una mica de sort a la vida.
A aquells que no tenen tanta sort ni tant de suport ens costa reconèixer-los com a humans. Així ho diagnosticava Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme: “La concepció dels drets humans es va trencar en el mateix moment en què els que professaven creure-hi es van enfrontar per primera vegada amb persones que, efectivament, havien perdut totes les altres qualitats i relacions específiques, excepte que encara eren humans. El món no va trobar res de sagrat en la nuesa abstracta de l’ésser humà”. I és que, insistim, la dada bàsica de l’ésser humà no és la seva dignitat, sinó la seva precarietat o nuesa.
Substituir una idea ficcional de maduresa per la idea de precarietat és ingent.
Assumir-ho hagués significat, segurament, abandonar la noció de dret per ressuscitar la vella i antipàtica noció d’obligacions de les persones respecte les altres persones. L’ésser humà és precari i espera rebre el Bé i que no se li faci mal, des del seu naixement fins a l’últim minut. En correspondència caldria haver renovat la sagrada i antiga llista de les obligacions universals humanes. Però és clar, fer-ho hagués semblat un retrocés en comptes d’un avenç en la història.
La maduresa s’ha de xifrar en la capacitat de reconèixer els propis límits, és a dir, les pròpies insuficiències, la pròpia precarietat i la insensatesa de voler escapar de les pròpies obligacions. I en aquest sentit, no podem ser menys que pessimistes. Si després dels desastres del segle XX no hem aconseguit entendre res sobre la nostra resistència a acceptar la nostra precarietat, es fa difícil de dir quin nou desastre podrà ensenyar-nos a ser humils. Tal vegada els futurs desastres ecològics ens hi ajudin. De moment, hem de dir: no, no vivim en una societat madura.
Quan ens fem grans…
A títol individual, moltes persones acaben per reconèixer la seva precarietat. Sol passar quan un es fa vell i perd tota l’autonomia. Però per culpa de la fal·laç fórmula dignitat = autonomia = maduresa, alguns senten que una vida dependent és una vida indigna, una vida que no val la pena ser viscuda. Dependre dels altres és natural pels nadons i pels nens, però indigne de les persones madures, es diuen a si mateixos. Haurem avançat molt com a societat si combatem aquesta fórmula.
La precarietat i el dolor són inesquivables. La possibilitat de la desgràcia és inherent a la condició humana, i les persones sotmeses a la desgràcia (per haver estat víctimes de la violència, de la malaltia, del sofriment perllongat, de l’abandó; totes les que mostren la nuesa abstracta de l’ésser humà) són un sagrament de la nostra veritable condició humana. Les aspirines estan molt bé, però arriba l’hora en què un ha d’acceptar el sofriment, la limitació i els fracassos.
La tasca, doncs, de substituir una idea ficcional de maduresa per la veritable idea de precarietat és ingent. La fórmula està molt arrelada, i la travessa tota la cultura occidental a tots els nivells. Des de la Declaració Universal dels Drets Humans fins al darrer llibre més idiota d’autoajuda, des de l’últim article científic, fins a la darrera crònica d’esports o de societat: no sentim cap altre missatge que l’obstinat error que som éssers dignes en lloc de precaris. Que tenim drets, quan de fet, tot, al cosmos, es burla dels nostres suposats drets. Només cal un virus per fer desaparèixer els nostres suposats drets.
El paper de la filosofia
La ciència occidental, per exemple, està orientada a fabricar aspirines i vacunes per alleugerir el sofriment, i ambdues estan molt bé. Hom creu que les aspirines i les vacunes serveixen per preservar la dignitat humana. Però caldria dedicar uns esforços similars a la investigació filosòfica sobre la relació entre els nostres sofriments i l’estructura de l’univers. A això s’hi dedicaven la filosofia i les religions d’abans: aquest és tot l’esforç de l’estoïcisme antic, per exemple. La ciència i la tecnologia no ens donaran mai una resposta a aquesta qüestió fonamental. No estan orientades cap a aquesta recerca en absolut i no ens permetran guanyar en maduresa per més que es desenvolupin. En algun moment, a Occident, fa molts segles, filosofia, tecnociència i religió van deixar de caminar plegades.
Les presents recerques estan orientades a dotar-nos encara de més poder, i potenciaran, per tant, el nostre infantilisme mentre ningú s’interessi en investigar el significat del nostre sofriment. La ciència i la tecnologia s’orienten avui a l’eliminació de la nostra precarietat, i descobrim, sorpresos, que per eliminar-la, caldrà eliminar la humanitat i transformar-la en una altra cosa. El que a molts els sembla el següent pas lògic ens apareix a alguns com l’admissió de la derrota. Renunciant a investigar el significat del sofriment humà, triem eliminar-lo, fins i tot si el preu que ens caldrà pagar és eliminar l’home.
Fins i tot els més benintencionats apel·len a la idea de dignitat per mobilitzar-nos a ajudar a les persones necessitades (les persones que mostren el comú sotmetiment a la necessitat). Així, fomenten sense voler-ho el paternalisme i l’odi als que no són bons portadors de la dignitat humana, aquells que l’enfosqueixen en recordar-nos la nostra precarietat. Mentre la nostra motivació per acostar-nos als qui pateixen sigui la de restaurar la seva dignitat estarem afegint una ferida sobre la ferida amb la qual naixem. Cal una nova cultura, que és el mateix que dir que cal una nova elit cultural. Cal revisar a fons els nostres models d’èxit: cal, segurament, eliminar el concepte de “model d’èxit”. Passar de l’exercici individual d’acceptar a l’exercici col·lectiu d’acceptar. Entre les principals tasques d’aquesta nova elit cultural hi haurà la d’ensenyar-nos que no necessitem poder per transcendir-nos.
Una existència infantil
De fet, a Occident ja fa temps que no sabem com transcendir-nos. La ciència i la tècnica, suposadament guiades per la idea fantasmagòrica del “progrés”, no ha sabut tenir una altra fita que la de conservar la salut i maximitzar la felicitat. Però la felicitat només ens posa en el punt inicial de tots els problemes. Quan un té l’estómac buit, només té un problema: la gana. Però quan un té regularment l’estómac ple, aleshores comencen tots els seus problemes. En proposar-nos com a ideal i únic programa que tothom tingui l’estómac ple hem renunciat a la recerca sobre com transcendir-nos.
Com a mínim, hauríem d’haver buscat les dues coses: saber com fer perquè tothom tingui l’estómac ple (que, al final, és un problema tècnic) i saber com fer perquè la nostra vida estigui col·lectivament ben arrelada en l’univers, que és el mateix que investigar el significat del sofriment humà, que és un problema relacionat amb què hem de fer per transcendir-nos. En haver renunciat a la segona recerca, ens hem limitat a una existència infantil, com la d’un nen que només pensa a jugar. Hem creat una societat immadura.
Caldrà que ens ensenyin que per arribar a la maduresa no cal desenvolupar totes les potencialitats, i que a cada moment, ja som essencialment el que arribarem a ser, perquè la nostra precarietat és inesquivable. Per assolir la maduresa no ens cal investigar com eliminar els nostres límits, sinó una ciència i una filosofia renovades que ens portin a contemplar els nostres límits perquè aquests revelin el seu significat. Mentrestant, seguirem vivint en una societat immadura.
Oriol Quintana és doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, professor adjunt de la càtedra d’Ètica i Pensament Cristià de l’IQS-Universitat Ramon Llull i autor de La mandra (Fragmenta, 2019).
Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).
