Ensumar la ciutat, conèixer el país

Com que els nens petits requereixen una bona marxa per fer les seves corresponents migdiades, algun dia a la setmana m’embarco en una bona caminada urbana. És a dir que passejo el cotxet del meu fill per la meva ciutat, amb ell a dins, generalment ben adormit. Hi ha gent que, per adormir els seus fills, em consta que els puja dalt del cotxe i es posa a fer voltes. No ho he entès mai, perquè anar en cotxe per una ciutat és un “ara arrenca ara atura’t”, que és just el contrari del que volen els més menuts: marxa regular i lleugera. De manera que jo he optat per aquesta altra fórmula.

Passejo, doncs, per la meva ciutat. Visc al seu centre geogràfic i, com si fos un estudi sociològic, des de casa soc a qualsevol barri en un tres i no res, de manera que puc veure’n diversos amb poca estona. Procuro anar per vials llargs, on no hi hagi un semàfor cada dos per tres, per tal de no aturar la marxa i facilitar l’arribada de la son al meu fill. Si per això he de fer una gran pujada amb el cotxet, doncs cap amunt. I si he d’anar cap avall, doncs benvingut sigui. No parlo amb ningú, durant aquestes passejades; fins i tot si em trobo algú conegut argumento que estic adormint el meu fill i segueixo la marxa. Però en realitat ja em va bé, no parlar amb ningú, perquè em permet estar en silenci una bona estona. I observar. I escoltar. I imaginar. I prova d’entendre coses.

Avui ho he tornat a fer. He sortit al carrer cap a 2/4 de 4, una hora terrible pel sol que ja comença a fer aquests dies, però ja se sap que la son dels menuts no entén de sols ni de pluges i que quan es veu que s’acosta l’hora de la migdiada, és el moment de sortir a passejar. He fet uns vuit quilòmetres, unes deu mil passes, segons el meu rellotge. He passat per la majoria de barris de la ciutat i he vist moltes coses: dones grans des de darrere la seva finestra amb una mirada enigmàtica en barris plens d’immigrants, bars solitaris amb grans pantalles de plasma i els edificis en destrucció de Gaza omnipresents, molta gent asseguda als ampits de les parets, desvagada, mirant el mòbil, sense res a fer, i també tot de gent amb patinet, corrent esperitada per la vorera, o passejant els seus animals.

Veig quotidianitat, fent aquestes passejades. No veig fets excepcionals, que és el que se suposa que els periodistes perseguim. En aquest cas, no. Veig el dia a dia, el lent transcórrer de la jornada. Famílies que van a buscar els seus fills a l’escola, altres que venen o van a treballar, transports públics que van fent els seus recorreguts… Res de l’altre món, segons com es miri, però tot, vist des d’una altra perspectiva. Perquè per a mi, almenys, fer aquestes passejades esdevé terapèutic, a banda de l’exercici físic que suposa, que Déu n’hi do: torno amb la meva tribu amb les piles carregades, havent vist centenars d’instantànies i sobretot havent sortit del meu petit cosmos, havent-me situat una mica més sobre el lloc on visc. No és poca cosa, vist el món de bombolles en què vivim instal·lats i del qual és tan difícil sortir… si no et procures una sortida que necessita tanta marxa com la de passejar amb el teu fill petit a la recerca del seu son.

A tres quartes parts del trajecte, el meu fill es desperta. No puc evitar de dir-li: “Benvingut a la teva ciutat, fill; no és la millor ni la pitjor del món, però és la nostra i això té molt de valor. Espero que, malgrat les seves mancances, te l’estimis tant com jo l’aprenc a estimar passejant-m’hi amb tu”. Doncs això. A més a més, conèixer la nostra ciutat és, cada cop ho veig més clar, l’única forma de conèixer autènticament el país. De conèixer com batega de veritat, més enllà del filtre dels mitjans, més enllà de les visions interessades, més enllà dels tòpics preconcebuts. És necessari. Us ho recomano, tant si sou periodistes com si no. Atreviu-vos a visitar la vostra ciutat fins al seu carreró més inhòspit. L’experiència val la pena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.