“El segle XXI serà una lluita entre les distopies i les utopies”

Amb el comissari del Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona i autor de llibres com Mångata (Edebé, 2020), Ricard Ruiz Garzón, perquè ens agraden tant les històries distòpiques. 

De què parlem quan ens referim a conceptes com utopia i distopia?

El concepte d’utopia durant molt de temps anava relacionat amb el progrés social i científic, fins que es van capgirar les tornes i el progrés va generar més problemes que avantatges. Ara mateix, en el món de la literatura, tenim un problema amb el present. Com que no ens agrada, hem creat tres subgèneres de la ciència-ficció. Primer de tot, parlem d’ucronia quan anem al passat per canviar la història i imaginar un nou present, que pot ser millor o pitjor. Són exemple d’històries ucròniques El hombre en el castillo de Philip K. Dick o La conjura contra América de Philip Roth.

Quins altres subgèneres hi ha?

L’altra alternativa consisteix en, com que no ens agrada el present, alertar que anem malament i crear una distopia, les quals poden ser apocalíptiques. Les onades de distopia sempre es donen en èpoques de crisis, econòmiques o de guerres. 

I la tercera?

És la que proposa anar enrere fins quan el futur encara ens agradava; aquesta rep el nom del solarpunk

Quina s’imposa ara?

Actualment estem en un moment de reinterpretació de la distopia, ja que la majoria de la gent pensa que estem al costat de l’abisme. Però, les dades no sempre acompanyen a aquest argument, i com diu Yuval Noah Harari estem en un moment de la història en què hi ha menys morts per guerres, menys morts per fam i menys morts per malalties. No és un mal moment, encara que tinguem una sensació d’abocar-nos a l’abisme. En aquest sentit, hi ha moviments literaris que es revolten contra això com el  posthumanisme, que defensa solucionar problemes sobre malalties o el cos empeltant-se amb les màquines. 

El posthumanisme es podria considerar l’oposició al solarpunk?

No. El posthumanisme i el transhumanisme parlen sobre quan deixarem de ser humans. El que passa és que ja som posthumans; portem pròtesis, ulleres, bypass o mòbil que és una extensió nostra. Però, quan parlem de posthumanisme fem referència al moment en què deixem de considerar-nos humans. El posthumanisme i el transhumanisme són dos moviments que transcendeixen la literatura, i són dels més interessants que existeixen en la ciència-ficció. El solarpunk, en canvi, neix l’any 2008, està més acotat i posa l’element de l’esperança a primera línia. El posthumanisme, en canvi, pot ser distòpic, tot i que també n’hi ha d’utòpic.

Si no estem en un mal moment, per què ens interessen tant aquestes històries?

Perquè són catàrtiques i fan veure que encara no estàs tan malament. En el món de la ficció hi ha un boom del relat, i les històries que ens expliquem actualment són per dir: “estem fatal, però podríem estar pitjor”. En aquest moment, en l’àmbit de la literatura, hi ha molt debat sobre com encarar i parlar del futur. La línia distòpica ja s’ha explorat moltíssim, tot i que encara tindrem anys d’històries sobre la distopia. 

Estem en un moment de reinterpretació de la distopia, ja que molta gent pensa que estem a l’abisme. Però, les dades no sempre acompanyen a aquest argument.

Si la ciència-ficció del passat ja ens parlava d’Intel·ligència Artificial, què ens presentarà la ciència-ficció del futur? 

L’empeltament amb la màquina serà un procés que encara tardarà moltes dècades i, per desgràcia, la resta dels problemes segueixen. Tenim un futur assegurat perquè la ciència-ficció sempre imagina nous horitzons. Hi ha una cosa intrínseca a l’ésser humà, que és imaginar l’endemà. Per tant, sempre seguirà existint qualsevol gènere especulatiu com la ciència-ficció; no podem només viure en el present. Tradicionalment també hi ha hagut molt prejudici en el sector de les lletres catalanes cap a aquests gèneres, però això ara està canviant. 

Per què sempre s’ha mirat els autors de ciència–ficció per sobre de l’espatlla?

En el cas concret català té relació amb l’objectiu de posar la llengua i la literatura al servei del país. A partir d’un cert moment, s’aposta pel realisme social com a gran instrument literari. Aquest gènere es queda amb una idea molt limitada de la literatura, com si la realitat fos una cosa que es pugui agafar amb els instruments de la creació literària i reduir-la; com si no somiéssim, inventéssim o miréssim l’endemà també en català. És molt poc realista llegir només obres realistes. La prova està en el fet que els videojocs i les sèries de televisió tenen un percentatge insospitat de gèneres no realistes en comparació amb ara fa vint anys. 

Una cosa sorprenent de sèries com El cuento de la criada o Years and Years és que, tot i presentar-se com a distopies, poden convertir-se en reals. 

La broma de moltes distopies és que sembla que dibuixin el futur d’aquí a cinc minuts. Abans, la majoria d’aquestes distopies eren polítiques o econòmiques, però ara la majoria tenen a veure amb l’ecologisme, els avenços socials o la revolució. Però no ens enganyem! Als seixanta, molts escriptors van començar a tractar aquests temes i fa mig segle que la ciència-ficció és un laboratori sobre drets socials i perspectives queer. Des del col·lapse dels grans moviments ideològics del segle XX, hi ha molta gent que confia en la revolució feminista i LGTBI, i la ciència-ficció ja fa anys que està fent feina. 

Què li manca a la literatura actual?

Hi ha molta literatura que continua jugant amb els monstres del segle XIX: Frankestein o el Dràcula. No tenim monstres moderns? Cada època té el seu monstre i actualment no sabem quin és el nostre. Al segle XX, va haver-hi monstres com Godzilla o els extraterrestres, que representaven pors molt característiques del moment. En canvi, ara el monstre és invisible i s’està intentant representar les pors de manera metafòrica. Per exemple, un virus que no es pot veure, però que et trastoca la vida. 

La ciència-ficció ha contribuït a imaginar-nos un futur que, amb la perspectiva dels anys, no s’adequa a la realitat?

Sí. Això té molt veure amb el que s’anomena el complex de Frankenstein, que és aquesta idea que quan fem una cosa superior tecnològicament a nosaltres se’ns girarà en contra i ens matarà. Aquesta idea acaba en la famosa teoria de la singularitat: quan construïm una màquina més intel·ligent que nosaltres, prescindirà de nosaltres i ens matarà. 

D’on ve aquesta manera de pensar?

Hi ha una idea central que té a veure amb el fet que nosaltres quan hem trobat civilitzacions menys desenvolupades, les hem exterminat. Ho vam fer a Amèrica i a l’Àfrica, i ho seguim fent en molts sentits. És la nostra pròpia experiència la que ens fa pensar que tant si venen extraterrestres com si construïm una màquina superior a nosaltres, el que sigui acabarà sent també cruel i ens exterminarà. 

Si no som capaços de gaudir d’aquestes històries, com millorarem el món actual? 

El solarpunk va néixer fa una dècada i encara cal veure el seu recorregut, però està plantejant històries en aquest sentit. També mira la realitat del transhumanisme i el posthumanisme en positiu. Això s’està instal·lant, i la vacuna per aturar la pandèmia n’és una prova. La gent no té perspectiva, però posar en marxa una vacunació mundial en un any és una gran fita de la ciència. A partir d’ara conviurem amb la idea que la ciència ens pot ajudar a salvar les coses. I això la literatura ho reflectirà. 

Un món que no creu en les utopies és un món desesperançat?

Un món que no creu en una possibilitat de millora és un món abocat a no canviar les coses i, per tant, a l’extinció. 

El segle XXI va cap a la utopia o la distopia?

El segle XXI serà una lluita entre les utopies i les distopies. Serà un segle de fusió entre aquests dos plantejaments, i a veure qui guanya. Esperem que sigui un projecte més utòpic, pel bé de tots nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.