Cobejosos d’innocència

Segur que ho recordeu: Tòquio, 23 de juliol del 2021. Cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics. Les delegacions van sortint a l’estadi rere les seves banderes nacionals. Els esportistes perfectament uniformats a to amb els colors dels seus estendards, en una simpàtica –però indubtable– exhibició de patriotisme. Després de desfilar, competint en orgullós sentiment nacionalista, els més de dos-cents països es posen tots junts a cantar Imagine de John Lennon: “Imagine there’s no countries. It isn’t hard to do”. 

Genial! Si algú hagués planificat una metàfora per intentar expressar la immaduresa tan característica de les societats desenvolupades actuals, no ho hauria fet millor. 

Podríem haver arrencat aquest article amb qualsevol altra instantània, n’hi ha moltíssimes que ens haurien pogut servir. Per exemple, mentre escric aquestes reflexions, presencio, incrèdul, una imatge d’aquelles de radar que rastregen els moviments dels avions en els seus trajectes entre aeroports. És a la tauleta del meu fill, en una web que s’anomena www.flightradar24.com. En poques hores, més de quatre-cents vols privats han aterrat a l’aeroport de Glasgow (Escòcia). La imatge en moviment és espectacular: dotzenes de línies grogues sobre el mapa, en trajectòries inversemblants convergeixen totes en un punt. Preciosa. Però què és el que passava allí? S’hi celebrava la COP26, la Cimera del Clima. Sí, heu llegit bé, la Cimera del Clima. Bona part dels líders mundials han triat el mitjà més contaminant per desplaçar-se a Glasgow a donar testimoni del seu compromís contra la contaminació del planeta. 

És fàcil trobar encara a internet imatges, d’aquells dies, de l’aeroport Prestwick de Glasgow atapeït de jets privats. Tants, que no cabien en els espais habituals i atapeïen, pràcticament, l’aeroport sencer. Com a símptoma, la imatge és insuperable: els avions privats dels nostres dirigents polítics, econòmics, mediàtics i intel·lectuals aparcats a l’aeroport mentre els seus usuaris participen en la COP26, un fòrum on havien anat a defensar, entre altres mesures, un ús racional del tràfic aeri per aconseguir reduir les emissions de CO2. 

El cas de l’Imagine a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics és, en realitat, un assumpte innocent. Constatar com el món vibrava i s’emocionava (la pell de gallina!) amb els himnes nacionals i, en qüestió de segons, ho fa també amb la utopia de la desaparició de les fronteres i els països, va ser fins i tot graciós. L’episodi de Glasgow, però, no fa gens de gràcia. Al contrari: corglaça. Espanta pensar que estem deixant la nostra sort i la del planeta en mans d’uns irresponsables tan grans. Com és possible una contradicció tan flagrant entre allò que es predica i allò que es practica? Entre les paraules i els fets? Es tracta potser d’una expressió descomunal d’hipocresia il·lustrada? D’una mostra més del cinisme d’aquells que, en realitat, no creuen en res? Probablement, alguna cosa hi ha d’hipocresia i de cinisme, però potser no és el component principal. Crec que de debò hi creuen en el seu bla, bla bla, en les seves paroles, paroles paroles… I això fa que la cosa sigui potser encara més inquietant. A la seva manera hi creuen, però són incapaços de desplaçar-se a Glasgow no ja en tren, sinó simplement en un vol regular. Hi creuen, però el seu compromís no arriba més enllà de l’escenificació de la ficció, és a dir, de la lectura emocionada d’uns eslògans que sonen de meravella. Però en cap moment han arribat a sospitar que ells també haurien d’actuar en conseqüència.

Això podem qualificar-lo d’immaduresa. Com si no haguessin arribat encara a aquella majoria d’edat a la qual es referia Kant amb el seu cèlebre “atreveix-te a pensar” que va marcar l’inici de la modernitat. Com si no tinguessin la maduresa –o el valor– d’utilitzar la seva pròpia raó. 

La maduresa és difícil de definir de manera concloent, però hom diria que té molt a veure amb la reflexió seriosa i el pensament en profunditat. Ser capaç de captar la complexitat de la vida i connectar el pensament amb l’acció. Una persona madura és aquella que intenta analitzar seriosament la realitat i, sobretot, intenta (tot i que moltes vegades sense èxit) respondre-hi en conformitat amb la seva anàlisi. La persona madura és conscient de les dificultats, accepta els innumerables detalls que matisen les preses de posició i, sobretot, s’esforça a actuar-hi en coherència. Actua de manera assenyada. En definitiva, pensa per ell mateix. O, simplement, pensa.

La nova llei d’educació no està pensada per afavorir la maduració dels joves, sinó per indicar-los què han de pensar i fer que siguin ciutadans productius.

Els avions de Glasgow, en canvi, representen tot el contrari. Massa lluny de l’”atrevir-se a pensar” que Kant va agafar d’Horaci, el discurs polític s’està sotmetent a un procés de simplificació progressiva que l’està convertint en la proclamació de meres consignes que sonin bé, que ens facin sentir bé a tots plegats, però d’un reduccionisme intel·lectual que les fa perfectes per fer-se virals a Twitter, alhora que del tot inoperants. Una vegada hem renunciat a la complexitat, hem retornat a aquell pensament màgic que tant ens reconfortava en la nostra infantesa. Però de la mateixa manera que a una ment infantil no podem exigir-li que contempli els matisos, a una ment adulta no podem admetre-li que no ho faci. Aquest reduccionisme acriaturat d’uns discursos que renuncien a la complexitat i la substitueixen per contes de fades esdevindrà, justament, la base dels populismes de les acaballes del segle XX i principis del XXI. 

I sap greu dir-ho, però a mesura que el projecte de la LOMLOE, la nova llei educativa que donarà la volta a la llei Wert, es va concretant, sembla que no està ni pensada ni dissenyada precisament per afavorir el desenvolupament integral dels nostres joves, per ajudar-los a adquirir, per ells mateixos, les actituds i els talents propis de la maduresa, sinó tot el contrari. Sembla que el sentit de la llei no és ajudar-los a fer que descobreixin el valor immens del pensament propi, sinó més aviat a indicar-los el que han de pensar i convertir-los en ciutadans productius i eficients des del punt de vista laboral. Ciutadans que no donin problemes. Com si l’objectiu no fos ajudar-los en el procés de maduració, sinó condemnar-los a la docilitat acrítica d’un infantilisme permanent.

La filosofia desapareix del currículum educatiu

Estic exagerant? Crec que, malauradament, no; no exagero: en l’articulat de la LOMLOE trobem la concebuda reivindicació del pensament crític com un dels pilars del procés educatiu, però aquesta preciosa cantarella no sembla traduir-se en res concret, al contrari. Pura xerrameca buida: la llei suprimeix, en l’Educació Secundària Obligatòria, l’únic espai dedicat específicament a fomentar el pensament crític que existia. La filosofia deixarà de ser matèria de quart d’ESO. Els nostres joves acabaran cada curs d’ensenyament obligatori sense haver sentit parlar de Sòcrates, ni de Plató, sense haver-se qüestionat l’ordre social o el fonament de les valoracions ètiques, sense que ningú els hagi ajudat a descobrir el valor de la llibertat, de la justícia o a reflexionar sobre el sentit de la vida… És clar que, si tenen sort, toparan amb bons professors que, des dels seus àmbits diversos, els ajudaran a fer-ho, però és una dimensió massa essencial del desenvolupament integral dels nois per deixar-la a sort del voluntarisme dels professors de les altres matèries. 

O, formulat de manera breu: és incomprensible una contradicció tan flagrant entre el suposat esperit de la llei de reforma educativa i la desaparició completa i fulminant de la filosofia a Secundària. 

Les noves matèries que ocuparan el lloc de la filosofia inclouen termes tan suggeridors com “capacitats empresarials” o “esperit emprenedor”. Sembla que a les autoritats competents no els interessa tot allò que ajudi a madurar els nostres alumnes, sinó que el pes el posen en la rendibilitat, és a dir, en convertir-los en laboralment eficients. La formació humanística es considera un luxe que, pel que es veu, els ideòlegs del nou projecte educatiu, no estan disposats a permetre’s. L’objectiu és la competència professional. Ja no ens hem de proposar ajudar els alumnes a madurar, sinó ajudar-los a trobar un bon lloc de treball. 

És clar que això segon és molt important, però el que és perillós és buscar-lo a costa de suprimir l’objectiu principal. És clar que vull que els meus fills trobin una bona feina, però no a costa de privar-los de conrear les eines intel·lectuals que els permetran madurar. Hi ha matèries que els ajudaran a iniciar-se en la seva futura professió i altres que els han d’ajudar a trobar-se a ells mateixos, és a dir, a prendre consciència de la seva dignitat.

Practiquem un tret propi de la infantesa: tapar-te els ulls per no veure allò que no vols veure. Com si així aconseguissis que aquella realitat desaparegui.

La filosofia, que desapareix a la Secundària obligatòria, reapareix com a matèria troncal a l’etapa postobligatòria. Que trist! L’estímul del pensament crític reservat a l’elit, a aquells que es dirigeixen cap a la universitat. Ben bé com si el que perseguíssim fos una força de treball mansueta i artificialment infantilitzada, privada d’una formació humanística que els ajudaria a madurar i condemnada a perseguir unidireccionalment la productivitat. 

I després se’n fan creus de l’ascens dels populismes! Bé, seguim: just un dia abans de la inauguració dels Jocs Olímpics, els principals diaris espanyols ens van despertar amb uns titulars al·lucinants. La Vanguardia: “EUA es rendeix a la ‘bellesa’ de Pedro Sánchez”. El Huffington Post: “‘Que bo que està!’ Sánchez conquereix els Estats Units pel seu físic”. O, en altres mitjans: “Pedro Sánchez aixeca passions a EUA, on el comparen amb Superman”, “El president del govern ha causat furor entre els nord-americans, que l’han batejat com el primer ministre més guapo del món”, “Biden es mor de gelosia pel ben plantat, guapo i simpàtic Sánchez”, “Pedro Sánchez enamora els Estats Units”. Increïble, però no són broma, són de debò. Imbuïts d’una innegable bafarada patriòtica, els nostres mitjans es fan ressò de la ‘notícia’. Ens serveix, també, com a símptoma: els spin doctors dels nostres líders polítics són ben conscients que la política és, cada cop més, una representació mediàtica. En conseqüència, no només el que diuen, sinó tot allò que fan o, fins i tot, com vesteixen o com es tenyeixen el cabell, està pensat per un equip d’experts per aconseguir projectar la imatge desitjada. I quina és aquesta imatge? Sembla palès que els valors que intenten transmetre no són els de la maduresa, sinó els de la preadolescència. Els titulars de la premsa espanyola sembla que parlen, no d’una importantíssima visita oficial del president del govern, sinó que facin la crònica a Instagram del viatge de fi de curs dels alumnes de quart d’ESO. El que es valora és l’atractiu físic, la simpatia, la capacitat d’agradar, la facilitat per connectar. Valors, tots ells, molt propis de l’adolescència. 

Tot a casa en deu minuts

Encara un altre símptoma. Es tracta d’una de les darreres tendències friendly de la venda en línia que ha arribat a Barcelona, els anomenats supermercats fantasma. Fas la comanda a través d’una aplicació i el compromís és que ho tens tot a casa deu minuts després de clicar la darrera tecla. Aquests locals són espais diàfans no oberts al públic on tot està dissenyat perquè els que hi treballen, guiats també per l’app, puguin recopilar a ritme frenètic tots els productes de l’encàrrec i passar-los als repartidors en un temps màxim de dos minuts. En una escena que recorda el moment en què els corredors olímpics es passen el relleu, els repartidors comencen la seva cursa unes dècimes de segon abans de tenir els productes a la seva bossa. Tenen vuit minuts per entregar-los al client. Vuit minuts de bici forassenyada entre els cotxes.

Us ho podeu imaginar? Soc al menjador, estirat lànguidament al sofà des de fa hores enfilant episodi rere episodi de la sèrie de moda i necessito imperiosament tenir a la porta de casa la compra del dia just abans d’arribar al minut onze des que l’he demanat. Totalment absurd. Patim algun tipus de patologia del consumidor impacient, tots plegats? Quina mena de trastorn mental és aquest? Jo diria que es tracta, només, d’una altra de les manifestacions d’immaduresa que propicia la cultura actual. Si alguna cosa caracteritza la primera infantesa potser més que cap altra, és la necessitat de satisfacció immediata. Suposo que ho recordeu: quan ets petit no entens allò de “més tard”, “a poc a poc” o “un altre dia”. Són abstraccions pròpies de gent madura, però totalment fora del teu abast. El que vols, ho vols ja. Per cert, afavorida per les noves tecnologies, aquesta mentalitat consumista de satisfacció immediata, tan infantil, s’ha obert pas de manera fulminant en altres àmbits de la vida adulta.

Al capdavall, immaduresa: de jets privats, Imagine, projectes educatius, sex appeal presidencial o supermercats fantasma. De grans canals de televisió, autèntics estendards de la lluita contra el pensament, que semblen haver dissenyat la seva programació, amb tot detall, per idiotitzar la població. Per anestesiar-la. D’intel·lectuals que ens intenten convèncer que “veritat” equival a “tot allò que m’agradaria que fos veritat”. De publicistes que ens prenen el pèl amb missatges del tipus “Sigues tu mateix”, compra tal cosa. D’analistes incapaços de superar l’esquema binari del “nosaltres” i “ells”, és a dir, dels “bons” i els “dolents”. De líders tan generosos que ofereixen solucions simples a problemes complexos. D’aquells que fonamenten el discurs polític en la por. De parlaments disfressats de patis d’escola on les desqualificacions, els insults i la xuleria han substituït els arguments, les raons i l’anàlisi dels fets. 

He deixat pel final el que més m’avergonyeix. És un altre tret propi de la infantesa, aquell de tapar-te els ulls per no veure allò que no vols veure. Com si tapant-te els ulls, aconseguissis que aquella realitat desaparegui. Si no la veus, no hi és. I, encara fent una altre pas de rosca, estaves convençut que, si tu et tapaves els ulls, ningú no et veia tampoc a tu. És la típica escena que inspira tanta tendresa als pares: jugant a amagatalls, el teu fill ajupit en un racó, tapant-se els ulls amb les mans, ben segur que, com que ell no et veu, tu tampoc el veus a ell. Crec que és exactament el que la Unió Europea està fent amb la tragèdia, terrible, que estan patint a hores d’ara milers de refugiats siris i afganesos a la frontera entre Bielorússia i Polònia. Millor tapar-nos els ulls i fer-los desaparèixer. Si no les veig, les persones que estan morint allà de fred, de gana o, directament, a trets, deixen d’existir. La nostra indiferència còmplice els està robant, no només la vida, sinó la mateixa condició de víctimes. I amb la candidesa d’un infant, estem convençuts, també, que com que tenim els ulls tapats, ningú no ens veu tampoc a nosaltres. Desapareix la tragèdia i desapareix també la nostra indiferència còmplice. Però de debò que no ens veu ningú? Jo diria que als historiadors del futur els costarà entendre aquesta demostració criminal d’immaduresa. Probablement, tant com a nosaltres ens costa entendre alguns dels esdeveniments de barbàrie del segle passat.

Joan Garcia del Muro és filòsof, catedràtic de Filosofia a l’Institut Obert de Catalunya i professor de la Universitat Ramon Llull.


Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.