Quan em paro a pensar quina relació té la meva professió i el meu dia a dia amb la tendresa, no en tinc cap mena de dubte.
Clarament vaig triar la meva professió pel contacte humà, ja que no pots treballar sol. Necessites a l’Altre. I aquest Altre habitualment és algú que no està bé, que pateix, poc o molt, i que d’alguna manera necessita allò que tu coneixes i saps fer. No m’imagino treballant sempre davant d’un ordinador o darrera d’un munt de papers.
Els infants i els que pateixen segurament són els que més tendresa ens desperten.
Al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) de Mataró, el servei on treballo, arriben famílies amb nens petits que presenten algun problema en el seu desenvolupament. Problemes lleus o greus, però que per a cadascuna de les famílies el seu és l’únic i el més important. Sovint se senten sols, tristos, perduts o desconcertats, passen per moments molt durs. Res no fa patir més a un pare o a una mare que un fill.
Què sents quan somriuen uns pares en veure com el seu fill canvia o com després de moltes sessions de tractament aconsegueix per fi mantenir-se assegut? Què sents quan t’expliquen com van patir quan el petit estava a l’incubadora ple de cables? Què sents quan et miren les famílies perquè el que els dius no és justament el que voldrien sentir? Què sents quan et somriu un nen que aconsegueix fer tot sol allò que tan li costava?… I és que la tendresa es troba en les coses petites i senzilles, en el que passa cada dia.
Com podeu veure és gairebé impossible no sentir tendresa, però en la meva feina no ens podem quedar sols amb això: cal ser professionals, propers, escoltar, estar presents i ser empàtics. I el millor de tot és que cada dia aprenc: dels companys de feina, dels pares i sobretot dels nens, que contagien vitalitat. I tendresa.
Em quedo amb la meva professió, la meva feina i el meu dia a dia.
