Un nou curs o un curs nou?

     Les reflexions d’aquest article són escrites abans de saber com anirà l’enigmàtic setembre. Anem  dia a dia. Obrirem un nou curs o un curs nou?

    Però abans de tot, haig de clarificar unes premisses, fer algunes consideracions i dir quelcom que permeti comprendre el títol.

    La primera premissa. Sabem que l’adjectiu pot anar davant o darrera del nom i li pot donar un sentit diferent i matisat. No és el mateix un pobre noi que un noi pobre; un bon home que un home bo. I, tal volta  no és el mateix “una nova normalitat que una normalitat nova”.

   La segona. També cal tenir en compte l’eufonia o bona sonoritat en dir la frase. Si l’accent és l’ànima de la paraula, la tonalitat o el to és l’ànima de la frase. Quants mals entesos porten els whatsapps (paranoia, depressió, empipaments, discussions…) perquè el receptor no sap el to de veu! Hi ajuden les emoticones. L’emoticona és la tonalitat. Per tant, el títol s’ha de sentir no únicament amb l’aspecte cognitiu sinó i, alhora, amb l’aspecte emocional. Mai es poden separar.

      La tercera és per completar les dues anteriors: deixar-se anar i escoltar allò que ens surt de l’interior. Establir un diàleg amb un mateix i amb els altres. I permetre’ns la creativitat.

     Ara, la primera consideració. La Conselleria d’Ensenyament, no d’educació (no és la font de l’educació) hauria de lluitar per poder arribar a un sistema que estigui per sobre dels partits i sigui sistema català sense embuts. La raó és que cada llengua té la seva pròpia cosmovisió. Llengua i cultura són una visió del món, de la forma de concebre la societat en unes coordenades geogràfiques i històriques pròpies. Per això cal posar límits a les llengües imperialistes, com el francès, el castellà, l’àrab i l’anglès. La primera intenta anul·lar les llengües de l’hexàgon, la segona vol assimilar tothom a la cultura no espanyola sinó castellana, la tercera vol fer desaparèixer el berber de l’Àfrica del Nord i la quarta imposa el llenguatge tècnic. Cal defensar les llengües davant del genocidi cultural.

      La segona consideració és recordar que els càstigs que s’imposen en l’ensenyament per part d’alguns mestres són directament proporcionals a l’orgull, a la hybris, a la supèrbia del qui se sent ofès i indirectament proporcional a la falta que ha fet l’ofensor, l’alumne. Un punt molt important a considerar. A més, obrir els ulls per adonar-nos  que això també passa en altres esferes. No són quòdlibets de temps passats sinó totalment actuals que demanen una autocrítica sincera, honesta i profunda.

       La tercera consideració és aprendre que els mestres o professors han d’observar tot el que fa l’alumne, que no se’ls ha d’escapar res. Tancar els ulls a moltíssimes coses. I avisar només d’allò més important en aquell moment perquè pugui ser fructuós i eficient per a la seva maduració.

     La quarta  consideració és que tot  equip directiu ha de tenir una visió global per tal de poder realitzar una acció local adequada. Un curs és com si entréssim en un submarí per fer el trajecte corresponent, però, cal de tant en tant, treure el periscopi per saber on som. I més avui en dia, afegint la gran experiència personal, familiar, tribal, social, nacional que ens ha clavat la covid-19: una pandèmia a inicis del segle XXI en principi incontrolable. Un tema a dialogar en el curs nou. Per què han inculcat tanta por i angoixa com tanta desinformació? Si no traiem de tant en tant el periscopi, tal volta ens adonarem que no hem sortit del port.

   La cinquena consideració és que el sistema d’ensenyament  hauria de ser estatal. Es a dir, l’estat (Catalunya) ha de pagar la informació i formació que es doni a cada centre. I aquesta gratuïtat ha de servir perquè els pares puguin escollir aquell centre on el projecte pedagògic els convenci millor o segueixi les seves opcions. Ni escola privada ni concertada ni pública.

     Ara anem a constatar tres fets.

  Tenim en el sistema escolar, fins al final del primer cicle universitari, les generacions que pertanyen totalment al segle XXI: les generacions tàctils.  Han viscut en el si matern tot el món de les TIC (Tècniques de la Informació i Comunicació). Han tingut a les mans els aparells nous. Han aprés altres formes de comunicar-se. En canvi, tot el professorat és de la segona meitat del segle passat. Cal veure no tant com fa servir les TIC, que ja és molt, sinó com les assimilen per tal que siguin una eina i no un fi. Això es transmet, no s’explica.

  Ja no hi ha edificis on s’ensenya. Ha entrat el “tele-escolar” o “les xarxes socials” d’internet, lloc de comunicació i ensenyament. La tecnologia ha entrat de ple a tot arreu. On queda el “lloc sagrat” de la cultura”?

   Com a cloenda. Sigmund Freud, qui va obrir un camp nou de la psique,  deia que l’inconscient s’ha d’educar per a la realitat de la societat, que és depredadora i salvatge. Per tant, no va bé formar l’alumnat amb xancletes, amb pales de tenis i tot és cosir i cantar. No, la realitat és molt dura. El món és global. La violència hi és i, a més, de forma molt subtil. Cal preparar els nens i nenes a través d’un ensenyament que inclogui totes les dimensions de l’ésser humà. Una de las bàsiques és la capacitat crítica, no suportada per cap autoritat.   

         Un nou curs perquè com diu un Llibre de Saviesa: “Ens mou l’esperança: vull fer noves totes les coses” (Ap.21,5).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.