Què és l’espai públic?
En aquest moment jo reivindico deixar d’usar la paraula espai públic perquè no s’adequa a la realitat. Allò que avui anomenem espai públic és, de fet, un espai administratiu. Un espai on uns representants polítics i unes administracions que governen determinen les regles de joc d’aquests espais. Ara estem fent aquesta entrevista assegudes a un terrassa de la plaça del Pi de Barcelona; perquè gràcies a una concessió pública una activitat privada té permís per ocupar el carrer. En tan que l’administració atorga una preferència a aquesta terrassa i no, per exemple, a un espai de joc o de passeig, està jerarquitzant els usos de l’espai públic. Per tant, en un moment en què l’activitat privada està sortint dels seus espais exclusius per anar a buscar el consumidor cal replantejar-se què vol dir espai privat i espai públic i denunciar que avui l’espai públic és administratiu.
En aquesta jerarquització el ciutadà no hi té res a dir?
Si els nens de la parròquia del Pi volen fer una activitat en aquesta plaça o si els veïns hi volem fer una assemblea ara hem de demanar permís a l’administració per ocupar l’espai. Una mediació feta per una administració i marcada per uns criteris sobre els quals nosaltres no hem pogut intervenir. Som en un país de diàleg i, per tant, els veïns i els propietaris dels establiments de les terrasses ens podríem posar perfectament d’acord, però, per una banda, l’administració sempre pensa que hi ha conflictes on no necessàriament n’hi ha d’haver i, per altra, els ciutadans han preferit cedir aquesta feina a l’administració. L’ideal seria parlar d’un espai públic col·lectiu, democràtic i en els qual tothom hi pugui ser vist, tractat i interrogat com a ésser ple, digne i amb tots els drets; però això avui està lluny de la realitat. L’espai públic avui és de l’administració i es caracteritza per patir una pressió constant de l’activitat econòmica perquè es converteixi en espai de consum.
En la gestió actual de l’espai públic el ciutadà és el perdedor?
No perd el ciutadà, sinó la capacitat de decisió del ciutadà. El ciutadà deixa de sentir les places i els carrers com una infraestructura social, com un espai de trobada amb els altres, i passa a concebre’l com un espai a negociar. En aquest moment, per exemple, les empreses telemàtiques ja no necessiten botigues físiques per vendre. I això què representa? Doncs que els nostres carrers s’han convertit en els passadissos logístics d’aquestes empreses. Tots els missatgers que porten paquets a les cases usen i gasten els carrers i les places. Llocs que abans tenien una funció de cohesió social ara són usats logísticament i de forma descarada per algunes empreses sense pagar ni un sol impost. I, a més, aquestes empreses perjudiquen els espais llindar, baixos d’edificis, generalment ocupats per establiments on, a diferència del servei que atorguen aquestes empreses, hi ha un reconeixement de la persona. Coses com aquestes, avui, no es tenen en compte.
Això vol dir que no valorem prou l’espai públic?
L’espai públic és un espai de valors, és un espai que valoritza. L’espai públic és aquell lloc on les mirades de tothom poden creuar-se. A diferència de l’espai privat, a l’espai públic existeix la utopia que les coses dites en aquest àmbit s’han de complir. L’espai públic exigeix actuar amb coherència. Allò que es diu a l’esfera pública té una dimensió superior perquè és escoltat pels altres i queda marcat com un contracte. Per què es demana als polítics que facin debats als mitjans públics? Per què allò que diguin en un espai públic després se’ls recordarà, perquè els carrers i les places són espais de memòria.
Hi ha persones rebutjades de l’espai públic?
Abans les ciutats eren espais d’arribada. El tret més destacat d’una ciutat hauria de ser la seva capacitat d’acollida. Representa que en una ciutat, per definició, ningú és sobrer perquè aquesta es reajusta. En aquest context de neoliberalisme, però, si no tothom pot accedir a la llar –un dret convertit en un bé de luxe– tampoc no tothom pot estar al carrer. Avui, per exemple, a la majoria de places noves no hi ha bancs, per tant, només poden gaudir de l’espai aquells que es poden permetre una consumició a una terrassa. Els mateixos veïns de Ciutat Vella no podem seure a aquesta terrassa perquè està preparada pels turistes. A més, si no es reconeix les vulnerabilitats de la ciutat –per exemple creant un dispositiu estructurat d’ajuda als sense sostre– no es pot garantir que els carrers i les places siguin llocs sobre els quals tots els ciutadans hi tinguin dret.
L’espai públic pot ser neutral?
Darrerament ha sorgit aquesta idea de neutralitat a l’espai públic i això és molt perillós. Si hem de ser neutrals jo no vull que a les bastides de rehabilitació dels edificis de Barcelona s’hi anunciïn marques de telefonia mòbil. En aquest moment, a la Rambla n’hi ha tres. Per què exigim als diferents governs neutralitat i no l’exigim al mercat? En comptes de fer servir aquests espais per fer crides al consumidor per què no els usem per enviar missatges a favor de la vida o de defensa del planeta? Al carrer és l’espai on tothom té drets, però avui s’ha convertit en un espai exclusiu per aquell que aconsegueix el contracte, el favor o el conveni de l’administració.
Avui el ciutadà deixa de sentir les places i els carrers com una infraestructura social, com un espai de trobada amb els altres, i passa a concebre’l com un espai a negociar
Hi ha algun model de gestió de l’espai públic imitable?
Quan vaig acabar la carrera vaig anar a Christiania, una comunitat autogestionada, alternativa i creada l’any 1971, a una antiga caserna militar ocupada al costat del port de Copenhaguen. És una zona central, amb molta capacitat i plena de natura. A Christiania s’hi circula exclusivament en bicicleta o a peu, tenen un espai de reciclatge de material i només s’accepta l’arquitectura bioclimàtica. En els anys 90, quan els meus companys de carrera treballàvem en el disseny de la Barcelona’92, jo vaig anar allà perquè m’havien dit que qualsevol no adaptat a la societat danesa (sense sostres, malalts mentals, drogoaddictes, etc) hi trobava un lloc.
I era així?
I tant! A més, un cop allà vaig saber que, malgrat ser un territori ocupat al Ministeri de Defensa, el Parlament danès ho havia acceptat com un experiment social. I també vaig observar que malgrat els carrers no eren de ningú i les cases tampoc, aquest fet no volia dir que no hi hagués intimitat. A Christiania es reconeixia la intimitat de l’ús d’un espai a partir de la persona que en tenia cura, però ningú n’era propietari. I, a diferencia d’aquí, allà, les persones vulnerables ocupaven l’espai públic sense ser increpades.
Malgrat aquest exemple, algunes persones dirien que sense una administració que gestioni l’espai públic estem abocats al caos.
L’espai públic ha de ser l’aliança de les persones que el cuiden i que se n’ocupen. Aquesta delegació de les accions bàsiques de cura de les persones i de l’entorn és un problema en un moment en què les administracions tendeixen a l’externalització dels serveis. Dit d’una altra manera, hem delegat qüestions indelegables. Les administracions han de retornar a la ciutadania alguns aspectes de cura de l’entorn, perquè s’ha demostrat que la ciutadania és capaç de fer-ho. Un exemple que això és possible és la Casa Cádiz de Barcelona, un alberg gestionat de forma associativa per persones sense sostre situat molt a prop de la Sagrada Família. En aquest espai s’ha format una xarxa d’ajuda i de veïnatge espectacular. Aquest espai demostra que cal gestionar la ciutat a partir de tres elements: veure què està passant en el món, com empatitzo amb persones que estan patint determinades qüestions i com m’hi reconec i com em coordino per una lluita conjunta. I a tot això encara li hem de sumar la llibertat. Per mi això és l’humus d’una ciutat i això és el que hauríem de trobar a tots els carrers.
Hem parlat de neutralitat i de llibertat. Segurament no tots els usuaris de l’espai públic pensen igual. S’ha de limitar la llibertat d’expressió a l’espai públic?
No. L’administració serveix exclusivament per una distribució de drets i deures, però sempre sota els designis d’allò que haguem convingut totes. Jo penso que tot allò que agredeixi els drets humans, els drets dels animals i allò que entre tots hem construït no pot estar a l’espai públic, però per regular això no cal una administració. Si una sèrie de persones a través d’un llaç groc volen recordar que hi ha una situació irregular i dolorosa d’uns presos polítics ho han de poder fer perquè és una realitat, igual que una altra persona que vol penjar una bandera amb una Constitució. L’espai col·lectiu ha d’assumir la pluralitat. A mi això només em serveix per reconèixer persones darrera dels gestos. L’administració i els governs només s’haurien d’implicar en els valors de la democràcia, en la capacitat d’escolta i en la creació d’espais dinàmics on les idees fixes puguin ser millor argumentades i més contrastades.
Avui, en nom de la convivència, s’estan vulnerant altres valors?
Quan es parla de convivència de què parlem? No crec que la convivència sigui una cosa a discutir. Ara aquí, al nostre costat, hi ha un senyor que fa soroll, però ell té dret a treballar igual nosaltres a conversar. Si una persona ara posés música a tota potència, li demanaríem si us plau que baixés el volum. La convivència és mediar. És una condició indelegable, és una condició ciutadana. Forma part de la nostra micropolítica. Qualsevol condició de l’altre és una condició teva. Insisteixo, avui volem que l’administració ens faci la feina. A mi m’agraden els conflictes perquè a través d’ells jo em refino i m’allibero d’una necessitat que tot es faci com jo vull. La vida és un conflicte dinàmic, el problema són els conflictes enquistats. El conflicte sempre és l’avantsala d’un acord i d’un aprenentatge.
La convivència és una condició indelegable, és una condició ciutadana. Forma part de la nostra micropolítica. Qualsevol condició de l’altre és una condició teva
Poques persones reivindiquen els conflictes…
Visc en una ciutat rica en la qual hi ha molta pobresa i això per mi és un conflicte. I he de conviure amb uns operadors econòmics que estan desgastant l’espai veïnal quan al mateix temps els seus empleats treballen en condicions precàries.
L’altre mot que ha fet fortuna a l’espai públic és la participació. Se n’ha abusat?
Sí. La vaig reivindicar força l’any 2002 en un procés veïnal a Lesseps, però ara l’he anat declinant i actualment parlo més de cooperació. La participació pressuposa que algú lidera, fa una proposta i després convida els altres a participar. Per exemple, quan l’administració ha acceptat més enllà de les eleccions propostes de participació n’ha portat el lideratge. És un procés amb les cartes marcades, jerarquitzat i paternalista. En front d’això, reivindico la cooperació, un procés en el qual tots els agents hi participen de forma horitzontal i col·lectiva. En aquest sentit, seria un espai feminista.
Com es pot canviar aquesta forma de gestionar l’espai públic tan enquistada?
Denunciant la pròpia violència institucional que l’administració infringeix a la ciutat quan la gestiona d’una forma impositiva, inclusiva i l’externalitza a empreses privades. No estem reconeixent el valor de la qualitat de l’espai públic. El debat és molt actual i les administracions tard o d’hora es veuran obligades a articular aquestes noves maneres. Jo ho veig possible i està passant. Per exemple, arreu d’Europa hi ha moltes iniciatives veïnals contra la gentrificació, en les quals són els propis ciutadans els qui proposen espais de defensa contra la mercantilització de les seves ciutats.
