Solidaritat

Godoy: “Hem construït un mur per no sentir el clam dels pobres”

A la ciutat de Cobán (Guatemala), hi ha un gran abocador de brossa, una muntanya de residus de la qual en malviuen centenars de famílies. Ara fa quinze anys, amb la voluntat de millorar les condicions de vida d’aquesta comunitat, el sacerdot Sergio Godoy va fundar l’entitat Ciudad Esperanza.

Ciudad Esperanza no surt a les guies turístiques de Guatemala, oi?
No. De fet, Guatemala, en general, mai és notícia.

Acaba de publicar el llibre La montaña de basura (Freshbook). Com és la vida allà?
Quan vaig conèixer aquesta comunitat, era literalment això: una pila de bosses de la brossa recollides a diferents punts de Cobán. Un lloc on els infants, les dones i els homes subsisteixen en base a aquelles coses que aconsegueixen reaprofitar dels residus de la ciutat. Els nens, sense cap mena de protecció, recullen paper, cartró, vidres, etc. En aquesta muntanya també hi troben recursos per menjar. Aquest muntanya representa la invisibilitat que tenen els pobres d’entre els pobres en una societat com la guatemalenca.

I en aquest context, ara fa quinze anys, va néixer el projecte Ciudad Esperanza.
Va començar a partir d’una experiència molt forta a nivell personal. Jo era un capellà fracassat i infeliç, però després d’una nit de pluja treballant amb aquesta gent sobre una pila de brossa, vaig adonar-me que encara eren capaços de somriure. A partir d’aquell dia vaig decidir que la meva vida ja no podia ser la mateixa, però tampoc em podia quedar de braços creuats.

I va actuar…
Sí. Un temps més tard, a l’entorn d’un foc, una olla i una pilota de futbol –amb ella jugàvem amb els nens de l’abocador– va néixer Ciudad Esperanza. Primer tot era molt senzill, però després ja vam buscar recursos per respondre a les necessitats més directes de la comunitat. Avui atenem i acompanyem de forma integral 450 infants de tres a vuit anys i les seves famílies.

Els primers anys no van ser fàcils. No confiaven amb vostè.
No, gens. Els habitants de l’abocador estaven farts de les promeses dels polítics: molts d’ells els havien arribat a fer fotos per explotar de forma morbosa la seva pobresa. Recelaven de qualsevol cara estranya que aparegués per allà. A més, jo sóc sacerdot catòlic, mentre que la majoria de famílies de l’abocador formen part de petites esglésies evangèliques. Eren suficients elements per rebutjar-me i desconfiar. A l’inici els pares advertien els nens que no se m’apropessin; tenien por que els segrestés. Però tot això ha quedat enrere. Aviat van veure que Ciudad Esperanza només tenia un objectiu: ajudar-los i acompanyar-los.

Com ha crescut el projecte?
Vam començar treballant temes relacionats amb l’educació, però de seguida ens vam adonar que hi havia moltes altres necessitats. Al final hem comprès que no serveix de res la formació acadèmica si els nens i nenes no tenen la certesa que tindran assegurat el dret a l’alimentació, que seran inclosos socialment, que tindran els Drets Humans garantits, que no seran víctimes de diferents formes de violència, etc. Una necessitat sempre porta a una altra i els recursos mai són suficients.

Quin futur té un nen o nena que viu i creix a un abocador?
Si l’Estat fos conseqüent amb les seves obligacions hauria de tenir els mateixos drets i oportunitats que tots els altres, però no és així. Cada any, a Guatemala, dos-cents mil joves acaben el Batxillerat, però només quaranta mil troben una feina segura. La resta potser trobarà feina en algun sector informal de l’economia, entrarà a formar part de la pobresa, emigrarà als Estats Units o entrarà en contacte amb alguna banda violenta o relacionada amb el narcotràfic. Per això, als joves de Ciudad Esperanza els intentem donar formació professional perquè com a mínim tinguin els seus propis recursos.

La salut també és un problema, oi?
Les dones, sovint embarassades, pateixen les conseqüències de la feina dura que suposa treballar a l’abocador i també els efectes dels gasos que se’n desprenen. La mala alimentació de la mare afecta la mida de la criatura, tant en el període de gestió com en els primers anys de creixença, i això també els condiciona la seva capacitat d’aprendre. I, evidentment, també són molt comunes les malalties parasitàries i pulmonars.

Les notícies que ens arriben de Guatemala ens parlen d’un país violent. Els nens com viuen aquesta violència?
Els nens no solament són víctimes d’un Estat criminal que ha obstruït les possibilitats de desenvolupament integral de diverses persones, sinó també d’un Estat que es finançat pels narcos. Guatemala és un país molt ric en recursos, però terriblement pobre des del punt de vista de possibilitats de desenvolupament. A Guatemala hi conviuen la bellesa i la misèria humana.

Com valora aquests quinze anys de feina?
La meva relació amb la gent de l’abocador ha estat una experiència d’humanització molt important. Sense ser un heroi, avui sóc millor persona gràcies a les coses que he après al costat dels pobres. Ciutat Esperanza és una bombolla de felicitat enmig d’un cúmul de pobresa. Allò que no fa l’Estat, ho fem nosaltres. Molta gent sap quenomés a Ciudad Esperanza seran reconeguts, dignificats i protegits.

Algun nen que recordi de forma especial?
Un noi que corria darrera dels camions de la brossa per ser el primer en arribar-hi s’ha convertit avui en un excel·lent ciclista i està apunt d’acabar la carrera a la universitat. Només per aquests nens, molts considerats casos impossibles, mereix la pena un projecte com aquest.

Acabar amb la pobresa és un objectiu de les Nacions Unides. Quin és el seu missatge?
Hem de trencar el mur de la indiferència que hem construït per no veure ni sentir el clam dels pobres. Ens hem de deixar ferir pel dolor dels altres. Combatre la pobresa vol dir comprometre’ns amb els altres. La nostra existència només té sentit si deixem aquest planeta millor de com l’hem trobat. La nostra felicitat passa per la capacitat d’oferir-nos als altres. – LAURA CERA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *