El dubte és un element constitutiu de la naturalesa humana. Dubtem perquè tenim pensament i consciència, dues eines que donen autonomia i llibertat.
L’autonomia i la llibertat obren un ventall de possibilitats que cap altre ésser viu té però comporten com a contrapartida el fet d’haver de prendre decisions. La vida és un camí de tria permanent entre el gran nombre d’alternatives i oportunitats que se’ns obren al nostre davant.
Afortunadament, tenim la capacitat d’automatitzar respostes, de manera que moltes decisions del dia a dia no ens cal prendre-les de manera conscient. No obstant això, hi ha moments i situacions quotidianes que tenen afectacions importants, ja siguin per a la pròpia vida com per a la vida de les altres persones, on inevitablement cal considerar les possibilitats de cada tria abans de decidir.
Dubtar ens socialitza
Dubtar és un signe de saviesa. Qui dubta és perquè té consciència de les múltiples alternatives que entren en joc en una situació concreta i, sobretot, valora les conseqüències, ja sigui per a un mateix, com per, especialment, les persones que ens envolten. No hem de perdre de vista que som interdependents, ningú no es fa sol i el que decidim ara, aquí, tindrà repercussions en els altres, de manera immediata o potser a més llarg termini, però sempre alguna afectació.
Es fa imprescindible transitar des del “penso, llavors existeixo”, de caràcter individualista, cap a un “pensem, llavors argumentem” per decidir com volem viure junts, perquè les decisions que es prenen tenen afectacions cap a les persones que ens envolten, especialment en un món tan global com el que ara vivim, i tenim el deure de considerar tot el conjunt de conseqüències de les decisions que es prenen.
En aquest sentit, dubtar no és un signe de debilitat ni tampoc un indici de ser poc crític. Al contrari, la presa de decisions comporta ser conscient de les conseqüències que se’n deriven, per això el dubte cal considerar-lo com un acte de prudència i de responsabilitat, especialment en situacions crítiques, per poder decidir amb solidesa des dels millors arguments.
I ens fa créixer
Si associem el dubte amb la capacitat d’anàlisi, amb l’escolta atenta i empàtica, amb la reflexió, amb la valoració d’alternatives i amb la presa de decisions responsable i conscient, llavors podem afirmar que, encara que pugui semblar contradictori, el dubte és allò que ens permet créixer amb seguretat.
Perquè el dubte no és una posició o un estat permanent, sinó un moment transitori entre decisions. La persona quan dubta ho fa en relació amb alguna qüestió, en un determinat moment, per poder avançar.
La forma que adopta el dubte té a veure tant amb el caràcter i les formes de ser de les persones com amb la naturalesa d’allò sobre el que s’ha de decidir.
Pel que fa al caràcter, hi ha persones que dubten poc o que el seu moment de dubte en la presa de decisions és breu, potser perquè són més decidides, més segures de si mateixes o més sòlides en les seves conviccions.
També, per què no, hi ha persones menys reflexives i, fins i tot, més irresponsables o més centrades en elles mateixes, de manera que a l’hora de prendre decisions prioritzen els seus interessos sense considerar els efectes que la seva decisió pugui provocar al seu voltant. Per contra, hi ha persones que dubten molt o que la presa de decisions els representa una dificultat important, ja sigui per una actitud davant de la vida més reflexiva, prudent o més contemplativa, ja sigui perquè sempre tenen en consideració un ampli ventall de possibilitats que giren al voltant de la decisió que han de prendre. També pot donar-se el cas de persones insegures o poc decidides. Especialment quan es barregen tots aquests factors, el dubte pot arribar a mantenir-se més del que seria convenient.
Amb relació a la naturalesa d’allò que s’ha de decidir, els nivells de complexitat poden ser diferents i augmentar o disminuir la potència del dubte: la decisió a prendre afecta clarament altres persones o només la persona que ha de fer la tria? Les conseqüències d’aquesta tria poden tenir una repercussió greu en un mateix o en els altres? Quina és la transcendència de la decisió que s’ha de prendre? Com condiciona el futur?
Aquestes preguntes poden donar-nos una certa idea del nivell de dubte i de la necessitat de disposar de més o menys elements d’anàlisi per prendre decisions.
El dubte està especialment present en els moments transcendents de la vida personal, en les transicions vitals que determinaran el propi futur, un futur que, com acabem de comentar, en molts casos també afectarà altres persones. Decidir el rumb de la mateixa existència requereix una presa de decisions constant entre camins diversos, molt sovint contradictoris i fins i tot excloents entre ells.
Quan la situació en què s’ha de prendre una decisió comporta un nivell molt alt de dubte, aquest pot arribar a ser immobilitzant, generar un bloqueig i, fins i tot, un estat de patiment per la dificultat de decidir. Són moments en què pot ser necessària l’ajuda d’altres persones, ja sigui en forma de supervisió o equip estructurat de treball, en el camp professional, com en forma d’orientació personal, quan es tracta de situacions privades. Manifestar el dubte, voler compartir un neguit o demanar consell hauríem de veure-ho com una indicador de maduresa i de prudència.
En èpoques socials anteriors molt més homogènies, menys canviants i més estables, la pròpia societat esdevenia un agent orientador i minimitzador del dubte. Però ara, en un món divers, heterogeni, complex, incert, dinàmic, canviant i sovint contradictori, és normal que augmenti el dubte i l’angoixa que del dubte se’n deriva.
Així doncs, és fonamental acceptar, més que mai, que el dubte forma part de les nostres vides. Vivim envoltats de possibilitats, d’alternatives i d’opcions en totes les esferes de la vida. Segurament, aquesta permanent exposició a alternatives que ens obliguen a triar pot ser una de les moltes causes del malestar emocional que patim en el nostre temps.
Cal aprendre a gestionar el dubte com un element constitutiu de l’essència humana i dels temps que ens toquen viure. A la vegada, es fa indispensable desenvolupar un sentit de solidaritat que ens permeti, davant del dubte, fer una tria raonable, ponderada, responsable, compassiva amb el nostre entorn i amb les persones amb qui convivim.
Jesús Vilar és professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL.
