La conversa: Jordi Carrión i Jordi Sellas constaten com el paradigma digital canvia la cultura

— Un llibre que t’arriba per missatger no té història; si el compres a una llibreria llavors sí que té un relat propi.

— La necessitat d’estar presents a tothora creant propostes impactants elimina la reflexió.

JORDIN CARRIÓN. Tarragona, 1976. Doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i director del seu Màster en Creació Literària. Escriu periòdicament a ‘La Vanguardia’ i a ‘The New York Times’. És autor de novel·la (Los muertos, Los huérfanos i Los turistas) i assaig (Teleshakespeare, Librerías, Barcelona. Llibre dels passatges i Contra Amazon, el seu darrer llibre). Ha publicat en quinze idiomes.

JORDI SELLAS. Olot, 1977. Periodista i gestor d’empreses culturals, llicenciat en Ciències de la Comunicació-Publicitat i RRPP. Va fundar i dirigir el Club TR3SC i ha estat director audiovisual i digital de RBA i Director general de Creació i Empreses Culturals del Departament de Cultura. Treballa en projectes vinculats als mitjans i la cultura a través de Minoria Absoluta, Layers of Reality i Nostromo Live.


El confinament degut al Coronavirus ha accelerat un procés pel qual la cultura cada cop passa més per les pantalles i el món digital i menys per la presència física i el món analògic. Com transforma això els seus valors?

Aquesta conversa estava prevista de fer abans de l’arribada a les nostres vides del Coronavirus, que tantes coses està modificant des de fa algunes setmanes del món tal com el coneixíem fins ara. Però diguem-ne que parlar-ne ara és encara més interessant que fer-ho fa dos mesos, tan sols. Quina valoració feu de com la crisi del coronavirus està incrementant a marxes forçades la irrupció del món digital en l’àmbit cultural?

JORDI CARRIÓN —Encara és massa aviat per saber què passarà. En un article que vaig publicar el 29 de març a The New York Times (“La biología está acelerando la digitalización del mundo”, ja reflexionava sobre la paradoxa que suposa que sigui la biologia –i no la tecnologia– el que està accelerant la digitalització del món; resulta que un virus que afecta els cossos i que es transmet cara a cara o per la superfície dels objectes està multiplicant exponencialment la nostra dependència dels dispositius. A l’article feia un exercici d’anticipació i hi afirmava que és possible que el gran capital –econòmic i de dades– que està arribant aquestes últimes setmanes a empreses com Netflix o Amazon acceleri el desenvolupament algorítmic al mateix temps que milions de persones s’acostumen al consum i a la vida digitals. Si al ritme de l’any passat la transició digital s’hagués completat del tot, anem a dir, en trenta o quaranta anys, és molt probable que superada la pandèmia aquest termini es redueixi dràsticament.

Jordi Carrión, en l’esquema de la cultura, forma part del grup dels “creadors”. Les darreres setmanes, per un excessiu afany de tenir presència mediàtica, almenys una part del món de la cultura s’ha equivocat en oferir els seus productes i continguts gratuïts a la xarxa?
Respecte a com s’ha comportat una part del món de la cultura a l’inici d’aquesta situació: evidentment, les plataformes no han regalat pel·lícules ni sèries. La indústria editorial ha caigut en una espiral mimètic, imitant els uns les campanyes dels altres. Només pot sobreviure qui, justament, segueixi el seu propi camí i sigui innovador i original. La plataforma Filmin, per exemple, ha demostrat que la seva aposta, arriscada fa un temps, era finalment molt vàlida: cinema i sèries de qualitat, amb un component local i un altre d’internacional, amb una tecnologia puntera.
Jordi Sellas, que l’hauríem d’emmarcar en el grup dels gestors culturals, perquè ha treballat en aquest món tant des del món privat com del públic. Quina és la perspectiva que estàs observant, en relació al tema que ens ocupa?
Jordi sellas—Des de la perspectiva dels continguts culturals, la crisi del Coronavirus ha accelerat processos que ja estaven en marxa des de fa molt de temps. Les grans plataformes de distribució de continguts han tingut un creixement important, però no dramàtic, en el nombre d’usuaris, en canvi han patit un increment molt important en la intensitat del seu ús fins al punt que moltes d’elles han hagut de fer ajustos en la qualitat del vídeo i l’àudio per intentar evitar la caiguda dels seus sistemes. Això vol dir que no hem descobert Netflix o Filmin durant aquesta crisi, tampoc hem descobert Spotify o Kindle, però el confinament sí que n’ha fet augmentar el seu ús.
Per altra banda, sempre hi ha hagut empreses culturals que han dominat grans territoris amb els seus continguts, no és pas cap gran novetat, això. Ara, els toca a aquestes i en el passat n’hi havia d’altres. A mi m’interessa especialment saber qui són i quins interessos hi ha darrera de les empreses que formen part del que jo en dic l’Oligarquia de la Descoberta dels Continguts; al món occidental, aquestes empreses serien Google, Apple, Amazon, Microsoft, Netflix, Spotify… Avui no és tan difícil crear, produir i distribuir continguts (audiovisuals, literaris, musicals, etc.) com aconseguir la seva visibilitat, que algú efectivament dirigeixi la seva atenció cap a tu. Si no passes per la porta dels grans gestors de la cerca de continguts, la teva visibilitat serà impossible.
És per aquest motiu que tots els agents culturals s’han llançat a promocionar les seves propostes a través de la xarxa de forma gratuïta. És, de fet, el camí que des de fa uns anys ha creat el màrqueting cultural en la seva branca promocional per poder arribar al públic potencial. Unes accions gratuïtes que s’acaben convertint en un regal enverinat quan els gestors de l’Oligarquia de la Descoberta comencen a fer servir els seus algorismes per posicionar-te millor o pitjor a través dels seus criteris i, també, a través del pagament de publicitat.

Ja abans del Coronavirus, com creieu que la irrupció del món digital afectava els valors de la cultura? Per exemple, que els llibres no es comprin en una llibreria o es vagin a llogar en una biblioteca sinó que t’arribin a casa com una mercaderia més, quina afectació té? Per altra banda és evident que les possibilitats culturals per a joves amb poc poder adquisitiu que s’obren a partir de l’accés a internet i a les xarxes sense la digitalització serien molt més complicades…
J. C.— Precisament parlo sobre moltes d’aquestes mutacions al meu llibre Contra Amazon. Si n’hagués de triar una, seria l’absència d’història. És a dir, quan un llibre t’arriba amb un missatger, després d’haver-lo comprat en una pàgina web, en una caixa que seria igual si es tractés d’un plat, una joguina o una eina, el llibre és teu, sí, evidentment, però no té una història prèvia. Jo m’estimo més que les meves lectures m’evoquin una llibreria, un viatge, una conversa (sovint amb un llibreter, precisament), potser fins i tot un record sensorial (com ara l’olor del paper)… que tinguin un relat, vaja. Això m’ajuda, en últim terme, a singularitzar-ne la lectura. La pantalla, just al contrari, les fa totes homogènies, gairebé intercanviables. El mateix fa Amazon. Suposo que es tracta d’un procés de transició. És a dir, per a les generacions més joves o futures, serà el mateix l’aprenentatge per tutorials de YouTube que amb un mestre. Però encara amb el fenomen Rosalía, que és molt més jove que jo, es veu que tenir un o més mentors humans, en una relació directa, marca la diferència.

j. s.—A veure, tornant a quins efectes ha tingut la crisi del Coronavirus, el que sí que clarament ha provocat és l’entrada de milions de persones als sistemes de vídeo en directe per a converses. Aquest ha estat el gran canvi de la crisi del coronavirus. Tothom té més aplicacions de videoconferència que mai instal·lades als ordinadors o als mòbils; sigui per fer reunions de feina o trobades familiars. Penso que aquest salt serà molt determinant de cara al futur per tot el que implica en l’eliminació del temps i l’espai per a experiències digitals en directe. Fins fa poc temps, aquest era un terreny pràcticament exclusiu del gaming, vinculat a un ús estrictament lúdic. Ara ja és un hàbit global i només podem gratar la superfície en les anàlisis sobre com ens afectarà en el futur.
Els valors humans versus els de la Intel·ligència Artificial (o les eines automatitzades de gestió de dades): aquest és el debat en el quan entrarem de manera cada vegada més seriosa. Quin valor té que una persona estigui a l’altre costat? Paradoxalment, la crisi de la Covid-19 que estem vivint des de fa sis setmanes ens ha donat a tots moltes més eines i capacitats per tal que, en el futur, a l’altre costat hi hagi una persona i no una màquina. No és poca cosa, això…

En la conformació dels gustos dels lectors i consumidors de cultura, que els prescriptors dels llibres ja no siguin els llibreters o el bibliotecaris sinó un algoritme, com afecta? També hi ha un efecte positiu del procés de digitalització que és que les llibreries, si es transformen de dalt a baix com han fet diverses a casa nostra, esdevenen de nou referents culturals de primer ordre i no només “magatzems de compra de llibres”…
j. c.—La prescripció algorítmica està en formació, encara no podem arribar a conclusions sobre quins són exactament els seus efectes. Sí que sabem, a partir de la poca informació que comparteix la plataforma de distribució de continguts Netflix, que els algoritmes poden ser agents d’uniformització, segurament perquè el que més els importa són les dades quantitatives i no les qualitatives. La crítica i el gust estètic sempre s’han basat en la qualitat, que sens dubte és un codi arbitrari, però que sovint encerta sintonies i comunions entre els lectors. De fet, potser és una sort que Amazon no faci prescripció humana (durant uns anys tenia fins i tot un servei telefònic de recomanació de llibres); així ens deixa terreny a nosaltres, als creadors.
D’altra banda, la digitalització de les llibreries és una eina, com ho van ser en el seu moment altres mecanismes per arribar al públic (com per exemple enviar butlletins en paper, organitzar activitats, conferències, fires del llibre…). Per tant, m’agrada dir que el futur de les llibreries paradoxalment està en el seu passat. Les comunitats que van construir Sylvia Beach a Shakespeare and Co. a París o Lawrence Ferlinghetti a City Lights, a San Francisco, són semblants a les que donen suport Dòria Llibres a Mataró o Nollegiu a Barcelona, però ara utilitzem xarxes socials i pàgines web per aconseguir cohesió i suport. La clau, d’alguna manera, és la festa. La festa ha estat sempre fonamental a les llibreries. I Amazon no en fa, de festes, per dir-ho d’una forma clara i senzilla.

J. S.—Em sembla que la llibreria és un negoci detallista que seguirà el futur de tot aquest sector amb els mateixos riscos de substitució digital. L’experiència de l’usuari que està acostumat a comprar en una llibreria amb personalitat i caràcter propi no es podrà substituir mai per una compra freda davant d’una pantalla mirant les estrelles que han posat altres usuaris de la mateixa plataforma. En canvi, la compra anònima en grans superfícies comercials on es venen llibres podria patir molt més. De totes maneres, també voldria dir que els negocis de venda al detall poden patir altres tipus de crisi de caràcter immobiliari o, en general, urbanístic, que les poden afectar de forma molt més dura que els hàbits de compra dels lectors. N’hem de ser conscients, també, d’això.

Quin paper haurien de tenir les institucions davant d’aquesta evolució que pateix la cultura? Caldrien mesures de suport al sistema cultural del món analògic, perquè aquest pogués evolucionar cap a aquest món digital, i protegir-se així de les grans corporacions?
j. c.—Suposo que sí. Si les mines de ferro a casa nostra encara reben ajudes públiques, no les han de rebre els enquadernadors artesanals o les llibreries que només venen llibres en paper?

j. s.—L’Administració pública hi té un paper fonamental, sense cap mena de dubte. La cultura, especialment la cultura catalana –que té un nombre quantitatiu d’individus petit respecte a altres cultures–, sempre ha necessitat i necessitarà la intervenció correctora de l’administració per al seu desenvolupament. Aquesta intervenció es pot fer a l’estil europeu continental, a l’estil britànic o a l’estil nord-americà, però sempre acaba sent una intervenció pública. Un exemple evident el tenim a casa amb dues plataformes de característiques similars que segueixen recorreguts completament diferents: WuakiTV (avui RakutenTV) i Filmin, a la qual abans feia referència en Jordi Carrión.
Penso que el salt cap a la digitalització té a veure amb el procés de creació, de producció i de distribució de propostes culturals, especialment en totes aquelles que són transmissibles per canals digitals. Si no tens en compte tota la cadena de valor et perds una part fonamental del camí. Totes les empreses de l’Oligarquia de la Descoberta al món occidental són nord-americanes: això no té sentit. Però Europa no pot lluitar contra aquest statu quo sense un suport públic decidit en el finançament de plataformes pròpies i en l’equitat fiscal respecte els gegants nord-americans.

Quins valors creieu que incorporarà la cultura en aquest nou paradigma, quins creieu que podria perdre i quins creieu que caldria mantenir i reforçar?
J.C. —Suposo que el gran conflicte, en termes de valors, és el de l’humanisme en oposició al post-humanisme. I que la solució seria trobar un punt intermedi, ni apocalíptic ni absolutament integrat, un equilibri entre formes de periodisme, creació, distribució i gestió cultural que respectin la centralitat humana i altres totalment algorítmiques, per a les quals els éssers humans només són dades i patrons. La tendència és anar cap al control algorítmic i jo sóc dels que penso que hi hem de posar resistència, sense cap mena de dubte. Google o Netlfix ja són grans exèrcits d’éssers humans que fan allò que és millor per a la família algorítmica per a la qual treballen. Per això m’interessen tant les llibreries o els projectes de creació en xarxa, en general. Per això, també, crec tant en l’obra col·lectiva que intento fer en la direcció del Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra –aquest 2020 complim dotze anys de vida–, en el seu llegat, que potser ja és crepuscular.

J.S. —La velocitat exponencial en la qual ha entrat la creació és directament proporcional a la velocitat del desenvolupament de les tecnologies de la comunicació. Des de qualsevol aparell digital estàndard es poden fer transmissions audiovisuals en directe, edició de clips o pel·lícules, gravació i producció de peces musicals o desenvolupament d’experiències interactives al voltant del videojocs. Aquest potencial de creació i difusió fa que conceptes impensables fa relativament poc temps com els Instagram Stories, els clips de Tik Tok o les retransmissions de Twitch estiguin a l’abast de tothom qui tingui temps i ganes de desenvolupar-los. En termes de democratització de les eines de creació aquesta és una notícia excel·lent, el potencial creatiu té més camins que mai per desenvolupar-se.

Per tant, des d’un cert punt de vista ets absolutament optimista…
J. S.—Sí, però tanmateix, el repte de superar l’oligopoli de les plataformes de creació i difusió a través d’eines de caràcter obert està molt lluny de ser una realitat. Només la Viquipèdia [enciclopèdia virtual fet a partir del treballa col·laboratiu] s’erigeix com a una autèntica realitat col·lectiva (amb totes les seves especificitats) davant d’un panorama dominat principalment per corporacions nord-americanes. Al mateix temps, l’acceleració del temps que va de la conceptualització a la creació i, finalment, a la distribució, ens porta a una situació completament nova. La necessitat d’estar present a tothora creant propostes impactants elimina, en gran part, la reflexió. L’impacte dona pas a la buidor una vegada ha explotat. Aquell mem, aquell clip, aquell story que ens ha fet vibrar fa uns minuts queda enterrat completament per aquell que ens acaba d’arribar a través del nostre grup de Whatsapp. L’esforç creatiu, intel·lectual, darrera de qualsevol creació artística es veu superat per la velocitat en la necessitat de crear i distribuir. Aquest efecte d’acceleració acaba generant propostes menys consistents, menys sòlides, menys transcendents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *