Francesc Torralba i Francesc Núñez analitzen les conseqüències del coronavirus

Torralba: — La pandèmia és una prova de primer ordre per examinar la qualitat moral d’una comunitat.

Núñez— No som deus, per més que ho sembli; l’única seguretat vindrà de cooperar amb els altres.

El coronavirus ens ha canviat de la nit al dia: res és igual des que hi estem immersos i ja veurem què es manté quan en sortim i què canvia definitivament. Just en els primers compassos d’aquesta crisi, en parlem amb dos reconeguts filòsofs catalans. UNA CONVERSA MODERADA PER JOAN SALICRÚ

Francesc Torralba és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i doctor en Pedagogia per la Universitat Ramon Llull. En l’actualitat és catedràtic acreditat a la Universitat Ramon Llull, i imparteix cursos i seminaris en altres universitats d’Espanya i d’Amèrica. Director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull, és membre del Consell Assessor de la revista Valors.

Francesc Núñez va estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona i Sociologia a la UAB, on es va doctorar. Des del 2008 és professor convidat de la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) on imparteix matèries de Sociologia. Des de l’any 2000 és professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. Actualment, és director del Màster d’Humanitats d’aquesta universitat.

Comencem per una qüestió relacionada amb el confinament que tots vivim aquests dies. En nom de la responsabilitat col·lectiva, l’Estat pot limitar la llibertat?

FRANCESC TORRALBA— L’Estat ha de garantir, en tot moment, les llibertats civils dels ciutadans. Però a la vegada ha de garantir la seguretat de tots ells i, de manera especial, dels grups més vulnerables. Conjugar aquests dos deures no és fàcil. En circums-tàncies d’emergència, l’Estat pot limitar les llibertats dels ciutadans, però aquesta limitació ha d’estar molt ben argumentada científicament. No pot ser arbitrària, ni menys encara unilateral. Ha de ser pensada amb rigor i assessorada pels actors principals d’un Estat. En les circumstàncies que vivim, semblen justificades. Per alguns ciutadans, han arribat massa tard. Per altres, han estat excessives i innecessàries. Si observem què han fet els Estats membres de la Unió Europea, veiem que han actuat amb criteris diferents. Alguns, de manera molt prudent, com en el cas de Dinamarca; altres, de manera més liberal i permissiva.

FRANCESC NUÑEZ—Clarament, l’Estat té la potestat de limitar la llibertat dels ciutadans. La tensió entre llibertat(s) i seguretat plana sempre en la vida social de les persones. Hi ha qui prefereix cedir llibertats en nom de la seguretat i hi ha qui se sent molest –violentat– per les exigències i mandats de l’Estat (regulador). En circumstàncies normals, quan vivim, sense adonar-nos-en, sota l’imperi de la llei, no ens sentim limitats ni insegurs. El problema és quan les coses es compliquen. Llavors, la tensió entre un i altre pol es fa més evident i les peticions s’extremen i polaritzen, com es fan en els arguments a favor o en contra. La “norma general” deixa de ser bona i les circumstàncies reclamen reduir la llibertat.

Comparteixo que en aquestes circumstàncies cal prudència i esgrimir arguments racionals per justificar les decisions. Ser prudent vol dir prendre decisions valentes a l’hora que racionals i ben explicades. I cal, per part dels afectats per aquestes decisions, no deixar-se guanyar per la comoditat i la por i deixar-se imposar alguna de les moltes formes que pot prendre la tirania, i a les quals les postveritats solen acompanyar.

I quin paper ha de tenir la consciència individual?

F. T.— La consciència individual també juga un rol fonamental en tota aquesta situació. S’espera que el ciutadà serà capaç d’adonar-se de la situació i de prendre consciència de què la seva acció o omissió afecta la vida dels altres. Ser conscient és prendre les mesures que les autoritats sanitàries, assessorades pels científics, brinden al conjunt de la ciutadania. Cal adonar-se que una epidèmia és un fenomen col·lectiu i que si no som disciplinats, atents i solidaris, difícilment es podrà extirpar.

F. N.— Sí, totalment d’acord: ser conscient és ser responsable i aquesta és una característica de la persona prudent i previnguda. Però sovint, en les nostres societats contemporànies la consciència individual s’ha tornat individualista, egocèntrica i calculadora. Són els efectes-reflexos de la modernitat (i del neoliberalisme) en la consciència. Sens dubte que aquests efectes atordeixen i dificulten adonar-nos de la nostra condició social i dels efectes de les nostres accions o omissions. Cada individu pot ser afectat en el seu cos pel coronavirus, i això és un fet personal, no hi ha cap dubte, però hem de ser conscients, i prendre’n consciència col·lectivament i de forma individual, que la cura i la defensa no pot ser individual i personal, sinó social i col·lectiva. Aquesta pot ser una oportunitat perquè la consciència individual, i sovint totalitària, prengui consciència de l’existència de l’altre i de la nostra interdependència.

Si vols llegir tota la conversa, adquireix el número 180 de Valors a l’iQuiosc.cat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *