Cinema i civisme

Davant l’encàrrec d’escriure un nou article per Valors, no negaré que he experimentat un cert bloqueig com el que patia Barton Fink. Fink és el protagonista d’una pel·lícula dels germans Joel i Ethan Coen (Barton Fink, 1991), que explica la història d’un escriptor d’obres de teatre que, als anys 40, rep molt bones crítiques a Nova York. Gràcies a això és contractat com a guionista per un estudi de Hollywood. I aleshores, en un hotel sòrdid, es bloqueja i és absolutament incapaç d’escriure res. Certament, contemplar el pobre Barton immòbil davant la seva màquina d’escriure provoca angoixa. I no n’explico més, no voldria fer això que ara en diuen «un spoiler».

M’agraden les pel·lícules dels germans Coen. I els dies de confinament vaig aprofitat per mirar-ne moltes, de pel·lícules: dels Coen i d’altres directors.

Llegeixo als diaris que la reobertura dels cinemes no està anant tan bé com s’esperava. Alguna sala fins i tot ha hagut de tancar definitivament per no poder fer front, econòmicament, a les mesures de seguretat imposades per la covid-19. No és una bona notícia, certament. Segurament la facilitat amb la que avui dia podem accedir a bones pel·lícules des de casa, a un preu mòdic, no ajuda a reomplir les sales. Pel preu de dues entrades al cinema un cap de setmana, ara es poden veure moltes pel·lícules durant un mes des de casa.

Jo tampoc he tornat al cinema després del confinament. Però en el meu cas, si bé l’economia i la salut són coses a tenir molt en compte, he de dir que allò que em frena és pensar que aniré al cinema i hauré d’aguantar que l’espectador de davant m’enlluerni amb el seu mòbil, que el del costat no pari de fer soroll tot menjant crispetes i que el de darrera es passi tota la pel·lícula «comentant la jugada». I el pitjor de tot (perquè tot això m’ha passat) és que ningú de la sala de cinema faci res per evitar-ho.

Hi ha alguns models de negoci que han tolerat (o s’han mostrat indiferents) al comportament incívic d’una part dels seus clients. Penseu, per exemple, en el turisme “de borratxera” o en les molèsties provocades pels inquilins de certs pisos turístics.

Tant de bo que els cinemes, com tants altres negocis, es puguin recuperar d’aquesta crisi. Però intueixo que, perquè això sigui així, no n’hi haurà prou amb esperar que acabi la pandèmia. Faran falta més elements a l’equació. I estic segur que reconduir certs comportaments en serà un. Perquè, a la llarga, tolerar l’incivisme és un mal negoci.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.