La senzillesa, la proximitat, el caliu de la família, el coneixement d’un mateix com a pas previ a ser útil als altres. Són alguns dels valors que reivindica el filòsof Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre, La resistencia íntima. Assaig d’una filosofia de la intimitat (Quaderns Crema).
Al llibre diu que la vida en comú depèn del costum de menjar plegats, costum que estem perdent. Que cada cop més gent mengi sola simbolitza la societat que tenim?
És simplement una imatge, eh? Però té la seva riquesa. Aquesta tradició de compartir taula i d’estar abans al voltant del foc, indica reunió, comunitat, confiança, parlar amistós… i en aquest sentit si que és veritat que el món contemporani revela una certa erosió d’aquesta situació. És més individualista i tendeix a la impersonalitat.
I perquè ens consta cada cop més compartir espais com aquests?
L’estructura social no és aliena als gestos que fem en la forma de viure. Tot i que la majoria tenim casa i la sort de poder tornar cada dia a casa, cada cop més resulta freqüent que es mengi fora de casa, que quan s’arribi a casa no hi hagi coincidència horària… i aquesta estructura social no impossibilita però sí dificulta les reunions i els àpats compartits.
Diu que la proximitat no es mesura en metres ni en centímetres. Doncs com l’hem de mesurar?
Proximitat no és una categoria física. No es tracta d’estar molt a prop, molt junts. És aquesta idea d’escalfor, de sintonia, de franquesa… per exemple quan tu tens proximitat amb algú és quan hi parles amb franquesa. I pot ser que aquest algú amb qui estàs parlant estigui a l’altra punta del món. La distància geogràfica no impossibilitat aquesta proximitat afectiva. El contrari de la proximitat no és la distància sinó la indiferència. La fredor. L’anonimat.
Cada cop estem més temps fora de casa. Com afecta això al nostre creixement humà?
Debilitant la vida i la persona. L’ésser humà té necessitat de treballar, de relacionar-se, d’expandir-se… però allò que permet que una persona estigui a gust a la feina, que pugui viatjar, realitzar coses… és que tingui un lloc de resguard. Un recer. Una escalfor. Això és el que significa “casa”, el lloc al que tornes després de sortir. Té aquesta funció reparadora, de reposar, no només les forces físiques sinó també les anímiques i espirituals. I aquesta mena de situació de recer és la que permet que l’endemà o la setmana següent tu tinguis aquesta disposició per tornar a sortir.
Hauríem doncs de valorar molt més aquesta quotidianitat?
Sens dubte. En el món del pensament i de certes teories filosòfiques s’ha tendit a menystenir la quotidianitat. A veure-la com una cosa de poca volada. Relacionada amb la monotonia. Miro de fer una apologia de la quotidianitat perquè pot ser molt fonda, molt rica… no es pot identificar quotidianitat amb monotonia, automàticament. Quotidianitat vol dir que hi ha una certa repetició, però una repetició no és mai idèntica; sempre hi ha una part de repetició i una de variació. Parlar cada dia amb els fills una estona no és repetir-se, oi? Hi ha una repetició que incorpora en ella mateixa una variació. I això és riquesa. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
