Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“Agressivitat a la carretera”, dins les ‘Escenes quotidianes’ de Jordi Alcàsser


L’altre dia anant per l’autopista vaig veure una escena d’aquelles tan desagradables on dos vehicles tenien un conflicte. Dic dos vehicles perquè no es veia qui hi havia a dins i no sé qui eren, ni quina cara feien. Llegint el llenguatge no verbal dels cotxes vaig interpretar el següent: que el primer en algun moment no gaire lluny d’allà on estaven, no havia deixat passar el segon i que aquest li havia fet llums i tot això, però res. D’aquí a l’enuig i als insults hi ha un curt camí i la contraofensiva està servida; no deixar-lo passar és la solució. Aquesta mena de conflictes solen passar al carril de més a l’esquerra on no hi ha possibilitat d’avançar perquè és l’últim carril. L’exhibició està servida i la por de la resta de conductors per veure si seran part d’un accident també.

A  aquests valents conductors jo els pregunto: serien capaços de repetir l’escena sense el cotxe? Imaginem per exemple una vorera estreta, als pobles n’hi ha, i es troben un que va xino-xano i un a darrera més embalat. Seria versemblant veure al vianant de davant impedir al pas al de darrera i construir un xou com el de l’autopista?. Crec que no! I això és conseqüència d’una paraula ben significativa com és la projecció. A veure, les persones i sobretot els homes tenen la tendència a projectar-se amb els seus cotxes. Els cotxes acaben per ser una prolongació del cos però una prolongació reforçada i amb un alt component imaginatiu. Reforçada amb el xassís i la mecànica del cotxe i els valors de la marca i demés. Sense el cotxe i la càrrega imaginativa corresponent amb que es queden? Aquesta és una bona pregunta.

El cos humà és molt vulnerable i a alguns els sembla que a cavall de l’automòbil són invencibles. Jo dic que hi ha persones que fan cara de cotxe, al volant se’ls posa cara de poderosos i llavors es creuen imparables. Imparables com el que no li dona la gana de canviar de carril, i imparables com el que no li dona la gana baixar de  velocitat. El que si és parable és la vida dels conductors.

El gaudi que ofereix el mercat de l’automòbil amb tot el reforçament imaginari que provoca la ingent publicitat produeix uns ideals exacerbats en algunes persones. Uns ideals de poder i potència que aparten de la realitat faltant del dia a dia i en alguns casos els hipotequen durant anys. Tot per una imatge. Potser no existeixen ideals més elaborats perquè la gent s’identifiqui?, potser no.

Jordi Alcàsser és psicoanalista i col·laborador de Valors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *