Tota una vida

No és una pandèmia per a vells. Aquesta és una frase que d’una manera o altra molta gent té al cap en aquests temps inèdits i agitats. El maleït virus ataca tothom, però s’acarnissa particularment amb la gent gran, amb qui la mortalitat és enutjosament alta. I, per si això fos poc, vénen els experts de les UCI i dels comitès de bioètica a rematar la feina plantejant l’exclusió dels vells davant l’escassetat de ventiladors que han deixat aquests anys de qüestionables retallades sanitàries.

A falta de l’anhelada, però encara llunyana vacuna, el confinament i el distanciament social són les úniques mesures socials que poden pal·liar una tragèdia més gran, convertint la solidaritat en una feliç aliada de la sort dels més grans; però fins i tot aquest últim i desesperat alè social té els dies comptats. La societat no pot o no està disposada a suportar per més temps la paràlisi econòmica. I no només perquè el poder dels diners estigui ensenyant les seves afilades urpes, sinó sobretot perquè no es pot engabiar durant molt de temps la vitalitat de la joventut i la seva legítima necessitat d’obrir-se pas en la vida. Enmig de la precarietat laboral en què vivim, moltes famílies joves són pobres o freguen la pobresa i, si no porten relativament aviat diners a casa, milers de nens baixaran encara més en l’abisme de la misèria.

Aquests dies, hem avançat èticament a l’haver substituït l’egoisme individual dels temps de normalitat per la solidaritat social. Ho hem vist en la mobilització social i veïnal fabricant mascaretes casolanes i portant menjar als més grans, en l’aplaudiment als balcons, o en la cooperació científica internacional en pro de la vacuna; però aquesta col·laboració social desinteressada té els seus límits. En la nova normalitat, hem de buscar un equilibri entre l’energia dels que estan encara construint el seu projecte vital i la tranquil·litat de la gent gran. La salut pública no pot estar per sobre del conjunt del benestar social, ni pot ignorar que determinades mesures de salut pública a curt termini poden incrementar les desigualtats socials i econòmiques, provocant, a mig i llarg termini, majors crisis de salut que avui semblen invisibles als ulls de la immediatesa.

Hi ha moltes formes d’entendre èticament aquesta pandèmia, i una d’elles sense dubte és a partir del conflicte generacional. Què deuen en justícia els joves als vells, i aquests a aquells? És una pregunta difícil que avui sobrevola indirectament la ment de la ciutadania i de les persones que prenen decisions crucials, tant en la política com en els centres sanitaris. La salut pública té com a objectiu la bona salut de tothom. Pressuposa amb encert que, en general, la bona salut comunitària millora les expectatives individuals de salut.

Però els experts en salut pública, com és lògic, no tenen una resposta mèdica al conflicte entre generacions quan toca triar entre la salut de la gent gran i la dels més joves. No la tenen perquè el que està en joc és el benestar de la comunitat, que és un concepte més ampli que el de la simple salut, atès que la definició del benestar és un assumpte filosòfic, i perquè el conflicte generacional sobre la salut i el benestar que s’està dirimint en aquesta pandèmia només es pot resoldre amb decisions ètiques sobre el que és més just, sobre el que hauria de ser una societat justa. I, a tot això, no hauríem de preguntar a la ciutadania? En democràcia, els conflictes profunds de valor no els han de resoldre els experts, sinó tots els afectats en condicions d’igualtat. La ciutadania necessita a la ciència tant com aquesta a la ciutadania. I els polítics han de deixar de vociferar per una vegada i escoltar amb humilitat i voluntat de servei, que per això volem que hi siguin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *