Llicenciat en Comunicació Audiovisual i col·laborador de El Confidencial, Héctor García Barnés es proclama fill d’una generació que ha deixat de creure en el futur i per això acaba de publicar Futurofobia (Plaza&Janés).
La nostàlgia és un exercici molt comú entre els humans, però és perillosa?
La nostàlgia és un dels molts refugis que tenim. Hi ha dos camins possibles: la nostàlgia i l’apocalipsi. I, actualment, la nostàlgia és el camí més comú, perquè part de la societat viu abocada en aquesta nostàlgia, en creure que el passat va ser millor. La nostàlgia es converteix en un refugi davant l’angoixa del present. Els joves que ara tenim vint i trenta anys som especialment nostàlgics perquè també existeix una cultura que fomenta aquesta nostàlgia; només cal posar Netflix o Disney+ una estona per comprovar-ho.
Quines són les causes que han provocat que les generacions de joves d’entre vint i trenta anys estiguin atrapades entre la nostàlgia i l’apocalipsi?
Les causes són diverses. Per mi, la futurofòbia és el mal en el qual vivim i cap al qual ens dirigim. Hi ha unes condicions materials òbvies, especialment la crisi del 2008 i els seus conseqüents xocs; però també la crisi del coronavirus, la guerra a Ucraïna… Tot això, amb el temps, ha generat una forma particular de veure les coses. Ara ja no hi ha una visió del futur en la qual podem articular els nostres projectes. L’únic futur que projectem és un futur pitjor que el present. Els successius xocs han generat una sensació d’inestabilitat. Ara bé, tampoc som la generació que ha viscut més crisis, però sí que som la generació que tenim més interioritzada aquesta sensació de manca de futur.
La nostàlgia té alguna cosa de positiu?
Sí, és clar. Tothom té la necessitat de trobar en el passat aquelles coses que el feien vibrar. De fet, si ens hi fixem, ens agrada recordar aquells temps passats que ens oferien un futur. En el camp de la música, per exemple, si David Bowie avui encara ens agrada és perquè oferia imatges molt furistes, romàntiques i molt excitants. Simon Rynolds ho explica molt clar en el llibre Retromanía: “La indústria de la música consisteix en tornar al passat per recordar quan teníem un futur”.
Per tant, sentim més nostàlgia de la possibilitat de futur que del propi passat?
Podem sentir nostàlgia de qualsevol cosa, fins i tot de les coses dolentes. Amb el temps, episodis passats els incorporem a la nostra pròpia biografia i ja no ens semblen tan dolents. Per exemple, ara podem veure documentals de guerres, com la Guerra Civil o la Segona Guerra Mundial, de forma nostàlgica.
Estem parlant de joves que tenen nostàlgia de la joventut dels seus pares. Es pot tenir nostàlgia d’uns anys no viscuts, no experimentats?
La indústria provoca aquest tipus de nostàlgia. De petit, sempre vaig desitjar que fessin més pel·lícules de La guerra de les galàxies i ara n’estic fart. Els darrers anys també s’han tornat a ajuntar totes les bandes de música que hauria volgut veure de jove i que generacionalment no vaig poder veure. El fet de no haver viscut una cosa, també fa augmentar el romanticisme que l’envolta. La imaginació sempre és millor que la realitat.
A quins valors hauríem d’apel·lar per combatre aquest discurs nostàlgic?
La imaginació és fonamental per pensar i per posar-se en marxa amb noves alternatives. Manca una mica més de ficció, d’imaginació, d’escapisme i de pensar altres possibilitats i realitats… i creure que les coses demà poden ser millors que avui.
“La meva generació, aquells que ara tenim trenta anys, no és la que ha viscut més crisis, però sí la que té més interioritzada aquesta sensació de manca de futur”
És un costum molt habitual comparar generacions. Per exemple, la nostra joventut amb la joventut dels nostres pares. És tramposa aquesta comparativa?
Segurament, sí. Jo no vull entrar en el debat de si nosaltres vivim més bé o pitjor que ells sinó explicar perquè tenim aquesta sensació i la resposta és aquesta gran importància social de la nostàlgia. Al final, el que està en joc sóc les expectatives i els itineraris vitals de les persones. És veritat que els nostres pares van néixer en un moment en què sobre el paper les expectatives semblava que havien de ser baixes, però van acabar sent millors del que s’esperava. En canvi, els seus fills tenien grans expectatives i, al final, no es van complir com s’havien imaginat. De totes maneres, és molt difícil comparar generacions i cal tenir en compte que les lluites generacionals sempre són molt tramposes.
Quines poden ser les conseqüències socials d’una generació de joves que no mira el futur i té la mirada en el retrovisor?
En el llibre parlo de la futurofòbia com d’una professió autoimposada. Si no tens una direcció clara de cap on vols anar, es produeix un encarcarament. Tinc la sensació que en la meva pròpia generació i en les ments joves s’ha imposat la idea que ja no es pot fer res, de paràlisi, i això ens pot conduir a l’individualisme. Quan tot va de mal en pitjor, el més important és salvar-se un mateix. Arriba un punt en què els projectes i les idees comunitàries desapareixen i la societat acaba sent ultraindividualista i ultracínica.
Quin paper ha tingut la pandèmia en aquest procés?
La pandèmia ha estat el desencadenant. De fet, la idea d’escriure aquest llibre va créixer durant el confinament. Quan vaig fer els primers passejos després del confinament em vaig adonar de la naturalitat amb què la gent havia acceptat aquella situació. El moment de negació van ser molt breu. Quan parlaves amb els ciutadans molts tenien assumit que després d’un mal en vindria un altre. No hi havia cap esperança amb el futur.
En el seu llibre també assegura que “els missatges futurofòbics són molts útils per l’explotació laboral”. Per què?
Tot es basa en el missatge: “Tingueu en compte el fred que fa allà fora”. Personalment fa deu anys que treballo a la mateixa empresa i sempre he tingut la sensació que em farien fora el dia següent. I aquesta és la mateixa sensació que tenen molts treballadors. Vivim amb la idea que tot està molt malament; que si deixem la feina, no en trobarem cap altra; que si demanem un augment de sou, no ens el donaran, etc. Totes aquestes idees només beneficien l’explotació laboral i per això són tan importants moviments com “la gran renúncia” que han tingut lloc als Estats Units, on s’ha produït un abandonament massiu i voluntari de milers de llocs de treball fixos per part de persones que han decidit buscar millors oportunitats sense que un acomiadament les forci a fer-ho.
La nostàlgia també forma part del missatge polític. La introducció d’aquest element constata el fracàs de la imaginació política?
Sí, i afecta tant a la dreta com a l’esquerra. És evident que l’ús de la nostàlgia és més obvi a la dreta conservadora, però també a l’esquerra. L’apel·lació a temps passats és el fracàs de la capacitat de generar noves idees. Qualsevol exemple d’imaginació política, com la renta bàsica o la setmana laboral reduïda, són considerats senyals de l’apocalipsi, de futurofòbia.
Vostè assegura que “el futur està a les nostres mans i que encara podem canviar el futur de la història”. Com podem canviar aquest present nostàlgic per un present esperançador?
Tenint en compte que al llarg de la història sempre hi ha hagut guerres, que sempre hi ha hagut pandèmies i que la societat, degut a la seva acceleració constant, sempre tindrà moments de crisi… la societat actual es pot refer, com ja ho va fer també en altres moments, per exemple el 1946, just després de la Segona Guerra Mundial. De fet, aquest és un moment ideal per posar en marxa la maquinària i començar a imaginar altres societats possibles.
Fotografia: Carmen Castellón
